i Camillo Benso di Cavour | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Camillo Benso di Cavour

ciències polítiques polít
Polític italià, comte de Cavour.
Torí, 10 d’agost de 1810 — Torí, 6 de juny de 1861

Seguí la carrera militar. A Gènova entrà en contacte amb les idees liberals. Desterrat a la Vall d’Aosta per la seva adhesió a la Revolució del 1830, abandonà l’exèrcit (1831). Entre el 1835 i el 1847 viatjà per la Gran Bretanya i França i desplegà una àmplia activitat periodística en diverses publicacions europees. També residí un quant temps a Leri, on es dedicà a escriure diversos estudis de política econòmica. Després de l’establiment de la llibertat de premsa (1847) fundà “Il Risorgimento”, des d’on preconitzà la unitat italiana i l’adopció de reformes dins un liberalisme conservador (sufragi censatari), sobretot després de la Revolució del 1848. Entre el 1848 i el 1850 fou diputat i defensà a la cambra l’abolició dels privilegis eclesiàstics; posteriorment formà part del gabinet moderat d’Azeglio com a ministre d’agricultura i de comerç (1850-51) i després de finances (1851), i impulsà una política lliurecanvista envers Europa. L’aliança d’Azeglio amb els sectors socials més conservadors induí Cavour a aliar-se amb el grup de centre esquerra d’Urbano Rattazzi el 1852 ( connubio ), amb la qual cosa afavorí la penetració dels sectors burgesos al govern i provocà, en canvi, el desplaçament dels partidaris de l’Antic Règim. Cavour fou elegit aleshores president del consell de ministres, i des del seu nou càrrec organitzà l’estat del Piemont segons els principis del liberalisme burgès i reprimí durament l’esquerra republicana de Mazzini. Amb el nou estat piemontès Cavour consolidà la plataforma política per a emprendre la doble tasca d’unió italiana i d’expulsió dels austríacs d’Itàlia. La diplomàcia desenvolupada entorn d’Anglaterra i de França —que comportà la participació italiana en la guerra de Crimea (1855)— també fou decisiva i donà a la qüestió italiana una dimensió internacional. El 1858 Cavour concertà amb França el tractat de Plombières, pel qual el govern del Piemont i el de França es comprometien a expulsar Àustria d’Itàlia i a repartir-se la península. Oberta la guerra amb Àustria (1859), l’acord unilateral de Napoleó III amb els austríacs (armistici de Villafranca de Llombardia) deixà sense efecte el tractat de Plombières. El fracàs obligà Cavour a dimitir temporalment (1859-60). Les insurreccions de Parma, Mòdena i Toscana, però, contribuïren a la incorporació d’aquestes regions al Piemont per plebiscit (1860), mentre Niça i Savoia passaven a França. Assegurada la unitat del nord, les victòries de Garibaldi al sud, malgrat les tensions entre aquest i Cavour, facilitaren la incorporació al nou estat, també per plebiscit, del regne de Nàpols, de les Marques i d’Úmbria. Cavour, aleshores, transformà jurídicament el regne de Sardenya (Sardenya i Piemont) en regne d’Itàlia i féu proclamar rei, pel parlament nacional, Víctor Manuel II de Savoia (Torí 1861). Morí mentre desplegava una intensa activitat diplomàtica per tal d’incorporar al regne d’Itàlia els Estats Pontificis i de trobar una fórmula de compromís entre l’estat italià i l’Església.

Col·laboració: 
ESe
Llegir més...