Situació i presentació
El terme de Collsuspina, que la demarcació territorial del 1936 assignà a la comarca d’Osona, s’estén al llarg de la serra que tanca per ponent la plana de Vic. Limita al N i al NE amb els municipis osonencs de Muntanyola i Tona, respectivament; a l’E i al SE amb Balenyà (Osona); al S amb Castellcir, i a l’W amb Moià.
Collsuspina és un terme essencialment muntanyós, format geològicament durant el període terciari. El port o coll de la Pollosa (920 m) és l’únic pas entre el Moianès i Osona. El terme sobrepassa els 1.000 m en la petita serralada de la part N, que va de la Caseta de Vilafort a Sant Cugat de Gavadons (1.043 m a Sant Cugat de Gavadons i 1.061 m al puig de l’Oller); té una cota mínima d’uns 800 m en el torrent de Santa Coloma, sota el puig Antic. Per la seva altitud i major pluviositat respecte a la resta del Moianès, és un terme força ric en aigua i amb notables plans i comellars per als conreus. El terme és solcat per petits torrents com el torrent d’Armadans o d’en Picanyol, de la Griolera o de les Umbertes, i de Santa Coloma o de Fontalents, que vessen les aigües a la riera de la Golarda, o de Marfà.
Biogeogràficament, la vegetació del terme és del tipus eurosiberià. Preferentment hom hi trobaria bosc de roure martinenc amb boix (Buxo-Quercetum pubescentis fagetosum), tot i que en alguns petits sectors de ponent podria predominar el bosc de roure valencià (Violo-Quercetum fagineae). Els seus cims són pelats i bons per a pastures, però en els vessants, especialment el vessant N de la Pollosa, hi ha boscos de roures notables i, més avall, d’alzines.
A més del poble de Collsuspina, cap del municipi, el terme comprèn el barri de les Casetes, l’antic poble de Sant Cugat de Gavadons i la urbanització de Montpicanyol. Travessa el terme la carretera N-141c, que parteix de la C-17, prop de Malla, en direcció a Moià i a Manresa; passa pel coll de la Pollosa i és la carretera de la qual surt la pista cap a Sant Cugat de Gavadons i altres camins.
La població i l’economia
Al llarg de tot el segle XVI, el petit nucli de Collsuspina es mantingué amb unes deu o dotze famílies. Pels noms dels caps dels masos que dóna el fogatjament del 1553, hom calcula que, en aquell any, n’hi havia onze.
Hi consta que es feren cases noves entre el 1648 i el 1680, algunes a la part de Tona. Veïna de Can Xarina, per bé que a l’altre costat del carrer de Moià, el 1680 Francesc Montpar bastia una altra gran casa que també fou hostal durant un parell de segles. Els únics censos antics del terme pertanyen al 1686, any que al terme consten unes 23 famílies.
Collsuspina
© Fototeca.cat
La descripció de la diòcesi de Vic que féu el bisbe Hartalejo l’any 1782 atorga a Collsuspina un total de 31 cases, 14 de les quals formaven la població. Les llindes de les cases del poble indiquen que entre el 1760 i el 1790 es construïren un bon nombre de cases noves. El cens del 1830, en canvi, diu que tenia 39 cases i 189 h, minva deguda segurament als disturbis del principi del segle XIX. Els seus habitants eren majoritàriament pagesos; només el 1830 hi havia dos paraires, un teixidor i dos ferrers. El 1849, quan ja formava un municipi independent —el 1840 es dugué a terme la separació de termes municipals de Tona i de Collsuspina—, tenia 64 famílies, i el 1860, al moment de màxim poblament, 454 h.
Al llarg de tota la segona meitat del segle XIX la població perdé gairebé un centenar de persones, i sols e produí una certa recuperació durant les primeres dècades del segle XX, procés que es truncà amb la guerra civil de 1936-39. D’ençà que acabà el conflicte i fins als anys de crisi econòmica de la dècada de 1970, la població mantingué sempre un creixement negatiu. El període més dolent d’aquesta dècada fou el quinquenni de 1970-75. En el cens del 1981 (350 h) s’evidencià un increment demogràfic que tornà a davallar en anys posteriors (214 h el 1991). Al final de la dècada de 1990 es produí un nou creixement de la població (268 h el 2001), tendència que es mantingué fins el 2009 (351 h). Des d’aleshores s’ha estabilitzat amb un lleu descens.
