i Cristòfor Colom | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Cristòfor Colom

Monument al navegant Cristòfor Colom, a Barcelona
© Arxiu Fototeca.cat
història hist
Navegant.
?, 1436?/1451? — Valladolid, 20 de maig de 1506

El seu origen i l’any del seu naixement són controvertits. La tradició, en part sostinguda per documentació escrita, el fa nascut a Gènova, tesi sovint contestada per altres hipòtesis, entre les quals la d’un possible origen català, avalades també per la corresponent documentació. De molt jove s’embarcà com a agent comercial i, després, com a pilot, i navegà per la Mediterrània. El 1476, en un viatge a Anglaterra, fou atacat per pirates i arribà nàufrag a Portugal, on s’establí en el comerç de sucres per compte de la firma Centurione a Gènova; per aquest temps navegà cap al nord fins a Islàndia, i amb els portuguesos, cap al sud, fins a Sant Jordi de la Mina, a Guinea i a la Gomera. En aquest ambient, Colom formà les seves idees cosmogràfiques i el pla de descobriment. És difícil de concretar-ne les bases: casat amb la filla del nauta portuguès Perestrello, que havia estat capità de Porto Santo, en conegué els papers; hom parla també de la seva coneixença d’unes lletres del cosmògraf florentí Toscanelli; potser cal pensar més en l’ofici que Cristòfor exercia, de cartògraf o dibuixant de mapamundis, i en aquest treball, superant la carta plana, dibuixà esferes, cosa important per al desenvolupament de les seves idees, puix que en el mapa hom deixa pràcticament indefinida l’amplada de l’oceà des de les costes orientals d’Àsia a les de ponent d’Europa i Àfrica, mentre que sobre l’esfera calia adoptar una mesura concreta.

Colom rebutjà el càlcul de Ptolemeu, que donava la meitat del cercle a l’oceà, i s’acollí al de Marí de Tir, que estirava la terra coneguda a 228° de longitud, i hi afegí el Cipangu de Marco Polo, reduí la longitud del grau segons el paral·lel del tròpic i no equatorial i adoptà el còmput més curt dels que hom usava (56 milles i dos terços); així, li resultà que l’amplada de la mar que havia de travessar entre les illes Canàries i la costa d’Àsia no era més que uns 70°, per a ell unes 875 llegües. El seu pla no convencé Joan II de Portugal ni els seus consellers (vers el 1484); es presentà aleshores a Castella, tot enviant el seu germà Bartomeu a oferir el projecte als reis d’Anglaterra i de França, que no en feren cas. Colom, a La Rábida, cenobi vinculat a les illes de l’Atlàntic, explicà el pla a Pero Vázquez de la Frontera (1485) i a la cort, aleshores a Còrdova; hi fou ben acollit, però els seus plans passaren de comissió en comissió uns llargs set anys, no sols perquè foren també considerats com a fantasiosos, sinó perquè els reis estaven massa ocupats en l’empresa de Granada.

Autògraf de Cristòfor Colom datat a Santo Domingo (1504)
© Fototeca.cat
El descobriment del cap de Bona Esperança (Bartolomeu Dias) accentuà la seva impaciència, i fra Juan Pérez, de La Rábida, i Joan de Coloma, secretari del rei, feren pressió sobre la cort. Les negociacions amb els reis estigueren a punt de fracassar, ara no tant pels dubtes teòrics com per les pretensions exorbitants de Colom com a cap de l’empresa: a part les econòmiques —una desena part de les mercaderies obtingudes—, exigí l’almirallat i el virregnat vitalicis i hereditaris de les terres explorades (capitulacions de Santa Fe, 17 d’abril de 1492, signades davant Granada tot just rendida, una còpia de les quals és a l’Arxiu de la Corona d’Aragó de Barcelona). El noliejament i l’armament a Palos de la Frontera dels tres vaixells demanats —que Colom feu aparellar amb vela rodona en lloc de la triangular o llatina pròpia de les caravel·les— foren força difícils, i en aquest sentit fou important la intervenció econòmica del valencià Lluís de Santàngel, escrivà de ració, que avançà 1.140.000 morabatins per enllestir l’expedició. Pero Vázquez i els germans Pinzón gestionaren la formació de la tripulació de no gaire més de 100 homes.

El 3 d’agost de 1492 Colom sortia cap a les illes Canàries, i a la Gomera reparà els vaixells i s’aprovisionà per darrera vegada; tornà a la mar el 6 de setembre. En un viatge feliç, els vents alisis el dugueren a les illes Lucayas (Bahames) —Huanahaní (San Salvador o Watling)—, on arribà el 12 d’octubre. Tocà a Cuba (Juana), que confongué amb les terres del gran Kan, i Haití (Hispaniola), on creà la fortalesa Nativitat, en la qual deixà 39 homes comandats per Pedro de Arana. Per la latitud alta de les Açores, feu un retorn difícil amb les dues caravel·les que li restaven (La Pinta i La Niña), puix que la nau major, la Santa María, embarrancà a la costa d’Haití. Arribà forçosament amb La Niña a Lisboa el 4 de març de 1493, desembarcà a Palos el 15 del mateix mes i era a Barcelona, on es trobaven els reis, a la darreria d’abril. La recepció, com que l’abast de la gesta no era encara mesurable, no fou apoteòsica, i, així, no l’esmenta el dietari del consell barceloní, però aviat fou divulgada per les nombroses edicions, una de les quals catalana, de les lletres amb què Colom la narrava als oficials de la cort.

