Treballà amb Ramon Turró al Laboratori Municipal de Barcelona, a l’escola de fisiologia d’August Pi i Sunyer i a l’Institut de Fisiologia (1920). Fou director del laboratori de patologia dels Serveis Tècnics d’Agricultura de Catalunya (càrrec del qual fou destituït el 1924 per la Dictadura) i secretari i posteriorment president (1935-63) de la Societat de Biologia de Barcelona i de la posterior Societat Catalana de Biologia. Estudià les malalties metabòliques i endocrines: fou bàsic a l’època el seu text Fisiología y patología de las glándulas endocrinas (1926), que inicià les Monografies Mèdiques d’Aiguader. Fundà La Medicina Catalana i en fou redactor en cap (1933-38), amb col·laboracions de metges occitans i catalans. Participà activament en el moviment polític catalanista: fou vicepresident d’Acció Republicana de Catalunya (1930) i un dels fundadors d’Acció Catalana Republicana. S'exilià el 1939. Membre adjunt de l’Institut d’Estudis Catalans (1946), passà a numerari el 1950. És autor també de la biografia La nostra gent: Dr. Turró (1926) i de Letamendisme i unitat psicosomàtica (1926), a més de nombrosos treballs científics.