i Cervelló | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Cervelló

Municipi
Baix Llobregat
Vista aèria de Cervelló
© Fototeca.cat
Municipi del Baix Llobregat, als vessants de la serra d’Ordal, fins prop de la riba dreta del Llobregat.
Població: 
8.393 h
[2009]
Extensió: 
24 km2

Situació i presentació

Limita al N amb Corbera de Llobregat i la Palma de Cervelló, a l’E amb Sant Vicenç dels Horts, al S amb Torrelles de Llobregat i amb Vallirana i a l’W amb Subirats i amb Gelida (ambdós de l’Alt Penedès). El municipi de Cervelló havia tingut una extensió de 29,6 km 2 , però l’any 1998 la Generalitat de Catalunya va aprovar la segregació de Cervelló del nou municipi de la Palma de Cervelló, de manera que el seu territori es va reduir aproximadament a uns 24,11 km 2 .

El terme de Cervelló és emplaçat damunt els contraforts orientals de les serres d’Ordal, prop del marge dret del Llobregat. El principal eix hidrogràfic del terme és la riera de Cervelló, que conforma la vall de Cervelló, però també hi ha gran part de la capçalera de la riera de la Palma o de Rafamans, que desguassa a la riera de Cervelló per l’esquerra, a l’extrem E del municipi després de travessar el terme de la Palma. Ambdues rieres són separades pel Montmany (491 m), la penya de Can Rafel (478 m), les Guixeres i la Plana dels Alls (330 m). La capçalera de la riera de Rafamans es forma per diversos braços sota el coll de la Creu d’Ordal: el Clot del Cocó i el Fondo de Sant Ponç, aigua amunt del qual hi ha l’antiga quadra i priorat de Sant Ponç de Corbera. La capçalera de la riera de Cervelló es forma, dins el terme de Vallirana, sota el coll de la Creu d’Ardenya i el pla del Pèlag. A més d’aquestes dues valls principals, hi ha el fondo de la riera de Can Sala, anomenat antigament vall de Santa Creu, que es forma entre Puig Vicenç (468 m d’altitud, trifini de Cervelló, Vallirana i Torrelles de Llobregat), el puig d’en Tres (383 m, termenal amb Vallirana) i el puig de 316 m que hi ha sobre el castell de Cervelló i l’església de Santa Maria de Cervelló.

El límit oriental amb Sant Vicenç coincideix amb l’antiga divisòria de parròquies, tal com és delimitada en l’acta de consagració de l’església de Sant Esteve de Cervelló, del 1231. Des dels voltants del Puig Castellar, pel turó de les Canals (antigament del Farro) i fins al coll del Mas Vila (abans de Rabassa), continua pel puig de Rocabruna i davalla fins a la riera de Torrelles, al lloc dit l’Aiguadora. Continua després el termenal amb Torrelles, que s allarga per la serra de Golmara (topònim que s’ha perdut, com altres que cita tot seguit l’acta del segle XIII) fins a Puig Vicenç. Pel sector de ponent la divisòria amb el municipi de Vallirana passa pel veïnat de la Llibra, en part dins el terme de Cervelló, segueix per Coll Verdeguer i pel pont dels Tres Arcs, vora la Casa Vella del Lledoner i el pont del Lledoner fins al coll de la Creu d’Ordal. El límit amb Gelida i Corbera passa pel puig de les Agulles (653 m), la riera de la Palma fins a la font de la Palmera, i s’inicia el límit amb la Palma, que voreja les urbanitzacions de Santa Rosa, Can Paulet, Can Rafel (o Puigmontmany) i coincideix a l’E amb la riera de Can Mascaró.

El municipi comprèn el poble de Cervelló, que n'és el cap, i nombroses urbanitzacions, a més de les esmentades, com Can Castany, Can Guitard Vell, la Costa de la Perdiu, la Granja Garcia, la Torrevileta i el Mas de Can Pi, entre altres. L’eix principal de comunicacions és l’autovia B-24, que uneix Molins de Rei i Vallirana, des d’on enllaça amb l’antiga N-340 en direcció a Vilafranca.

