i Jean Cocteau | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Jean Cocteau

Portada de la primera edició del poema Traduit d’avance , de Jean Cocteau , publicat per “Dau al Set” (1953), amb dibuixos de l’autor
© Fototeca.cat
cinematografia cin, dibuix dib i literatura lit
Escriptor, dibuixant i director cinematogràfic francès.
Maisons-Laffitte, Yvelines, 5 de juliol de 1889 — Milly-la-Forêt, Esonne, 11 d’octubre de 1963

La seva obra, tota la qual ell considerava com a emanació de la poesia, començà sofrint l’impuls del futurisme i del cubisme: Potomac, 1914; Les mariées de la Tour Eiffel (1921), i oferí, més endavant, una desconcertadora i gairebé equívoca barreja d’avantguardisme i d’academicisme. Escriptor nat, conreant l’ellipsi amb un gust potser excessiu a través de les seves acrobàcies atenyé els gèneres més diversos. Cal situar entre les dues guerres mundials el millor moment de la seva obra: PleinChant (poemes, 1922), Le secret professionnel (crítica, 1922), Les enfants terribles (novel·la, 1929), La voix humaine (teatre, 1930), Les parents terribles (teatre, 1938). Si sabé descriure magníficament la “terribilitat” d’adolescents i d’adults, per contra, la Grècia antiga i l’edat mitjana — La machine infernale (1932), Les chevaliers de la Table Ronde, (1937)— resulten en ell, malgrat encerts evidents, un xic sofisticades a còpia d’enginy i de paradoxes. Escriví l’argument del ballet Parade , que, amb música de Satie, decoracions i vestuari de Picasso, coreografia de Massine i presentació d’Apollinaire, fou estrenat a París el 1917 per la companyia de ballets russos de Diaghilev i que fou considerat com una renovació en el ballet modern. Altres ballets: Le Dieu Bleu (1911), Le jeune homme et la mort (1946). Hàbil i brillant dibuixant, emprengué obres de més envergadura: decorà diverses capelles, com la de Villefranche-sur-Mer. Havia estat un defensor decidit de l’avantguarda artística de Picasso a partir del 1917, i de De Chirico, Miró i Dalí a partir del 1932. Com a cineasta passà de l’avantguarda — Le sang d’un poète (1931)— a un cinema més convencional i comercial, no mancat de poesia: L’éternel retour (1943), La Belle et la Bête (1946), Orphée (1950), Le testament d’Orphée (1960). En aquest darrer hi ha unes imatges de Picasso, impressionants, que contrasten amb el to una mica enjogassat de l’autor.

Col·laboració: 
JoPF
Llegir més...