Tot seguit fou preparat el segon viatge (Cadis, setembre del 1493), amb 17 vaixells i 1.300 persones, entre les quals els catalans fra Bernat Boïl, ermità de Montserrat, i Pere de Margarit i Miquel Ballester, militars. El 3 de novembre arribà a La Deseada, més tard tocà a Guadalupe, descobrí Puerto Rico, i a Haití trobà exterminat pels indis el primer grup colonitzador. Fundà La Isabela, ben aviat consumida per la febre groga, i prosseguí les exploracions per les Antilles (Jamaica, litoral cubà, etc.). Mentrestant els hidalgos, que constituïen la major part dels arribats i establerts a La Isabela, s’insubordinaren, i els principals caps, com els catalans Pere de Margarit i fra Bernat Boïl, el qual havia estat investit d’àmplies facultats eclesiàstiques, tornaren a la península Ibèrica a informar la cort. Colom, quan tornà a La Isabela i s’adonà de la situació, deixà el govern al seu germà Bartomeu i retornà a Castella per defensar-se (1496), però hi fou retingut fins el 1498.

A la fi fou autoritzat de tornar-hi a anar, i en aquest tercer viatge descobrí la Terra Ferma americana al golf de Paria i les boques de l’Orinoco. En tornar a Santo Domingo, hi trobà la població dividida (revolta de Francisco Roldán), ressentida contra l’administració del seu germà Diego, i decebuda per l’absència dels beneficis fàcils. Miquel Ballester, alcaid de la fortalesa Concepció, feu costat a l’almirall, però aquest fou destituït i empresonat, amb els seus germans, per Bobadilla, el nou comissari amb funcions d’inspecció (agost del 1500); tornat una altra vegada a la península Ibèrica, ja no recuperà més els seus poders. Això no obstant, hom li permeté un darrer viatge d’exploració (11 de maig de 1502). El nou governador d’Hispaniola, Nicolás Ovando, no el deixà entrar a Santo Domingo, i aleshores Colom explorà la costa d’Amèrica Central (Hondures, Panamà, etc.), i de tornada, en perdre una gran part de les naus, restà immobilitzat més d’un any a Jamaica, on passà proves extremes. Després de sortir de Jamaica (juny del 1504) i de restar breument a Santo Domingo, tornà definitivament a Castella, on arribà el 7 de novembre del mateix any.

Morí reivindicant les prerrogatives perdudes d’almirall i virrei. Deixava dos fills: el gran, Diego Colón, enllaçat amb l’aristocràcia castellana (ducs d’Alba) i que, per això, acabà recuperant els béns i la governació de Santo Domingo, i el segon, Hernando Colón, que l’havia acompanyat en les darreres activitats exploradores. Encara, els darrers anys, Colom manifestà un altre tombant de la seva personalitat en escriure treballs de mística il·luminista.

L’origen català de Colom

La tesi sobre la catalanitat de Colom es remunta al s XVIII: Pere Serra i Postius afirmà —sense documentar-ho— que tal cognom era català, però que el descobridor havia nascut al Genovesat. Carreras i Candi l’identificà amb un corsari Colom esmentat en un avís als cònsols de mar dels ports catalans del 1473, tesi difosa pel peruà Luis Ulloa, el qual, el 1927, bastí sobre el document adduït un Joan Baptista Colom i Mont-ros (o Torroja), català del Principat, que sembla que lluità contra Joan II i es canvià el nom per Cristòfor. Posteriorment, estudiosos com Ricard Carreras i Josep Maria Millàs i Vallicrosa han reivindicat l’origen català de Colom: de l’illa de Gènova, de Tortosa; de Felanitx (en relació amb la família de l’agermanat Joanot Colom o com a fill natural de Carles de Viana); del barri de Gènova, de Palma (Mallorca) ; etc. Salvador de Madariaga l’ha suposat de família jueva catalana emigrada a Gènova. Per contra, documents genovesos de caràcter notarial (1470) i judicial (1479) semblen indicar la seva ascendència genovesa, com també ell mateix ho afirmava en instituir el seu mayorazgo el 1498. Per la seva banda, Josep Porter recupera en part la tesi d’Ulloa i fa néixer Colom el 1436, molt abans que la majoria de les biografies, al barri de la Ribera de Barcelona i pertanyent a un llinatge de ciutadans honrats. El mateix autor sosté que circumstàncies polítiques, especialment les rivalitats ciutadanes entre la Biga i la Busca i l’alineació del mateix Colom entre els contraris a Joan II i al costat de la princesa Joana, filla d’Enric IV, contra Isabel i Ferran, l’havien obligat a ocultar el seu origen. Finalment, la lletra en català enviada a Lluís de Santàngel el 1493, on Colom relata el seu primer viatge confirmaria, també segons Porter, la hipòtesi de l’origen català d’aquell. Posteriorment, diversos estudiosos (Josep M. Castellnou, Caius Parellada, Francesc Albardaner, Teresa Bagué, Jordi Bilbeny, etc.) han fet noves aportacions en el mateix sentit, especialment pel que fa a la llengua de Colom i al paper de la censura en la tergiversació dels seus orígens.

Col·laboració: 
ESR
Llegir més...