i Colòmbia | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Colòmbia

Nom oficial deRepública de Colombia (es)
Nom oficial deRepública de Colombia (es)

Estat del NO de l’Amèrica del Sud, entre l’oceà Pacífic i la mar de les Antilles, limita a l’W pel Panamà, a l’E per Veneçuela i el Brasil, i al S pel Perú i l’Equador; el territori insular és format, entre d’altres, per les illes de Sant Andrés, Providencia i Malpelo; la capital és Bogotà.
Població: 
47.662.000 h
[2014]
Extensió: 
1.141.748 km2

La geografia física

El relleu i la geologia

Els materials que hom troba a Colòmbia són molt variats, puix que n'hi ha a partir de l’època precambriana fins a les èpoques més recents; es destaquen, però, els de l’era primària. Si hom n'analitza la composició geològica d’oest a est, es donen, a la serralada costanera de Baudó, roques volcàniques cobertes per gresos i argiles; a les branques dels Andes, roques granítiques i gneis, amb capes estratificades al damunt de gresos i esquists; materials cretacis i eruptius a la serralada occidental i al vessant occidental de la serralada central; esquists cristal·lins al vessant o serralada oriental; argiles i margues, que formen els dipòsits cretacis, a la serralada oriental, al damunt dels quals s’estenen llims terciaris i formacions quaternàries; a Sierra Nevada de Santa Marta materials cristal·lins (granits, gneis i esquists); Los Llanos són formats principalment per calcàries.

Colòmbia La vall del Chicamocha

Configuren el relleu de Colòmbia dues grans unitats: la serralada dels Andes i Los Llanos. Els primers, a l’oest, travessen el país de sud a nord i, a partir del Nudo de Pasto, a la frontera amb l’Equador, es divideixen en dues cadenes paral·leles anomenades Cordillera Occidental i Cordillera Central, separades per una fossa tectònica que drenen els rius Patía i Cauca. Un altre nus orogràfic, el massís colombià, entre Almaguer i Popayán, dona origen a la tercera cadena andina, l’Oriental. L’occidental o del Chocó és la de menor elevació mitjana (2.000-3.000 m); l’extremitat sud és la més important, amb nevados i volcans de gran altitud (Cumbal, 4.764 m; Azufral, 4.070 m) i amb els altiplans de Tuquerrés i Ipiales, i la vall alta d’Urrao a l’Atrato. La serralada central o de Quindió és la més alta, puix que supera sempre els 3.400 m; els cims culminants són Tolima, Quindío, Ruiz i Huila (5.750 m); al nord hi ha l’altiplà d’Antioquia, format pels contraforts de la serralada central i les valls de Force i Negro. L’oriental o Sumapaz, la més llarga i ampla (3.200 m al sector central), separa la conca del Magdalena i Los Llanos i es divideix en dues branques, Sierra del Perijá i Cordillera de Mérida, que arriben fins a la depressió de Maracaibo. Les serralades extraandines són principalment les de Baudó, al nord-oest del país, que va del cap Corrientes fins a la frontera amb Panamà, seguint la línia costanera, on es destaca l’Alto de Buey. Però la més important, al nord, vora la mar de les Antilles i amb l’elevació més pronunciada del país, és el Nevado de Santa Marta, que, bé que és relacionada amb la Cordillera Central, n'és independent i culmina amb el cim Cristóbal Colón, de 5.780 m.

A més del considerable muntanyam, cal assenyalar també les planes; al nord hi ha la plana al·luvial del Carib, on convergeixen els rius Magdalena, Cauca i San Jorge, i a l’oest, la plana del Pacífic. Al vessant oriental dels Andes s’estén la gran plana colombiana, que baixa graonadament cap a l’est; l’altitud és inferior a 150 m i és drenada pels rius de les conques de l’Orinoco i l’Amazones; la pluviositat permet de distingir dues regions ben diferents dins aquesta plana: Los Llanos al nord i l’Amazònia a la part meridional. La costa del Carib té una part oriental baixa amb albuferes i maresmes (Ciénaga de Santa Marta), el desguàs del Magdalena (Bocas de Ceniza), la badia de Cartagena i els golfs de Morrosquilla i Urabaz, i una regió occidental més rocallosa, formada per una línia de falles; hi ha l’altiplà de Guajira i les badies de Portete, Honda i Hondita. Al Pacífic hom pot diferenciar també dos sectors: el septentrional, de costa alta i rocallosa, formant amples badies (Humboldt, Cupico, Solano), i el meridional, a partir del cap Corrientes, de costa baixa coberta de manglars.