El sector primari manté una certa importància econòmica. Els principals conreus són de secà, essencialment cereals (civada, ordi i blat) i farratge. La ramaderia se centra en la cria de bestiar porcí, però també cal esmentar l’aviram i el bestiar boví.
Una bona part de la població del terme es desplaça a treballar a Moià o Tona. Antigament s’hi explotaven unes pedreres de guix. Collsuspina esdevingué lloc d’estiueig i forma part d’un consorci integrat pels municipis del Moianès que ha activat les iniciatives turístiques de la zona.
El poble de Collsuspina
Vista de Sant Cugat de Gavadons (Collsuspina, Moianès)
© C.I.C. - Moià
El poble de Collsuspina (226 h el 2005), a 901 m d’altitud –s’hauria de dir Coll-s’Espina, —més exactament–, és un poble de creació moderna, fill del camí ral. La primera casa que s’hi construí fou l’hostal actual de Can Xarina, aixecat per Salvi Pedrós el 1550, just a la partió dels termes, bé que a la part de Balenyà. Té finestrals del tipus gòtic, d’arcs conopials; fermes voltes a la part baixa i una inscripció mig en francès i mig en català que indica que fou construït per un mestre de cases francès. A redós de Can Xarina o hostal de Collsuspina, com se li deia aleshores, al llarg del segle XVI es feren quatre o cinc casetes més, i, entre l’any 1592 i el 1600 es construí una capella per al servei religiós a Santa Maria del Socors, que és l’actual església parroquial, ampliada només amb una façana nova, un campanar i capelles laterals a partir del 1880. El poble, a més, té moltes cases amb llindes de pedra i amb la data de construcció, que li donen un aire típic.
Entre les diverses festivitats que la població celebra al llarg de l’any cal esmentar la festa major, que se celebra el primer diumenge d’agost, o l’aplec a l’ermita de Sant Cugat de Gavadons de l’1 de maig. Des del 1984 al poble s’organitza també una competició popular de bicicleta tot terreny, les 2 Hores de Collsuspina, a l’agost.
Altres indrets del terme
L’església de Sant Cugat de Gavadons, situada al N del terme prop dels masos Bellver i Miravalls, és un edifici romànic del segle XII. El nom de Gavadons és documentat des de l’any 948 i correspon a la part actual del terme de Collsuspina que antigament era unida a la demarcació del castell de Tona. La primera menció de l’església és de l’any 968, tot i que embla que l’actual fàbrica es construí al segle XII. Al segle XVI l’església era coneguda amb el nom de Sant Cugat de Coll-sa-sima, perquè es trobava al cim de la serralada que tanca la plana per ponent i la separa del Moianès. Possiblement durant el segle XVI, l’església es reformà, s’hi referen les voltes i s’hi afegiren dues capelles laterals cobertes de voltes de creueria amb impostes esculturades a l’arrencada dels arcs i claus treballats. Al segle XIX s’hi feren novament obres.
Mas proper a Sant Cugat de Gavadons (Collsuspina)
© Vincent van Zeijst
Es transformà el campanar definitiu d’espadanya en un cos quadrat molt voluminós, es construí una sagristia adossada a la façana de llevant i, el 1897, es bastí, també adossada, la casa rectoral, reforma que comportà la mutilació de l’absis. D’aquest segle data el popular altar neoclàssic dedicat a sant Pere Màrtir. Entre el 1971 i el 1975 s’hi van portar a terme obres de restauració. D’aquell moment data la falsa finestra pseudomossàrab del mur de llevant del campanar, com també l’eliminació dels arrebossats interiors i del retaule. Durant aquesta restauració es volgué donar al temple una aparença més medieval, seguint la mentalitat del moment. Es repicaren les parets, i s’intentà dissimular amb farciments poc acurats els senyals de les fornícules, dels altars i de la trona. En la intervenció realitzada entre el 1981 i el 1984, tot i que la primera intenció era només de reparar les voltes i les teulades, s’optà per retornar la imatge vuitcentista a l’edifici; i s’intentà de restablir l’ambient mitjançant l’arrebossat i enguixat de l’interior del temple i la neteja dels elements de pedra que restaven vistos, a més de reconstruir el retaule i l’altar.
