En un primer projecte (1913), promogut pel diputat Joan Pérez i Lúcia, hauria d’haver estat una rèplica, a escala regional, de l’Institut d’Estudis Catalans. Organitzada per l’erudit i polític conservador Josep Martínez i Aloy, restà convertida des d’un principi en una institució provinciana, merament “condecorativa”, que reunia estudiosos locals de la més diversa categoria. Ja el 1915 fou objecte dels violents atacs de Miquel Duran i Tortajada, en l’opuscle El Centre de Cultura Valenciana , que en denunciaven el bilingüisme i la manca de rigor en la selecció dels membres. El 1928 començà a publicar la revista “Anales del Centro de Cultura Valenciana”, d’aparició irregular. El 1937, la diputació provincial de València creà l' Institut d’Estudis Valencians , que substituïa el Centre de Cultura Valenciana amb uns criteris més amplis i més exigents, però el 1939 reprengué la fórmula originària. Vers la fi del franquisme adoptà una normativa lingüística secessionista de la llengua catalana i, el 1978, prengué el nom d’Acadèmia de Cultura Valenciana.