El clima, la hidrografia i la vegetació

Vegetació a la costa de Isla Baru, a Colòmbia
© B. Llebaria
El clima és tropical humit, per la posició zonal molt a prop de l’Equador, i canvia segons l’altitud, que en certs punts el suavitza. S'hi distingeixen una sèrie d’estatges climàtics: la “tierra caliente” (0-1.000 m), de clima equatorial amb temperatures mitjanes de 27 °C a la costa i 33 °C a les planes orientals i pluges molt abundants que arriben en alguns llocs a 7.000 mm anuals; la “tierra templada” (1.000-2.000 m), pròpiament tropical, amb temperatures de 18 ° a 20 °C i pluges de 1.000 a 2.500 mm; la “tierra fría” (2.000-3.000 m), amb temperatures mitjanes inferiors a 12 °C (a partir dels 3.500 m, són molt més baixes; l’àrea de neus perpètues arriba als 4.500 m).

Els rius es reparteixen en quatre vessants: el del Pacífic, amb rius curts, com el San Juan, el Patía i el Mira; el de la mar de les Antilles, amb rius llargs i cabalosos, com l’Atrato, el Sinú i el complex de Magdalena; finalment, els de l’Orinoco i l’Amazònia, amb els rius Arauca, Meta, Vichado, Guariare, Quairiá, Vaupés, Caquetá i Putumayo.

La vegetació és molt diversa, per les diferències climàtiques del país; a cada zona correspon un tipus determinat d’associacions vegetals. El bosc i la selva tropical ocupen, dins el conjunt, extensions més grans; la vegetació arbòria és molt frondosa i, en aquest aspecte, s’hi distingeixen vuit grans àrees: l’Amazònia, la depressió de Maracaibo, Sierra Nevada, la vall mitjana del Magdalena, la vall baixa del Cauca, les valls de San Jorge i el Sinú, la plana del Pacífic i els vessants del Páramo de las Papas. El bosc en galeria segueix el curs dels rius, especialment a Los Llanos de l’Orinoco, on domina la formació de sabana. A la muntanya, sobre la selva, hi ha un primer estatge de roures (Quercus granatensis), i des dels 3.500 m, el páramo.

La geografia econòmica i l’economia

L’agricultura

Colòmbia Conreu de te a la regió de Dapa

En l’economia colombiana, hi té un gran pes l’agricultura (19% del PIB i 30% de la població ocupada el 2001), que comparteix amb la mineria i el sector industrial, tot i que tan sols és conreat al voltant d’un 5% de les terres. El conreu més important és el cafè, del qual Colòmbia és el segon productor mundial, amb el 10% de la producció (1999); les plantacions són en una gran part en mans de petits colons. Les diferències climàtiques, però, fan que hi hagi una gran diversitat de conreus, i, així, el territori pot ésser dividit en quatre grans àrees agrícoles: la regió litoral del Carib i el Pacífic i la vall del Magdalena, on es concentra la producció de bananes (segon conreu d’exportació del país), el cotó, la canya de sucre, el blat de moro, l’arròs, el cacau, les hortalisses i les fruites tropicals altres que la banana (cítrics, ananàs, etc.) i palmeres d’oli; la regió de les valls del Cauca i el Tolima, que es dediquen a la producció de cotó, canya de sucre, cacau, tabac, arròs i cafè; la regió temperada, on es produeix el cafè, principalment als vessants de les tres grans serralades andines; i la regió freda, on el conreu principal és el dels cereals (blat, ordi i altres), com també patates i mandioca, pomes, peres i soia. Prop d’un 40% de la terra és dedicada a la ramaderia, principalment de porcins, ovins, equins i, especialment, bovins; aquesta darrera activitat dona origen a una important indústria de la carn, en grans explotacions que permeten de satisfer les necessitats internes i una certa exportació (les pastures ocupen prop d’un 36% del territori). Els boscs ocupen prop d’un 45% del territori: hom n'extreu fusta i un material per a adobar procedent del dividivi, a més de cautxú, del qual Colòmbia havia estat un dels primers productors, per bé que actualment és molt poc explotat. La pesca, modesta, procedeix majoritàriament dels rius i, en segon lloc, del Pacífic. D’altra banda, en gran part del territori són molt estesos els conreus il·legals de cànem indi, coca i opi (unes 140.000 ha el 1999).

