i Gai Juli Cèsar | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Gai Juli Cèsar

Forma llatina deGaius Iulius Caesar
ciències polítiques polít, literatura lit i ciències militars mil
Polític, escriptor i militar romà, fill de Gai Cèsar i d’Aurèlia Cotta, de la família noble Júlia.
Roma, 12 de juliol de 100 aC — Roma, 15 de març de 44 aC

Com a escriptor, historià les pròpies campanyes, amb evident interès propagandístic i amb un estil exemplarment planer. Fou habilíssim en l’aprofitament dels camins que conduïen al poder. La seva carrera política es produí en plena crisi de la república, tal com ja posaren de manifest la revolta de Catilina i la progressiva acumulació de poders sobre Pompeu. Casat amb Cornèlia Cinna a setze anys (84 aC), en rebutjar l’ordre de Sul·la de divorciar-se'n fou perseguit i amb prou feines es pogué escapar de les ires del dictador. Feu les primeres armes a l’Àsia (81); tornà a Roma i sortí apressadament cap a Rodes, on feu estudis (77-75); participà després en la lluita contra els pirates i, en tornar a Roma, aconseguí el càrrec de pontífex (73). Juli Cèsar començà a guanyar anomenada lluitant al costat de Pompeu, que ja era conegut, a favor dels drets dels tribuns del poble, a Roma (71). Fou nomenat posteriorment qüestor (70) i començà les seves maniobres de tempteig de poder alternant els contactes amb nobles i populars. A la mort de Cornèlia (68), Cèsar tornà a casar-se, ara amb Pompeia, neta de Sul·la. En aquest temps es presentava com a partidari de Pompeu i àdhuc intervingué per tal que el senat atorgués a aquest plens poders (contra els pirates: Lex Gabina, 67; contra Mitridates: Lex Manilia, 66), i també feu costat a Lèpid (Lex Plotia). Nomenat edil (65), reconstruí els monuments de Mari i començà els seus contactes politicocomercials amb Cras. Fou elegit pontífex màxim (63) passant davant de Catul i d’altres senadors; el mateix any, tot i ésser sospitós d’haver participat en la conjura de Catilina, com que no hi havia proves concloents i Cèsar estava ben protegit, Ciceró s’abstingué d’atacar-lo. La situació fou narrada per Sal·lusti, l’amic i protegit de Cèsar, que el comparà amb Cató (Catilina, 54). Nomenat pretor (62) i destituït i tornat a la magistratura per raons poc clares, obtingué tot seguit Hispània com a província. Però devia molts diners, i els creditors no el deixaren partir fins el 61. Aleshores, divorciat ja de Pompeia i refet econòmicament a Hispània, demanà un triomf militar i pretengué d’ésser inscrit com a candidat al consolat, cosa que el senat li refusà perquè era fora de Roma. Això no obstant, el general pactà amb Pompeu i Cras (Primer Triumvirat) i aconseguí d’ésser cònsol (59), per a profit dels interessos militars de Pompeu i de certes maniobres econòmiques de Cras, en relació amb uns contractes dels publicans de l’Àsia. Per un decret del senat i un altre del poble (Lex Vatinia) li foren concedides la Il·líria i les dues Gàl·lies per cinc anys, i això feu que disposés d’un exèrcit a les seves ordres. El 58 començà la guerra de les Gàl·lies, que historià (De Bello Gallico) fent d’ell mateix quasi un salvador de Roma; això feu créixer la fama de Cèsar, triomfador i protegit des de Roma per Pompeu i Cras (cònsols el 55), que li renovaren el mandat per cinc anys més. Però, després de la mort de la filla de Cèsar (54), casada amb Pompeu, i de la mort de Cras (53), l’ambient polític de Roma s’enrarí; Clodi fou assassinat, el senat es veié impotent i nomenà dictador Pompeu, que guanyà popularitat. Aleshores el senat, amb Pompeu al darrere (51), ordenà a Cèsar que tornés a Roma, abans d’acabar el seu mandat. Cèsar no volgué tornar encara a fi de poder optar —només un any més tard— a un nou consolat. En ésser destituït, respongué travessant el Rubicó (50), límit de les seves províncies, amb l’exèrcit, que no dissolgué; així s’inicià la Guerra Civil narrada per Cèsar amb pretensions d’imparcialitat (De Bello Civili). Pompeu fugí i Cèsar entrà a Roma, on assegurà el seu poder i aviat perseguí els pompeians a Hispània i els vencé a Ilerda. Tornà després contra Pompeu, al qual vencé també a Farsàlia. Fou nomenat dictador el mateix 50 i posteriorment elegit cònsol; perseguí Pompeu cap a Orient i fou assetjat a la cort de Cleopatra; mentrestant, Pompeu fou assassinat. De retorn a Roma, trobà que havia estat nomenat, durant la seva absència, dictador (49-48), i tot d’una fou nomenat cònsol per cinc anys (47). Hagué de lluitar contra una facció republicana refugiada a l’Àfrica, i la vencé a Tapsos (46). Immediatament es rebel·laren a Hispània els epígons de Pompeu; Cèsar hi acudí i els vencé a Munda (45); aquesta vegada no feu honor a la seva fama de clemència i els matà tots. Novament fou nomenat dictador, ara a perpetuïtat, pel senat, al principi del 44 aC. Mentrestant, Cèsar havia emprès una política dirigida a limitar el poder de l’oligarquia senatorial que consistí a publicar les actes del Senat i a eixamplar-lo fins a 900 membres, incorporant-hi representants dels sectors de nous provincians de l’Imperi, a qui atorgà la ciutadania romana. Fiscalitzà la gestió dels governadors de les províncies i n'evità els abusos. Feu votar pel senat lleis agràries que beneficiaven els veterans soldats de Pompeu —camperols— i altres mesures —colonització de Novum Comum— que afavorien la plebs de Roma. Aquestes mesures li valgueren una estima creixent i el suport popular de Roma i de nous sectors de l’Imperi. Sanejà les finances i el procés electoral de les magistratures. Oferí grans jocs públics, per a glòria personal. Reformà el sistema monetari i el calendari, que deixà pràcticament com el que encara perdura. Es constituí jutge suprem. Creà colònies ben situades comercialment (Híspalis, Tàrraco, Narbona, Arle, Corint, etc). Creà biblioteques i hi posà com a director l’erudit Varró. Però quan intentava de fer-se cenyir la corona de rex per segona vegada, el 15 de març del 44 aC, fou assassinat pels republicans (dirigits per Cassi i Brut) just la vigília del dia que havia de partir a una ambiciosa campanya a l’Àsia

Col·laboració: 
JIC
Llegir més...