i Jacques Chirac | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Jacques Chirac

Jacques Chirac
© European Council/Justus Lipsius
ciències polítiques polít
Polític francès.
París, 29 de novembre de 1932

Membre de l’oficina privada de G.Pompidou (1962-65), fou secretari d’estat per a l’economia i les finances (1968-71), ministre de relacions amb el parlament (1971-72), ministre d’agricultura (1972-74), ministre de l’interior (1974) i secretari general de la UDR (1974-75). El 1974 esdevingué primer ministre, però, en desacord amb el president Valéry Giscard d’Estaing , dimití (1976) i refundà el gaullisme amb el Rassemblement pour la République , que presidí (1976-94). Alcalde de París (1977-86 i 1989-95) i membre del Parlament Europeu (1979), fou vençut en les eleccions presidencials del 1981. Després de la victòria electoral, el 1986, de la coalició UDR-RPR, esdevingué primer ministre. La manca d’entesa amb el president de la República François Mitterrand provocà la seva dimissió el 1988, en perdre de nou les eleccions presidencials.

El 1995, enfrontat al seu soci de coalició, el primer ministre Édouard Balladur , i al socialista Lionel Robert Jospin , guanyà les eleccions presidencials. Aquest any nomenà un govern de dreta encapçalat per Alain Marie Juppé . El començament del mandat de Chirac fou polèmic a causa del seu pla de reforma de la seguretat social, que provocà una onada de protestes, i de la decisió d’efectuar una sèrie d’assaigs nuclears a Mururoa (Polinèsia Francesa).

El 1997, el triomf del Parti SocialisteSFIO [Parti Socialiste] en les eleccions legislatives inicià una nova etapa de cohabitació, amb L.Jospin com a primer ministre. En política exterior, Chirac continuà l’esperit d’entesa amb Alemanya impulsat per Mitterrand amb vista a la construcció europea, tot i que amb menys èxits que el seu predecessor; féu que França s’impliqués en les crisis balcàniques (especialment en la de Kosovo el 1999) i, al mateix temps, ha maldat per mantenir el distanciament francès amb relació a l’hegemonia politicomilitar dels EUA.

En els afers interns, el 2000 impulsà la reforma constitucional per la qual el mandat presidencial es reduïa de set a cinc anys (proposta fins aleshores només defensada pels partits d’esquerra). D’altra banda, ha mantingut una clara resistència als intents de descentralització, sempre invocant els principis constitucionals: així, la seva actuació fou decisiva per a impedir que França ratifiqués la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (1999), i el 2001 s’enfrontà amb Jospin per l’estatut d’autonomia cors, amb el resultat que el text finalment aprovat restà força disminuït.

Pel maig del 2002 fou reelegit en el càrrec, presentant-se com a garantia d’estabilitat enfront de l’ascens de la ultradreta i impulsant la coalició Union pour la Majorité Presidentielle (UMP), formació que aglutinava gran part de la dreta francesa dividida des del 1976 entre la Union pour la Démocratie Française i el RPR. En les legislatives del juny, la victòria de la UMP posà fi a la cohabitació i Chirac formà un govern amb Jean-Pierre Raffarin com a primer ministre. Al juliol fou objecte d’un atemptat frustrat perpetrat per un activista d’ultradreta. Pel novembre liderà la transformació de la UMP en un nou partit polític de dreta, la Union pour un Mouvement Populaire , que comportà la dissolució de la RPR i l’absorció de gran part de la UDF.

Al febrer i al març del 2003, al capdavant d’altres estats europeus (entre els quals Alemanya), mantingué una oposició frontal a la iniciativa nord-americana d’enderrocar S.Husayn, que donà lloc a una de les crisis transatlàntiques més greus des de la fi de la Segona Guerra Mundial. La crisi empitjorà també les relacions amb la Gran Bretanya (aliada dels EUA), ja anteriorment tenses a causa dels desacords en temes relatius a la Unió Europea . Al març del 2004 remodelà el govern, en el qual nomenà el seu gran rival Nicolas Sarkozy ministre d’economia. La crisi desencadenada pel resultat negatiu al referèndum a la Constitució Europea, del qual Chirac havia estat un dels grans avaladors, el portà a dur a terme una nova remodelació del govern (maig del 2005), en què l’antic ministre d’afers estrangers, Dominique de Villepin , substituí Raffarin, i Sarkozy passà a ocupar la cartera d’interior.

En finalitzar el mandat, Chirac renuncià a la candidatura a un tercer mandat a la presidència del país, que ocupà Sarkozy després de guanyar les eleccions del maig de 2007. Al novembre fou imputat en un delicte de desviació de fons i abús de confiança per la creació de llocs de treballs ficticis durant l’època en que fou alcalde de París. Per aquesta acusació fou jutjat i al desembre de 2011 condemnat per un tribunal a dos anys de presó. Fou la primera condemna d’un cap d’estat a França després de la del mariscal Henri-Philippe-Omer Pétain .

Llegir més...