La població i l'economia

La població (cervellonencs) enregistrada en el cens de Floridablanca, del 1787, era de 606 h, 47 dels quals pertanyien a la quadra de Sant Ponç. El 1860 la població arribà als 1 042 h i el 1900 als 1 702 h, augment demogràfic molt notable produït per la prosperitat de la indústria vidriera. El 1930 hi havia 1 571 h, i 1 760 h el 1960. A partir de la dècada de 1960 l’evolució de la població va tenir un signe clarament positiu (2 338 el 1970, 3 547 el 1981), intensificat vers la darrera dècada del segle XX (5 389 h el 1991 i 6 200 el 2001), tot i que cal tenir en compte la separació del municipi de la Palma el 1998. Així, la població del municipi en la seva extensió actual, era de 7 350 h el 2005.

L’economia tradicional del municipi era basada en l’agricultura, i els conreus principals, de secà, eren la vinya, els cereals (blat i ordi) i els arbres fruiters. Devers mitjan segle XIX registra Pascual Madoz que hi funcionaven tres molins fariners, hom explotava el bosc i la fusta s’exportava. La industrialització s’inicià a la segona meitat del segle XIX, amb la fabricació de vidre, de paper i de filats de cotó. La indústria del vidre és la que donà al poble una major prosperitat. De tradició anterior, adquirí relleu amb Joaquim Mensa i Prats, que s’hi instal·là vers el 1855. Amb motiu de la guerra francoprussiana (1870), la fàbrica Mensa esdevingué sucursal d’una casa berlinesa (Goldsmith Sethe) per a la qual fabricà tubs de vidre fins el 1893; amb motiu d’una vaga a la fàbrica Mensa aquella empresa de Berlín rescindí el contracte i la casa Mensa va poder contractar i vendre vidre directament, i en foren aleshores els principals mercats Sevilla i València. El 1913 hi havia a Cervelló dues fàbriques de vidre, una de filats de cotó, una de paper i dues de pedres d’esmolar, un forn de guix i nombroses botigues i tallers.

Actualment, la base econòmica del municipi és la indústria. El sector metal·lúrgic és representat per diverses empreses, entre les quals destaca Esteves-PDT, dedicada a la fabricació d’eines mecàniques de diamant. En el ram de l’alimentació i begudes cal mencionar les instal·lacions de l’empresa Codorniu, convertides en centre logístic a partir del 2006, que són situades en un sector del terme que s’han disputat els ajuntaments de Cervelló i de la Palma des que es produí la segregació el 1998. La indústria del vidre, de tanta tradició, encara perdura, bé que ha tancat alguna fàbrica.

El creixement de la població i la construcció de nombroses urbanitzacions han afavorit possiblement l’impuls del sector terciari, que ha passat a ocupar una bona part de la població (el 61% dels actius l’any 2001).

El poble de Cervelló

El poble de Cervelló (122 m i 3 660 h el 2006) és situat a l’esquerra de la riera de Cervelló, al llarg de la carretera de Tarragona per Ordal, que fou construïda a la segona meitat del segle XVIII en temps de Carles III (bé que el traçat del camí és força més antic, hi ha documents del segle X que parlen de la via de Cervelló). La formació del nucli agrupat data de la fi del segle XVIII i de la primeria del XIX, segle durant el qual la població s’incrementà notablement per causa de la prosperitat de la indústria del vidre. A la segona meitat del segle XIX hom decidí de traslladar la parròquia al poble i el 1864 hom encarregà a l’arquitecte Josep Oriol Mestres de confeccionar un projecte per a la nova església que s’havia de construir, però el temple no s’arribà a iniciar. Finalment, el 1896, essent rector Antoni Forns, hom beneí la primera pedra de la nova església parroquial de Sant Esteve de Cervelló (obra dels arquitectes Josep Font i Gumà i Antoni Gallissà), que és dedicada també a Santa Maria de Cervelló o del Socors; el temple (que fou acabat entre els anys 1906 i 1912) és un bell edifici modernista que combina en la façana la textura de la pedra amb la del maó vist. Amb arcs d’inspiració goticitzant, el temple consta d’una nau, il·luminada per finestres altes, i té capelles laterals construïdes entre els contraforts. El campanar és una torre quadrada adossada a la façana. Al costat de l’església, la rectoria és un gran edifici de pedra que fa conjunt amb el temple.

