Amb l’addició de la república Cispadana i altres annexions, el nou estat, dividit en departaments, i amb capital a Milà, comprenia més de dos milions i mig d’habitants, i ocupava la major part de les regions actuals de Llombardia i Emília-Romanya (excepte Parma) i la franja occidental de Venècia. Era regit per una constitució que imitava la francesa del 1795, amb un poder executiu col·legiat de 5 membres (directors) i un de legislatiu bicameral. Contra dificultats interiors politicosocials i l’atac exterior austríac, pogué subsistir gràcies a les victòries napoleòniques, i recuperà la seva sobirania amb el tractat de Lunéville (1801). Per a ofegar les lluites internes, Napoleó imposà el seu cabdillatge a la República Cisalpina, que s’anomenà llavors (25 de gener de 1802) República Italiana, i, més tard, Regne d’Itàlia.