Al terme hi ha un nombre important de masos, gairebé tots antiquíssims. Entre d’altres destaquen el mas de Miravalls, que recorda una antiga casa forta i que al segle XIII fou residència d’un llinatge que donà diferents cavallers i canonges a la seu de Vic, i els de Noalard, Armadans, l’Oller i el Pedrós, tots ells amb elements dels segles XVI al XVIII. També cal citar el mas de Camps, el Collell, el Solà, l’Espinoi, el Gomar, les Comes Bellveri i l’Espina. Al límit ponentí del terme es construí, sobre el solar del petit mas Ca l’Escanya, una gran masia amb una torre i valuosos elements arquitectònics arreplegats d’altres llocs.
Separat del poble, mig quilòmetre vers el N passada la carretera de Manresa a Vic, hi ha el barri de les Casetes, amb un grup de cases antigues que formen un carrer i el Martí, mas amb característiques del segle XVIII. Modernament, el poble ha estat envoltat de torres i xalets residencials de gent que hi estiueja. Cal remarcar les cases fetes també prop del barri de les Casetes i la urbanització de Montpicanyol, creada prop del modern hostal del Toll.
Cova dels Ossos (Collsuspina)
© C.I.C. - Moià
El terme és ric en troballes arqueològiques i restes de tombes i d’habitatges que revelen que ja era poblat a l’època neolítica. S’han excavat antigues tombes prop de l’Espina i una cova habitada sota la població, a l’hort del Paleta, on s’han fet a interessants troballes arqueològiques, algunes exposades al Museu Episcopal de Vic. Prop de la casa de la Collada, en una balma calcària al pla de Querol hi ha la cova dels Ossos, on en les excavacions realitzades el 1991 s’obtingueren restes arqueològiques lítiques, ceràmiques i òssies (humanes i d’animals) datades entre el 2700-1500 abans de Crist.
La història
La importància del terme com a via de pas és confirmada per la primitiva via romana de l’època proconsular, documentada entre el 124 i el 115 aC per dos mil·liaris romans: un aparegut prop del Vilar de Tona, a peu de la costa, i l’altre a Can Vendrell de Santa Eulàlia de Ronçana, tots dos de l’època del procònsol Sergi Manni. Un tercer mil·liari amb la inscripció malmesa, que aparegué posteriorment a Vilageriu de Tona, acabà de confirmar el traçat d’aquesta via romana, que coincideix en bona part amb la Strata Francisca de Vic a Manresa, abundosament documentada a Collsuspina i a Moià des dels volts del 1050.
Malgrat aquestes referències del passat, el poble com a entitat municipal és modern, atès que se separà de Tona entre els anys 1840 i 1841. El nom el manllevà del gran mas de l’Espina, citat com a nom geogràfic l’any 924 i com a nom del coll i d’un mas els anys 1051 i 1079.
El terme es formà de la fusió de dos antics trossos dels vells termes i parròquies osonenques de Tona i de Balenyà. Ambdós termes tenien com a límit l’antic camí ral que donà origen al poble i coincidien al mig del poble actual en un pou i una creu que encara es troben al mig del carrer principal de la població. El sector tonenc, que va de la població a l’extrem N del terme, era centrat per l’antiga parròquia i després sufragània tradicional de Tona, anomenada Sant Cugat de Gavadons. En l’aspecte religiós, la divisió d’ambdós sectors de terme es mantingué fins el 1827, data en què un sol capellà, amb residència a Sant Cugat de Gavadons, tenia cura de les esglésies de Sant Cugat i de Santa Maria del Socors. El 1855 es decidí de fusionar tot el terme, que des del principi del segle XVIII ja formava una sola entitat civil annexa al municipi de Tona. Aquesta, però, no va començar a funcionar jurídicament fins l’any 1878. Fins al març del 2015 formà part de la comarca d’Osona. En la consulta celebrada aquest mes, hom aprovà per poc més del 50% dels vots constituir, amb nou municipis més, la comarca del Moianès, que el mes següent fou aprovada pel Parlament de Catalunya.