El poble disposa de diverses associacions culturals, entre les quals s’han d’esmentar grups de teatre i la Coral Diana, pertanyent als cors de Clavé, que té més de 120 anys d’existència entre d’altres. Dels fills il·lustres més coneguts del poble cal destacar Josep Tarradellas i Joan (Cervelló 1899-Barcelona 1988), que fou president de la Generalitat de Catalunya (primer a l’exili, del 1954 al 1977, i després a Catalunya, del 1977 al 1980). Pel que fa al folklore, pel maig se celebra l’aplec a l’ermita de Sant Ponç; pels volts d’agost és la festa major, i al setembre té lloc l’aplec a l’ermita de Santa Maria.

Altres indrets del terme

El castell de Cervelló

El castell de Cervelló és emplaçat en un esperó encinglerat (317 m) a la vora esquerra de la vall de la riera de Can Sala o de Santa Maria, anomenada antigament vall de Santa Creu. Domina el camí que corre paral·lel a la riera de Cervelló (documentat al segle X) i té comunicació visual amb Montpedrós, on hi hagué el Castellnou de Cervelló (dins el municipi de Santa Coloma de Cervelló), que domina la vall del Llobregat, amb la qual cosa hom controlava un dels accessos a la ciutat de Barcelona. Del castell resten diverses estances mig enderrocades i colgades; se'n destaca una torre de planta rectangular i aparell ben escairat, emplaçada a tramuntana i sobre el roc més alt. Una altra torre, ara més enderrocada i en part colgada, defensava l’entrada al castell a la banda de migdia. Ambdues eren unides per panys de muralla. Al NW, a la part jussana del castell, és on devia haver-hi el poblat; hi ha diversos encaixos i aljubs, com també una cisterna rodona, buidats en la roca. Sota la torre de tramuntana hi ha la capella del castell i una estança rectangular coberta amb volta seguida una mica apuntada. La capella del castell de Cervelló és un edifici romànic, de la primeria del segle XIII, de planta rectangular i sense absis destacat; a banda i banda del presbiteri s’obren sengles arcs de mig punt, buidats en el gruix dels murs. La capella es cobria amb volta seguida, de la qual només resta l’arrencament sobre una línia d’impostes. És construïda amb aparell de carreus molt ben escairats, similars als de les torres del castell. Aquesta semblança indica que el castell, documentat a la primeria del segle X, devia ser profundament reformat durant la primera meitat del segle XIII, potser durant el temps que fou senyor de Cervelló Guillem (II) (1229-70), gran figura del regnat de Jaume I, amic de sant Ramon de Penyafort i fundador de l’hospital d’Olesa de Bonesvalls. El castell fou destruït per ordre de Felip V, després de la guerra de Successió.

