Mort el seu pare (1275), primogènit baró d’Alfons X de Castella, intentà d’ésser reconegut hereu, però les Corts de Castella proclamaren successor Sanç, segon fill d’Alfons X (1276). Conduït per la seva mare i per la seva àvia Violant d’Aragó, cercà refugi, amb el seu germà Ferran, als regnes de Pere II de Catalunya-Aragó, besoncle seu, amb la intenció de passar a França, però Pere II retingué els infants com a ostatges al castell de Xàtiva i obtingué, així, avantatges diplomàtics d’Alfons X ( tractat de Campillo i tractat d’Ágreda , 1281). El successor de Pere II, Alfons II, arran del pacte imminent entre França i el nou rei castellà Sanç IV, l’alliberà i el féu proclamar rei de Castella a Jaca; a canvi, el pretendent cedia el regne de Múrcia al rei català. Però es mostrà inepte en la subsegüent guerra contra Castella (1289-92). Jaume II de Catalunya-Aragó li proporcionà ajut militar amb el qual envaí Castella i es proclamà rei a Sahagún, però la pesta declarada al setge de Mayorga (1296) féu fracassar l’expedició. Intentà encara de reivindicar la corona a la mort de Ferran IV, de Castella (1312), però finalment jurà fidelitat a Alfons XI de Castella (1331).