i Winston Leonard Spencer Churchill | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Winston Leonard Spencer Churchill

Estàtua de Winston L. S. Churchill a Londres
© Lluís Prats
ciències polítiques polít i literatura lit
Polític i escriptor anglès.
Blenheim Palace, Oxford, 30 de novembre de 1874 — Londres, 24 de gener de 1965

Fill de Randolph Henry Spencer Churchill . Ingressà a l’exèrcit (1895) després d’uns estudis mediocres. Fou corresponsal de guerra a Cuba i a l’Àfrica del Sud, on fou fet presoner pels bòers, però aconseguí d’evadir-se. Diputat conservador (1900), simpatitzà amb Lloyd George, però abandonà el partit per unir-se als liberals. Fou sotssecretari d’estat de colònies (1906), lloc des del qual defensà la Home Rule irlandesa i la concessió de l’autonomia als bòers. Fou ministre de comerç (1908-10) i de l’interior (1910-11). Passà a l’almirallat (1911), des d’on preparà eficaçment l’armada per a la futura guerra europea, que ell creia inevitable. El fracàs dels Dardanels (1915) motivà la seva dimissió. El 1917, però, esdevingué ministre de municions, i després (1919-22), ministre de la guerra. Gran enemic de la revolució russa, tornà al partit conservador (1924), decebut del paper dels liberals enfront del socialisme. Canceller de l’Exchequer conservador (1924-29), fou el responsable de la tornada del patró or, mesura exigida per la City, i que comportà la deflació. Els anys trenta demanà amb insistència una política d’oposició a l’expansionisme hitlerià. En esclatar la Segona Guerra Mundial (setembre del 1939) fou nomenat primer lord de l’almirallat i primer ministre (1940). Promogué una política de sacrificis (‘sang, fatiga, llàgrimes i suor’, anuncià en el seu primer discurs als Comuns, mentre demanava ‘la victòria a qualsevol preu’), i amb el seu suport moral estimulà la resistència anglesa (el signe de la V de victòria fet amb la mà esdevingué famós); a l’exterior, malgrat les seves relacions difícils amb Stalin, cooperà amb l’URSS quan fou atacada per Hitler i s’apressà a establir la Gran Aliança amb els EUA quan aquests entraren en la guerra (1941); s’oposà, més tard, a la creació d’un segon front rus; participà en la conferència de Casablanca (1943) i, quan el desembarcament nord-americà a Itàlia féu la victòria aliada més factible, promogué amb especial interès el desembarcament a la costa atlàntica del continent (Normandia, 6 de juny de 1944) i supervisà les operacions a França i Alemanya fins a la fi de la guerra. La seva desconfiança envers l’URSS no trobà eco en Roosevelt, i a la conferència de Jalta (febrer del 1945) maldà debades per impedir que l’Europa oriental restés sota control rus (el ‘teló d’acer’, en expressió seva). Les eleccions del 1945 donaren la victòria als laboristes i passà a ésser líder de l’oposició. Tornat al poder (1951), l’abandonà (1955) a Eden, ministre de l’interior. Churchill ha estat probablement la més forta personalitat britànica del s. XX. Entre els seus llibres, que li valgueren el premi Nobel de literatura el 1953, destaquen la biografia del seu pare Lord Randolph Churchill (1906), The World Crisis (1923-31), Marlborough ; His Life and Times (1933-38) i The Second World War (1948-54).

Col·laboració: 
JCTN
Llegir més...