La capella de Santa Maria de Cervelló o del Socors

Sota mateix del castell hi ha la capella de Santa Maria de Cervelló o del Socors, dedicada a aquesta religiosa del noble llinatge dels Cervelló. Superiora de la primera comunitat femenina mercedària, visqué entre els anys 1230 i 1290; les seves despulles foren dipositades el 1384 a l’església de la Mercè de Barcelona en un sarcòfag amb la seva imatge. El seu culte fou aprovat el 1692 i la capella li és dedicada des que va deixar de ser parròquia a la primeria del segle XX. Llavors hom traslladà a la nova parròquia l’advocació de l’antiga, Sant Esteve. L’edifici primitiu era dedicat, segons un document del 912, a Santa Creu, sant Esteve i sant Dalmau. L’altar de Santa Creu era la cel·la que fou donada el 904 pel bisbe de Barcelona a l’abat de Sant Cugat, perquè la restaurés i la posseís, mentre que l’altar de Sant Esteve va ser donat, amb les altres esglésies del castell de Cervelló, pel testament del comte Miró, del 965, a la seu de Barcelona. L’església primitiva, que és envoltada per algunes tombes excavades a la roca (de tipus antropomorf, daten del segle X) i per una cova que podria ser un antic eremitori, va ser substituïda a la fi del segle XI per una construcció romànica, que és la que ens ha pervingut. La capella, dedicada avui a santa Maria de Cervelló, és un edifici del primer art romànic, d’una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular, en el qual s’obren, interiorment, cinc fornícules. A l’exterior és decorada amb bandes i arcuacions llombardes. Pel fet que sobre el creuer s’aixeca un cimbori, Josep Puig i Cadafalch i altres autors posteriors han pensat que en origen hi devia haver tres absis disposats en creu per a sostenir l’empenta de la cúpula, puix que no hi ha espai per a un transsepte. En l’actualitat, unes capelles rectangulars, cobertes amb falsa volta gòtica, substitueixen els absis laterals. La porta, a ponent, sota un frontó triangular, és de tradició renaixentista.

Prop del camí que duu al castell de Cervelló i a l’església de Santa Maria hi ha la creu de terme anomenada de la Masia o de Santa Maria, de tradició goticorenaixentista, la part superior de la qual va ser refeta després de la guerra civil de 1936-39. Sota el castell i l’església hi ha els masos de Can Sala de Baix i Can Pitarra; el primer té una capella del segle XVIII dedicada a santa Maria dels Dolors, amb un magnífic portal renaixentista decorat amb escultures (hi ha uns retrats de personatges dins uns medallons i al mig un escut amb àngels) que, pel fet de ser cronològicament més antic i sobreposat a una porta amb llinda, indica que hi va ser traslladat de l’emplaçament originari. Al costat de la capella hi ha una Verge Dolorosa amb el Crist a la falda, feta en rajola de València i pintada el 1754. Can Pitarra rep aquest nom perquè pertangué al famós comediògraf, dramaturg i poeta romàntic Frederic Soler i Hubert (1839-1895), Serafí Pitarra de pseudònim, que hi estiuejà i hi residí en diverses ocasions. A l’entrada de Can Sala de Dalt, al capdamunt de la riera de Can Sala, sota mateix de Puig Vicenç, el rector de Cervelló celebrà sovint la missa durant la guerra del Francès.

Sant Ponç de Corbera

Dins el municipi de Cervelló, en una de les valls que formen la riera de Rafamans, a 325 m d’altitud hi ha l’antiga quadra i priorat benedictí de Sant Ponç de Corbera, que depèn de la parròquia de Corbera de Llobregat; se'n conserva l’església, que és un magnífic exemplar romànic, del segle XI. Les primeres notícies del monestir són del 1068, quan ja posseïa un territori en domini alodial. Això no obstant, és possible que la comunitat monàstica s’hi hagués iniciat de molt temps abans. Segons Antoni Pladevall, l’església podria haver estat construïda pel levita Guillem de Mediona o pels seus successors, senyors de Corbera entre el 1025 i el 1050, ja que el monestir era emplaçat dins el terme d’aquest castell. El 1096 ja és documentada la comunitat, que fou subjectada com a priorat a Cluny i, abans del 1104, passà a dependre de la filial d’aquest cenobi i centre de les possessions de Cluny a Catalunya, Sant Pere de Casserres. El 1303 depenia de Truyetho , segurament com a intermediari de Cluny; aleshores ja no hi havia gairebé comunitat. Al segle XV es nomenaren priors comendataris i el 1590 les seves rendes foren unides a la Congregació Claustral Tarraconense, primer a Lleida i després a Sant Pau del Camp, d’on es considerà filial fins a l’exclaustració.

