Collsacabra

coll Sacabra

Vista de Sant Julià de Cabrera, municipi de Santa Maria de Corcó, Osona, que es troba a l’altiplà de Collsacabra, al NE d’Osona. La fotografia mostra la construcció romànica de l’església parroquial d

© A. Bachs

Altiplà del nord-est d’Osona, conegut també sovint amb el nom d’el Cabrerès (tot i que, històricament, només el sector occidental de l’altiplà pertanyia al terme de Cabrera), que constitueix una unitat morfològica ben delimitada, a la zona de contacte entre les serralades Prelitoral i Transversal catalanes.

És format per una plataforma estructural que s’estén en una superfície de 10 per 12 km, amb una altitud entre 900 i 1.300 m. Pels sectors oest i sud enllaça suaument amb els relleus de la plana de Vic, mentre que pel nord resta tallat per l’abrupte escarpament de falla de la vall d’Hostoles, i per l’est, per una immensa cinglera que el separa del veí massís de les Guilleries. És constituït per materials sedimentaris, gresos i margues principalment, entre els quals es destaquen els eocènics. El relleu és molt pla, amb nombrosos petits turons testimoni coronats de gresos i amb presència de formes tabulars, obra de l’erosió fluvial, al límit amb la plana de Vic (serrats d’Aiats, 1.289 m; Cabrera, 1.306 m; Caselles, 1.143 m). Les temperatures hi són baixes durant tot l’any (mitjana de 3 °C al gener i de 17 °C al juliol), i la pluviositat, elevada (uns 1.000 mm anuals, amb un màxim estiuenc i un mínim hivernal); les precipitacions nivoses hi són freqüents i irregulars, amb període d’innivació molt breu; el perill de glaçades s’estén del novembre al març. La vegetació natural és constituïda en general per boscs de caràcter submediterrani o medioeuropeu, principalment rouredes amb boix. Als vessants assolellats perifèrics hi ha encara alzinar muntanyenc, que alterna amb la roureda. Als punts més elevats alternen fagedes i pastures, amb landes de bruguerola i bosquets de bedoll. Hidrogràficament constitueix la partió d’aigües entre el Ter i el Fluvià. El poblament és antic (hi són nombroses les restes prehistòriques) i es caracteritza per la convivència de l’hàbitat agrupat i el dispers. La població no ha estat mai gaire densa, i actualment s’accentua ràpidament la tendència al despoblament, que afecta sobretot les masies aïllades; els principals nuclis de població són Rupit, Tavertet i l’Esquirol. L’economia s’ha basat tradicionalment en la ramaderia (boví i oví), que aprofitava les pastures naturals i practicava la transhumància a l’hivern; l’agricultura es basa en el conreu de cereals d’hivern (blat, civada, sègol), alfals, patates i blat de moro. L’explotació forestal hi ha estat una activitat tradicional secundària. Hi ha una petita activitat tèxtil a l’Esquirol. Des dels anys seixanta s’hi ha desenvolupat l’estiueig (Rupit i Tavertet) i el turisme rural. Prop de Sant Julià de Cabrera ha estat obert el refugi de les Perxes.