Fou una resposta global a la problemàtica plantejada per la Revolució Industrial. Com a orígens seus cal assenyalar l’anàlisi concreta de l’impacte del maquinisme sobre l’estructura urbana de Barcelona (que es correspon amb el segon volum de la Teoría general de la urbanización), l’anàlisi de les necessitats de la classe obrera (apèndix del mateix volum titulat Monografía estadística de la clase obrera de Barcelona), el coneixement directe de la geografia del pla de Barcelona, extret del pla topogràfic realitzat sota la direcció de Cerdà el 1855, el ressò dels treballs de socialistes utòpics, internacionalistes i higienistes, que eren coneguts a Catalunya des del 1835. Els seus trets característics són: equipament social (i cultural) orgànicament distribuït damunt una xarxa viària oberta, assaig de fusió amb la natura (baixes densitats, illa edificada només en dues bandes o en un angle), inexistència de centralitat, creació de nuclis d’interès generadors d’un barri per sota la uniformitat de la retícula destinada a la circulació, inexistència d’edificis i d’espais polítics. L’aprovació del pla fou difícil; el progressisme de Cerdà fou acceptat per l’ajuntament del 1855, però no pas pel del 1859, més conservador, que es decantà pel pla Rovira i Trias. Tanmateix, fou aprovat per un decret reial del 7 d’agost de 1859 i per un altre de confirmatori (31 de maig de 1860). El mateix 1860 Cerdà publicà un revolucionari Plan económico en 30 punts (d’acord amb el darrer dels decrets), on atacava durament la propietat privada del sòl. Al llarg de la seva aplicació (Eixample de Barcelona), sofrí modificacions i atacs d’acord amb la conjuntura política de cada moment. Així, mentre el 1888 Pere García i Fària es manifestà, des de l’ajuntament, dins la línia higiniesta de Cerdà, els homes del 1901, en fer Leon Jaussely guanyador del concurs del pla d’enllaços, feren una crítica virulenta del pla basant-se en raons estètiques. Prat de la Riba, a més, acusà Cerdà de no haver previst espais polítics per a la ciutat. Puig i Cadafalch en féu una crítica més dura, més aviat destinada, tanmateix, a la realitat de l’Eixample que no el pla. El GATCPAC inicià la revaloració del pla, sobretot des del punt de vista funcionalista.