L’església de Sant Ponç de Corbera és l’antiga església del monestir. Segons Puig i Cadafalch devia ser construïda entre els anys 1040 i 1070. És un edifici d’una sola nau, amb un transsepte capçat per tres absis semicirculars, un cimbori sobre el creuer i un petit campanar que el corona. Tot l’exterior de l’edifici és ornamentat amb bandes i arcuacions llombardes, les finestres són de doble biaix i l’aparell és característic del primer art romànic. Els absis tenen comunicació entre ells per portes obertes en els murs de separació; en el central i en el de migdia es conserven vestigis de pintures romàniques, que en origen devien omplir tota la superfície absidal, de temes ornamentals i vegetals. Sembla que aquesta decoració ha de ser un xic més tardana que l’edifici, de vers la fi del segle XII. A la mateixa època o potser a la primeria del XIII ha de datar-se la talla policromada de la Mare de Déu de la Llet que, procedent de Sant Ponç, es guarda a la parròquia de Corbera. Sota Sant Ponç hi ha el mas de Can Dispanya, amb diverses construccions incloses dins un ampli recinte. A l’altra banda de la vall hi ha les Cases de Sant Ponç, mas que és centre d’una explotació agrària.

Les urbanitzacions i els masos

Hi ha nombroses urbanitzacions dins el terme (el 2005 sumaven 3 866 h), moltes de les quals són centrades i han pres el nom d’antics masos. Una de les més primerenques és al vessant de ponent de Puig Castellar i consta d’algunes cases notables, com l’anomenada Granja Garcia, modernista (dóna nom a una urbanització), i la Torre Frederic, edifici neoclàssic del vuit-cents. De formació posterior són, al sector de la vall de la riera de Can Sala, les urbanitzacions de Can Castany, Mas de Can Pi, el Mirador, al límit amb Vallirana, Interclub Residencial (o Can Tres, que també s’estén vers Vallirana), Can Guitard (sorgida entorn d’aquest mas, també anomenat Can Guitard Vell, que és un conjunt d’edificacions de diverses èpoques; tingué una capella dedicada a sant Fructuós, desapareguda a la primeria del segle XIX; el 1843 hi havia un forn de vidre i un hostal); més a llevant, al límit amb Sant Vicenç dels Horts, la Torrevileta (la Torre Vileta era un mas que el 1665 posseïa una capella dedicada a santa Maria de l’Esperança), i la Ciutat del Remei. Altres urbanitzacions són les Rovires, la Costa de la Perdiu, el Sector Grab (antic raval), i les situades al límit amb la Palma de Cervelló, com Santa Rosa, Can Paulet, i Puigmontmany (o Can Rafel).