La mineria

El subsol és molt ric en minerals, que són encara poc explotats a causa de les dificultats de les comunicacions i de la manca de capitals. És el quart productor de gas natural, i el cinquè de petroli de l’Amèrica Llatina, amb uns 32 milions de t (1996); la producció se centra als camps de l’Oriente colombià: divisions administratives de Vichada, Putumayo, Casanare i, sobretot, Arauca. Té la riquesa més gran de carbó de l’Amèrica Llatina, amb 33 milions de tones el 1997; les principals regions productores són les de l’interior (Cordillera Oriental, Valle del Cauca). Cal esmentar-ne tres grans jaciments: La Loma, La Jagua i El Cerrejón. Aquest darrer és la reserva més gran del món a cel obert (per tant, d’explotació barata), i hom ha construït un ferrocarril de 150 km per a extreure'n el mineral. Hom troba or a Antioquia i als al·luvions d’alguns rius: l’any 1997 se'n produïren 18.810 kg. És el segon productor de platí (826 kg el 1995), el més important de maragdes, a les mines de Muzo i Chivor, als Andes (fins a un 95% de la producció mundial); la producció de plata, centrada a Antioquia, també és important (1.000 kg el 1995), però tendeix a disminuir com la de mercuri; més notable és la de ferro (286.000 kg el 1996); hi ha urani al departament de Santander; els jaciments de sal gemma són propietat de l’estat, amb la famosa mina de Zipaquirá, però més del 80% de les 576.000 t de sal extretes el 1996 procedien de les aigües del Carib. També són notables els fosfats i el sofre. Quant a les fonts d’energia, tot i que el consum intern de carbó i de petroli és, respectivament, una cinquena part i la meitat de la producció (1996), el 75% de l’electricitat prové de centrals hidroelèctriques. El carbó i el petroli representen prop del 30% del valor de les exportacions. La xarxa d’oleoductes és de gairebé de 5.000 km. Tot i la seva abundància, el gas natural és destinat gairebé exclusivament a l’autoconsum. Hi ha uns 925 km de gasoductes.

La indústria

Colòmbia La ciutat de Medellín

La indústria, que el 2001 representava aproximadament el 25% del PIB i ocupava prop d’un 20% de la població activa, és concentrada sobretot al districte especial de Bogotà i als departaments de Cundinamarca, Antioquia, Valle del Cauca i Atlántico. Les més importants són l’alimentària (cervesa, sucre, carn); la tèxtil (cotó i fibres artificials principalment), centrades a Medellín; la siderúrgica i la química són notables (l’any 1997 hom produí 710.000 t d’acer, a Paz del Río principalment, però també a Boyacá, Muñe, Valle de Tenza i Medellín), mentre que la indústria química i d’adobs se centra als ports caribenys de Barranquilla, Cartagena i Santa Marta, incloent-hi les refineries de petroli; unes altres indústries són les del ciment, del paper (al Valle del Cauca, que també destaca per l’elaboració del cafè) i de la fusta, que aprofita la riquesa forestal del país. Els anys noranta assolí relleu el muntatge d’automòbils.

