i François René de Chateaubriand | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

François René de Chateaubriand

literatura lit
Escriptor francès, vescomte de Chateaubriand.
Saint-Malo, Bretanya, 4 de setembre de 1768 — París, 4 de juliol de 1848

El paisatge bretó de Combourg, on visqué, i el temperament apassionat de la seva germana Lucile influïren en la seva trajectòria posterior. Del 1786 al 1791 fou oficial de l’exèrcit, i conegué París i els cercles literaris. En desacord amb la Revolució, el 1791 féu un viatge als EUA, on intentà de descobrir el pas del NW (de l’Atlàntic a les mars polars). Tornà a Europa i el 1792 s’enrolà en l’exèrcit reialista. Ferit, es refugià a Anglaterra (1793). Publicà un Essai sur les Révolutions (1797), on es mostra escèptic i nega la noció de progrés. La mort de la seva mare (1798) provocà en ell un retorn a la fe catòlica. Escriví Des beautés poétiques et morales de la religion chrétienne, primer esbós de Le génie du christianisme. El 1800 pogué tornar a París. Publicà la narració Atala (1801), l’èxit de la qual l’encoratjà a acabar els cinc volums de Le génie du christianisme (1802). Nomenat secretari d’ambaixada a Roma per Bonaparte (1803), dimití aquest càrrec després de l’execució del duc d’Enghien. Viatjà per Grècia, Palestina, Egipte, Espanya (Itinéraire de Paris à Jérusalem, 1811; Les aventures du dernier abencérage, 1826), publicà Les martyrs (1809) i redactà Mémoires d’outre- tombe (publicat en 1848-50). Amb la Restauració, fou ambaixador i ministre d’afers estrangers. Es retirà de la política el 1830, i passà els darrers anys de la seva vida en una relativa solitud. Chateaubriand fou el creador de l’escola romàntica francesa. Exemple colpidor del “mal del segle”, d’insatisfacció constant i de supèrbia, el fet de refugiar-se en la religió no li donà l’equilibri. Mescla de vanitat i de lucidesa, hom ha comprovat que és impossible que hagués vist tot el que conta d’Amèrica i de l’Orient (s’inspirà en Bartram, Carver, Lafitau, etc), però el seu art ho transfigura tot i dóna vida a l’imaginari. Té un remarcable sentit de la composició pictòrica. Les Natchez (1821) és l’epopeia de l’home de la natura rousseaunià. La seva obra màxima, Le génie du christianisme, consta de quatre parts: dogmes i doctrines, poètica del cristianisme —la part més important i que estableix la superioritat del cristianisme respecte al paganisme—, les belles arts i la literatura, i el culte. L’obra posà de moda l’edat mitjana. Dos episodis de Les Natchez, Atala i René, són veritables novel·les que amplien la temàtica del Le génie i que, com la majoria de les seves obres, són dins la mateixa línia apologètica. A la literatura catalana, la seva obra gaudí d’un gran prestigi entre els escriptors romàntics (Ramon López i Soler, Joan Cortada, Estanislau de Kostka Bayo), i les seves idees estètiques foren àmpliament difoses gràcies a les nombroses traduccions i a revistes com “El Cisne” a València, “La Palma” a Mallorca i “La Religión” a Barcelona.

Col·laboració: 
PeV
Llegir més...