Entre els masos del terme, a més d’alguns dels esmentats, es destaca el gran Mas Vell del Lledoner, al límit amb Vallirana, vora el camí d’Ordal. Prengué l’adjectiu de vell quan es construí un altre mas del mateix nom uns 500 m al NE, també vora la carretera, equidistant del Mas Vell del Lledoner i del pont dels Tres Arcs. El Mas Nou del Lledoner és de planta basilical, amb el cos central més alt, cobert a doble vessant. El Mas Vell del Lledoner consta d’un casal de planta rectangular, amb teulada de doble vessant que cobreix tot el cos de l’edifici, portal adovellat i finestra renaixentista; és adossat a un altre cos més antic, amb portal elevat de mig punt, al qual s’afegí també una finestra renaixentista. Segons la tradició, en aquest mas s’allotjà sant Francesc d’Assís. En honor seu, Bernat Romagosa hi edificà el 1558 la capella de Sant Francesc del Lledoner, de planta rectangular, amb campanar d’espadanya i un bell portal de mig punt adovellat i extradossat per una motllura de mitja canya sostinguda per culs de llàntia amb decoració floral. Ambdós masos, el Mas Vell del Lledoner i el Mas Nou del Lledoner (o, senzillament, Mas del Lledoner) eren hostals quan Alexandre de Laborde realitzà a la primeria del segle XIX el seu viatge pel Principat. Uns 500 m a ponent del Mas Vell del Lledoner hi ha el pont del Lledoner, elevat, de dos pisos d’arcades, que fou iniciat en el regnat de Carles III i acabat durant el de Carles IV. És una magnífica obra d’enginyeria de la segona meitat del segle XVIII, que Laborde al seu Voyage pittoresque et historique de l’Espagne dibuixà quan encara era inacabat. El mateix autor explica que per causa d’això els viatgers, en arribar al pont, havien de baixar del carruatge i travessar el pont damunt el seu cos inferior, per portes practicades a les pilastres, mentre que els carruatges havien de seguir l’antic viarany tot just traçat a la roca i que voltava entorn d’un precipici.

Prop del límit amb Sant Vicenç dels Horts, hi ha la capella i la font del Remei del Mas Vila.

La història

El castell de Cervelló, que guardava el camí d’Ordal que duia al Penedès, és documentat a la primeria del segle X, quan pertanyia al comte de Barcelona. Probablement ja existia anteriorment, al temps del comte Guifre I, ja que la documentació dels primers anys del segle X parla d’aprisions de terres al terme del castell de Cervelló. Segons el primer dels documents conservats, del 904, el comte Guifre Borrell, fill del Pelós, residint al castell de Cervelló, donà al monestir de Sant Cugat del Vallès un extens alou en el terme del dit castell, al lloc on hi havia l’església de Santa Creu. La segona part d’aquest mateix document conté una donació que féu el bisbe Teodoric de Barcelona al mateix cenobi vallesà, al qual llegà l’església de Santa Creu, juntament amb les esglesioles adjacents de Sant Silvestre i Santa Leda, perquè el cenobi les restaurés i les posseís. Sembla que per aquestes donacions, el comte, ajudat del bisbe, pretenia de consolidar i reorganitzar un poblament preexistent. Dels anys següents es conserven un seguit de donacions a Sant Cugat fetes per antics aprisiadors i petits aloers.