Els transports i les comunicacions

El comerç interior és molt viu entre la regió costanera atlàntica i la vall del Cauca, Antioquia i Bogotà; els ports del Pacífic i el Carib (Buenaventura al Pacífic i Cartagena, Barranquilla i Santa Marta al Carib) donen pas a les rutes de comerç internacional. Un dels principals problemes interiors és la manca de bones comunicacions terrestres, dificultades per la complicada configuració fisiogràfica del territori, que encareix la construcció dels ferrocarrils i de les carreteres; la xarxa ferroviària que uneix els nuclis urbans amb els ports fluvials no és contínua (3.230 km el 1994), i després de la liquidació de la companyia Ferrocarriles Nacionales Colombia el 1989, el transport per ferrocarril sobreviu amb moltes dificultats. La xarxa de carreteres té uns 115.000 km de llargària (asfaltades en un 12%), incloent-hi l’autopista Panamericana, de 4.985 km. L’altra gran carretera internacional és la Simón Bolívar, de Caracas a Guayaquil (Equador), mentre que les carreteres nacionals més destacades són la costanera del Carib i la Vorera de la Jungla, que ha de facilitar l’accés de la Colòmbia poblada a la regió d’Oriente. El transport fluvial és molt important (més de 7.000 km el 1996), sobretot pel riu Magdalena, navegable, amb el seu afluent Cauca: en un recorregut de 1.761 km, concentra en 953 km aptes per a vapors el 90% del tràfic fluvial (Colòmbia disposa d’una flota mercant regular). Les altres conques navegables són la de l’Atrato (687 km), que desguassa també al Carib, vora la frontera panamenya; la de l’Orinoco, que s’interna a Veneçuela, i la de l’Amazones, amb la xarxa més llarga, i un port per a vapors a la frontera peruana: Leticia. Totes tres són desaprofitades en part per manca d’enllaços terrestres. Els ports més importants són, a l’Atlàntic, Santa Marta, Barranquilla i Cartagena i, al Pacífic, Buenaventura i Tumaco. Dins la circulació aèria cal destacar l’empresa Avianca, que intenta de suplir les deficients comunicacions terrestres amb línies regulars entre els aeroports interiors (un centenar) i entre aquests i els estrangers. Hi ha prop d’un centenar d’aeroports i aeròdroms, sis dels quals són aeroports internacionals: el més important és el de Bogotà, seguit dels de Medellín, Cali, Barranquilla, Bucaramanga, Cartagena, Cúcuta, Leticia, Pereira, San Andrés i Santa Marta.

El turisme

El turisme situa Colòmbia en el quart lloc de l’Amèrica Llatina, amb 1.254.000 visitants. El 1996 arribaren procedents de Veneçuela (664.000), l’Equador (193.000) i els EUA (155.000).

La banca

El sistema financer és constituït pel Banco de la República, la Superintendencia de Bancos, la banca especialitzada, la comercial i les institucions de desenvolupament. El primer banc, fundat el 1923, és el Central, bé que no sigui del tot una institució oficial; l’organització de la banca i la relació dels bancs comercials és basada en el sistema de la Reserva Federal dels EUA. La Superintendencia de Bancos és una organització que depèn del govern i que n'és l’instrument de la política monetària. Els bancs especialitzats acompleixen activitats específiques; destaquen el Banco Central Hipotecario, el Banco Cafetero i la Caja de Crédito Agrario, Industrial y Minero.

El comerç exterior

Entre les exportacions, ocupa el primer lloc el petroli (23,5% el 1999), seguit del cafè (20%), els productes químics (9,5%), el carbó (8%), els productes alimentaris (6%) i els articles tèxtils (5,5%). Pel que fa als compradors, ocupen un primer lloc destacat els EUA, amb una participació del 40%, seguits de Veneçuela (9%), Alemanya (6%), el Perú i l’Equador, amb un 4% cadascú, i el Japó. Les importacions consten sobretot de maquinària i equipament de transport (41%), productes químics (21%) i aliments (14%). Novament, el principal proveïdor, amb el 40% de les importacions, són els EUA, seguits de Veneçuela (10%), Alemanya (5%) i Japó (4%). Atès el crònic desequilibri de la balança comercial, el país ha contret un fort endeutament exterior —malgrat la millora que suposa el creixent predomini del sector petrolier—, que el 1998 era d’uns 34 000 milions de dòlars, i el pagament d’interessos i amortitzacions als EUA, principal soci comercial, arriba a consumir al voltant del 10%. L’exportació il·legal de cocaïna, marihuana i opi, d’altra banda, equival o supera el valor de les vendes del comerç legal. Els préstecs de l’exterior provenen, d’una manera majoritària, de les agències governamentals dels EUA, del BIRD i d’altres organismes internacionals.

