Comprenia originàriament la depressió de la Cerdanya. Després de la fi del domini islàmic i de la seva incorporació a l’imperi Carolingi, un comte Borrell (798-812?) sembla haver estat el primer administrador dels territoris de Cerdanya-Urgell, sota l’autoritat superior dels comtes de Tolosa; fou succeït en el càrrec pels comtes aragonesos Asnar Galí i el seu fill Galí, vers el 820. El 839 ambdós comtats eren a mans de Sunifred I, de la família comtal carcassonesa originària del Conflent, al qual, immediatament després del judici i l’execució de Bernat de Septimània (primavera del 844), Carles el Calb concedí el títol de marquès de Gòtia i la investidura dels comtats de Girona i de Barcelona. A la seva mort (848), i després de la llarga regència o usurpació del comte Salomó (mort en 869/70), heretà els comtats de Cerdanya i Urgell, amb el pagus de Berguedà, el seu fill Guifré I el Pelós, que el 878 esdevingué també comte de Barcelona-Girona, i, més tard, per mort del seu germà Miró I el Vell (896), heretà també el pagus de Conflent. A conseqüència de la repartició dels seus dominis entre els seus fills, el comtat de Cerdanya, a partir del 897, fou separat definitivament del d’Urgell. Aquest passà a ésser propietat de Sunifred II, i aquell fou adjudicat, amb els pagi annexos de Berguedà, Conflent, Fenolleda i Capcir (abans, pertanyent al comtat de Rasès) i les possessions del Vallespir (comtat de Rosselló), a Miró II el Jove (mort el 927), el qual, a la mort de Radulf (913), germà de Guifré I el Pelós, obtingué, així mateix, el comtat de Besalú. Administrats fins el 938 o 939 per la comtessa vídua Ava, com a tutora dels fills, el comtat de Cerdanya, amb el Conflent i el Berguedà, fou atribuït a Sunifred II, i el de Besalú, amb el Ripollès, a Guifré II de Besalú. Després de l’assassinat d’aquest darrer (957), de la mort de Sunifred II (965) i, més tard, de la de Miró II Bonfill de Besalú (984), l’herència sencera de la casa de Cerdanya fou recollida pel germà, Oliba Cabreta (966-988), i fou augmentada amb les seves aportacions personals. El comtat assolí aleshores la seva màxima extensió territorial: abraçava, a més de la Cerdanya pròpiament dita, el Baridà, les valls de Ribes i de Lillet, el Berguedà, Besalú, el Ripollès, el Vallespir i l’alta plana del Rosselló, des d’Illa fins a Sant Esteve del Monestir, el Conflent, la Fenolleda, el Capcir, el Donasà i el Perapertusès. Oliba Cabreta morí monjo a Montecassino (990), dos anys després de renunciar; el repartiment de l’herència originà la separació definitiva del comtat de Besalú, amb el Vallespir, la Fenolleda i el Perapertusès —del qual comtat fou hereu Bernat I Tallaferro—, del de Cerdanya, amb el Conflent, el Capcir i el Donasà, llegat a Guifré II de Cerdanya. La resta del patrimoni familiar fou heretada per l’altre germà, Oliba, el qual, en fer-se monjo de Ripoll (1003), cedí el Ripollès a Bernat i el Berguedà a Guifré. Ja durant la regència de la comtessa mare Ermengarda havia esclatat un greu conflicte entre ella i el bisbe Sal·la d’Urgell (991-992) a causa dels drets que tenia aquell bisbat sobre les esglésies radicades als comtats de Cerdanya i de Berga. La política eclesiàstica del nou comte, tendent a independitzar-se de la jurisdicció dels prelats urgellesos, topà igualment amb la resistència del seu successor sant Ermengol (1010-18). D’altra banda, l’adquisició simoníaca de l’arquebistat de Narbona per al fill Guifré i la conducta irregular d’aquest no podien deixar d’influir desfavorablement en Guifré II i en les tradicionals bones relacions de la família amb el papat. Això no obstant, fou un gran benefactor de les cases religioses locals; particularment del monestir del Canigó, fundat per ell el 1007, on visqué catorze anys com a monjo i on morí el 1050.
