Es defineix com a entitat de caràcter privat amb vocació de servei públic i sense ànim de lucre que té com a finalitat el foment de la cultura en totes les seves manifestacions. Els ingressos provenen bàsicament de les quotes dels socis, les donacions i les subvencions i de la gestió del seu patrimoni.
A partir del 1875 s’hi començaren a vincular intel·lectuals, que l’anaren convertint en ateneu, i al tombant de segle conegué una etapa d’esplendor en obrir-se a la influència de la Renaixença, cosa que en provocà la catalanització. És format per les seccions d’art, música, lletres, ciències, ciències morals i polítiques, tecnologia i arts aplicades, pedagogia i excursionisme. Per la personalitat d’alguns dels seus presidents —Eugeni Mata i Miarons (1893-96 i 1898-99), Lluís Quer i Cugat (1896-98 i 1900), Pere Cavallé i Llagostera (1915-22), Pau Font de Rubinat (1924-33)— i per la relació que hi tingueren certs intel·lectuals —Joaquim M. Bartrina, Salvador Vilaseca, Josep Iglésies, etc— l’entitat ha tingut una significació d’avançada. Des del mateix any de la fundació edita una revista de caràcter intern que ha sortit, amb interrupcions, amb noms diferents: El Eco del Centro de Lectura
, Athenaeum
i Revista del Centre de Lectura
. Publica obres poètiques i guies excursionistes. Per disposició governativa fou tancat en 1866-68 i en 1939-48.
El 1989 hom dugué a terme una ampliació dels locals i el 1999 començà la informatització dels seus fons. És membre associat del Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya. El seu fons a la primera dècada del segle XXI constava d’uns 250.000 volums, entre els quals destaquen pel seu valor històric 20 incunables i els volums dels segles XVI, XVII i XVIII. Ha rebut el Premi d’Honor Lluís Carulla (1982), la Creu de sant Jordi (1983) i el Premi Nacional de Cultura del CONCA (2013).