El 966 els executors del testament del comte Miró donaren a la seu de Barcelona la meitat dels alous de Cervelló, és a dir, els de Torrelles, la Palma i Montpedrós, amb els seus termes i pertinences. Ensems, lliuraren a la seu les esglésies del castell de Cervelló. El 992, el castell de Cervelló fou venut per Ramon Borrell de Barcelona i Ermengol d’Urgell al magnat Ènnec Bonfill. Aquesta venda (de la qual eren exclosos els alous del monestir de Sant Cugat, de l’església de Sant Miquel de Barcelona, del cenobi de Sant Pere de les Puelles i diverses parellades de terra i vinya que posseïa el comte Borrell, per al seu ús, a Sant Vicenç dels Horts) s’ha d’inserir en el procés general de reorganització de les defenses de frontera o dels diversos camins que duien a Barcelona. Els límits del terme del castell eren aleshores a migdia amb el terme d’Eramprunyà, amb el del Llor i el de la torre d’Eles fins al Llobregat; a ponent confrontava amb el terme d’Olèrdola, i a tramuntana amb els d’Olèrdola, Subirats i Gelida i pel terme de Corbera fins al Llobregat. Ènnec Bonfill, fill de Sendred de Gurb i senyor de Cervelló, fou cap d’un llinatge que posseiria fins el 1297 la baronia de Cervelló, de la qual prengué el nom. La jurisdicció feudal de la baronia de Cervelló comprenia els castells, llocs i parròquies de Cervelló, la Palma de Cervelló, Pallejà, Sant Boi, Sant Vicenç dels Horts, Santa Coloma de Cervelló, Torrelles de Llobregat, Vallirana i Olesa de Bonesvalls (aquesta darrera a la Marca del Penedès). Almenys mentre estigué en possessió dels Cervelló, el centre de la baronia fou el castell d’aquest nom. D’aquest llinatge dels Cervelló —del qual eixiren altres línies nobiliàries— sorgiren alguns personatges notables. El 1246 el senyor de Cervelló, Guillem (II), féu construir a Olesa de Bonesvalls un hospital per a pelegrins. Devers mitjan segle XIII, els senyors de Cervelló tingueren conflicte amb els seus homes, en acudir aquests a moldre als molins reials del Llobregat (Molins de Rei), en comptes de fer-ho als senyorials del terme del castell de Cervelló. El rei Jaume I, el 1263, imposà una solució per la qual hom era lliure d’usar els molins que volgués, cosa que devia perjudicar els interessos del senyor de Cervelló, el qual, al cap de pocs anys, el 1267, concedí als habitants del terme del seu castell una carta de franqueses que els eximia de diverses càrregues i els reconeixia llibertat per a traslladar-se amb llurs béns. Segurament, l’atorgament d’aquestes franqueses s’ha de relacionar també amb el fet que al camp català s’havia iniciat ja aleshores un èxode vers els nous territoris conquerits. El 1297 Guerau (VII) de Cervelló va vendre al rei Jaume II la baronia de Cervelló (una part per diners i la resta amb la concessió de Molins de Rei, la vila de l’Arboç, el castell de Tamarit i el castell de Gelida, amb la casa de la Juncosa). El 1309, el rei Jaume II permutà amb els comtes de Pallars el feu de Cervelló (juntament amb els altres béns que havien estat preu de la compravenda del 1297) per tots els castells del Berguedà (menys el de Roset) i la vila de Berga, que lliuraven al rei els comtes pallaresos; la baronia de Cervelló romangué només durant 65 anys en mans dels Pallars, fins que el 1374 aquests alienaren la baronia a la reina Elionor. Posteriorment, la baronia fou adquirida per la ciutat de Barcelona (1390) i el 1411 pels Ballester, cognomenats Bellera per matrimoni; passà a llurs successors els Luna (1520), als Ansa (vers el 1588), als Ivorra (vers el 1596), als Copons (primeria del segle XVIII), als Pinós (vers el 1793) i als Sarriera (1857).

Les esglésies del castell de Cervelló (és a dir, les de Sant Esteve i Sant Vicenç, a més de les de Torrelles i la de Santa Eulàlia de Pallejà) i la de Sant Boi foren donades pel testament del comte Miró a la seu de Barcelona, juntament amb les seves parròquies, els delmes, les primícies i les ofertes dels fidels. Altres esglésies que hi havia dins el terme del castell de Cervelló no són mencionades en aquesta donació, com la parròquia de Santa Coloma de Montpedrós o de Cervelló, documentada a la primeria del segle XI. Les esglésies de Sant Mateu de Vallirana o Santa Maria i Sant Brici de la Palma de Cervelló, que no apareixen documentades fins al segle XIII, foren posteriorment sufragànies de l’església de Sant Esteve de Cervelló. I, encara, es troben altres esglésies documentades: les de Santa Creu, Sant Silvestre i Santa Leda, que a la primeria del segle X foren donades al monestir de Sant Cugat. Aquestes tres esglésies eren cel·les monàstiques. De la de Santa Creu sabem que ocupava un altar al mateix edifici de la parròquia de Sant Esteve (actualment Santa Maria de Cervelló). Sant Silvestre roman encara, bé que molt deteriorada, a la vall d’Arús, dins el municipi de Vallirana. I de Santa Leda deixem de tenir referències documentals ja a la primeria del segle XI.

.

Col·laboració: 
CMC
Llegir més...