El comtat de Cerdanya
© fototeca.cat
En virtut del seu testament (1035) el comtat de Berga passà a Bernat, fill de la segona muller, Elisabet, i els altres territoris foren heretats per Ramon I (mort el 1068), hagut del seu primer matrimoni amb la comtessa Guisla. Les seves intromissions en el veí comtat d’Urgell motivaren la intervenció de Ramon Berenguer I de Barcelona (1049-50), amb el qual, però, el 1058 signà un pacte d’aliança i d’homenatge. En canvi de certes concessions pecuniàries, d’ajudar-lo a eliminar l’enclavament islàmic d’Oluja (Segarra) i a recuperar les paries que els reis moros de Lleida i Saragossa pagaven al seu pare, el primer jurava fidelitat al comte barceloní i es comprometia a prestar-li el seu concurs armat contra aquests sobirans i contra el de Tortosa. Un conveni similar, de no-agressió i d’ajuda mútua, fou conclòs el 1063 amb el comte Ermengol III d’Urgell. Dins el comtat hagué de fer cara a les usurpacions i a les violències del vescomte Bernat, rebel a la seva autoritat, que finalment fou desposseït del càrrec (1067). El mateix any, en vida encara de Ramon I, ja era associat al govern del comtat el seu fill Guillem I, casat amb Adelaida de Carcassona-Rasès. Els drets sobre aquests comtats, que ella i la seva mare Ramgarda li havien conferit, els renuncià (1067) a favor de Ramon Berenguer I de Barcelona i de la seva muller Almodis, dels quals rebé en compensació 4.000 mancusos d’or barcelonins. El tercer casament amb Sança, filla dels esmentats comtes de Barcelona, esdevingut entre el 1076 i el 1084 i precedit d’un segon enllaç matrimonal amb Elisabet d’Urgell (morta el 1071), li permeté de fer un paper destacat en les pertorbacions subsegüents a l’assassinat (1082) de Ramon Berenguer II (Cap d’Estopes). El 1085 un grup de magnats contraris a Berenguer Ramon II, el Fratricida, li confià durant deu anys la tutoria del fill d’aquell, el futur Ramon Berenguer III, i la comesa de venjar aquell crim. El comte de Cerdanya esdevingué, així, el capdavanter de l’oposició i una figura central de la política catalana del moment. Aquesta preeminència, reflectida en les prestacions d’homenatge dels comtes Guilabert II de Rosselló i Bernat II de Besalú —contemporàniament, el darrer li cedí, a més, en feu els vescomtats de Fenollet i Castellnou, amb el Vallespir i el Perapertusès—, fou, però, de curta durada. Ja el 1086 una altra assemblea de magnats encomanava, per espai d’onze anys, la tutela del futur Ramon Berenguer III al seu oncle Berenguer Ramon II, que, de fet, regí el comtat de Barcelona fins el 1096. Un dels aspectes més positius del govern de Guillem I fou, sens dubte, la seva activitat repobladora, manifestada sobretot en la fundació de Vilafranca de Conflent i la carta de població atorgada als seus habitants (1088-90?).
El seu successor, Guillem II Jordà, fill de la tercera muller, Sança, i net, per tant, de Ramon Berenguer I de Barcelona, estigué la major part del temps allunyat del comtat. Entre el 1098 i el 1099 ajudà el seu cosí Bertran de Tolosa a recuperar els seus estats, envaïts per Guillem IX, comte de Poitiers i duc d’Aquitània, i el 1102 anà com a croat a Palestina i s’uní a l’exèrcit que assetjava Trípoli (Síria), capitanejat pel seu oncle Ramon de Tolosa. Aquest, en morir (1105), li deixà tot el país de Camolta per ell conquerit, amb les places fortes de Tortosa de Síria (l’antiga Antarados) i Gibel·let (Ǧubayl), a les quals posteriorment afegí pel seu compte Arǧa i Ǧabal Akra. L’arribada a Terra Santa de Bertran de Tolosa (1108) i les seves reclamacions de l’herència paterna l’obligaren, amb tot, a pactar amb ell una participació d’aquella, sota l’arbitratge de Balduí I, rei de Jerusalem, i de Tancred, príncep d’Antioquia. El primer era protector del tolosà; el segon, del comte de Cerdanya. La rendició de la ciutat de Trípoli (1109), assignada a Bertran, encengué novament la discòrdia, i, en un aldarull suscitat pels partidaris d’ambdós bàndols, Guillem II Jordà fou ferit mortalment. El seus dominis passaren aleshores al seu rival, sense que ningú els reivindiqués. El seu germà Bernat I el succeí en el comtat cerdà després d’haver-lo ja governat durant la seva absència. A la mort de Bernat III de Besalú (1111), oposà una inútil resistència a l’annexió d’aquest darrer comtat al de Barcelona, malgrat el pacte entre ell i Ramon Berenguer III. Obtingué, però, que li fos respectada durant la seva vida la possessió dels territoris que els comtes cerdans tenien en feu a Besalú, des del temps de Guillem I. El comtat de Cerdanya, després de la mort de Bernat I sense descendència (1117 o 1118), fou incorporat al casal de Barcelona, per bé que, a causa de l’oposició d’un cert Guillem de Salses, descendent potser del vescomte Enric, germà de Guillem I, la unió no fou definitiva fins el 1134, durant el regnat de Ramon Berenguer IV; aquest deixà, a la seva mort (1162), el comtat de Cerdanya amb tots els territoris annexos al seu fill Pere, però com a feu del seu germà gran Alfons I de Catalunya-Aragó. Mort Pere sense fills, el comtat passà al seu germà Sanç, tal com disposava el testament de Ramon Berenguer IV. Per iniciativa d’Alfons I fou fundada (1177-78) la vila de Puigcerdà, a l’indret anomenat abans Montcerdà, i fou poblada amb els habitants de la propera Ix, que als segles X-XI havia suplantat Llívia com a capital. Des d’aleshores Puigcerdà esdevingué el nou centre administratiu i militar del comtat. El 1198 la Cerdanya fou envaïda pels albigesos, manats pel comte Ramon Roger de Foix i pel vescomte Arnau de Castellbò, els quals causaren molts danys, especialment a les esglésies. A la mort del comte Sanç (1223), el comtat fou heretat pel seu fill Nunó, el qual s’hagué d’oposar amb les armes (1223-26) a les pretensions del vescomte de Bearn, Guillem II de Montcada, i del comte de Foix, Roger Bernat II, hereu dels antics vescomtes cerdans (1231-33). Lluís VIII de França li concedí (1226) perpètuament en feu la Fenolleda i el Perapertusès, dominis que vengué el 1239 a Lluís IX; contribuí, a més, a la conquesta de Mallorca i a la seva repoblació amb elements cerdans i rossellonesos. Enfront del comtat d’Urgell i per tal de poder disposar d’un centre administratiu al Baridà, construí la plaça forta de Bellver, per a la qual lliurà (1225) una carta de poblament inspirada en l’atorgada per Alfons I a Puigcerdà. Mort Nunó sense descendència, el comtat de Cerdanya revertí a la corona, i sembla que el tractat de Corbeil (1258) no afectà els seus annexos al nord dels Pirineus. A la mort de Jaume I (1272), la Cerdanya (sense el territori que havia constituït el comtat de Berga) passà a formar part dels territoris atribuïts al seu segon fill, Jaume, juntament amb el Regne de Mallorca. Els reis mallorquins mantingueren la jurisdicció de veguers i de sotsveguers (Cerdanya i Baridà, vall de Ribes, Conflent i Capcir), la qual fou igualment respectada després de la reincorporació del comtat —probablement ja sense el Sabartès i el Donasà—, a la corona catalanoaragonesa per Pere III el 1344, tot i haver estat inclòs aquest mateix any a la nova governació dels Comtats (comtats de Rosselló i Cerdanya), centrada a Perpinyà. Al començament de la guerra contra Joan II, aquest rei empenyorà als reis de França els seus béns als comtats de Cerdanya i del Rosselló i n'autoritzà l’ocupació per l’exèrcit francès; amb tot, el 1463 Puigcerdà— a l’igual que Perpinyà— fou sotmesa per Jaume d’Armanyac en nom de Lluís XI, i els comtats foren annexats a la corona francesa, no pas sense la resistència de la població, exacerbada per les exaccions arbitràries de queviures destinats a les tropes d’ocupació. Per tal d’oposar-se a l’annexió proposada per Lluís XI, hi hagué alçaments a diversos indrets: Damià Descatllar (1430-1520), un dels promotors cerdans de la revolta, prengué la torre Cerdana el 1474 i intentà d’apoderar-se de Puigcerdà el 1477. El 1493, però, pel tractat de Barcelona, el comtat de Cerdanya, com el de Rosselló, fou reintegrat a Catalunya. L’administració conjunta d’ambdós comtats, encara que com a part integrant del Principat, es mantingué fins el 1660, que, amb la divisió de la Cerdanya i la incorporació de la seva part alta a França, desaparegué, àdhuc de dret, l’antic comtat, després, de més de vuit segles i mig d’existència.