L’economia

Centre comercial de Cartagena de Indias
© J.A. Afonso
Des de la constitució com a estat independent (1923) fins ben entrat el darrer quart del segle XX, l’economia colombiana tingué en l’agricultura la principal aportació: en 1950 representava el 38% del PIB i, el 1980, encara el 25%. Els esforços per a la industrialització del país, iniciats els anys trenta, no prengueren impuls fins al descobriment i l’inici de l’explotació d’importants jaciments petrolífers a partir de la meitat dels anys vuitanta. Les exportacions de petroli passaren de representar un 10% del valor l’any 1980 a un 25% al final dels anys noranta. No obstant això, el país continua encara essent força dependent d’un sol conreu, el cafè, molt sotmès a les oscil·lacions de preu en el mercat internacional (foren especialment greus les baixades en el 1954-65).

La mitjana del creixement anual del PIB fou, en 1975-85, del 3,8%, en 1985-89, del 4,6%, i en 1990-99, del 3,3%. La renda per habitant és de 2.170 $ (1999), clarament superior a la de Bolívia i l’Equador, semblant a la del Perú i inferior a la de Veneçuela, estats veïns i de característiques més o menys similars a les de Colòmbia. D’altra banda, cal fer esment a les enormes desigualtats socioeconòmiques existents i que es reflecteixen, entre d’altres, en una taxa d’atur forçós situada al voltant d’un 20% (1999) i a l’efecte distorsionador que exerceix el narcotràfic sobre l’activitat econòmica: a meitat dels anys noranta, hom estimava que els ingressos que en procedien equivalien a entre el 5% i el 10% del PIB. Aquesta activitat il·legal té una incidència directa o indirecta en altres sectors, particularment en l’elevat nombre de petits agricultors que en depenen, ja que els beneficis són molt superiors als obtinguts dels conreus legals. Els càrtels de la droga, a més, han esdevingut un poderós grup de pressió en l’economia colombiana, que també es veu afectada per la política dels EUA (que representa el 80% del mercat de la droga produïda al país) d’instar les autoritats a destruir les plantacions. La violència política, que majoritàriament es finança amb el narcotràfic, és un altre obstacle que impedeix el desenvolupament, sobretot perquè repel·leix les inversions i pels freqüents sabotatges als oleoductes. Colòmbia forma part de nombroses organitzacions internacionals (FMI, BIRD, GATT, ALADI i Banc Interamericà de Desenvolupament) i també del Grup Andí, a més de l’OEA i el SELA, que agrupen pràcticament tots els estats llatinoamericans.

La geografia humana i la societat

El poblament i la població

Colòmbia El poble de Salento

Des del final del segle XIX, Colòmbia ha experimentat un augment demogràfic d’una gran importància: l’any 1912 tenia 4.507.000 h, i el 1938 s’havia quasi duplicat; s’havia triplicat en el curs del 1951, amb 11.548.172 h, però els vint-i-nou anys següents l’augment encara s’ha accelerat (el 1979 passà dels 26 milions d’habitants), i el 2002 superava els 40 milions; aquest increment és degut als elevats índexs de creixement natural (21,2‰ el 1998), puix que la natalitat és molt elevada, especialment fins a l’any 1959, i la mortalitat, per contra, s’ha reduït molt gràcies als progressos de la medicina i la higiene. La natalitat era del 32‰ l’any 1938, del 40,7‰ el 1959, del 34,9‰ el 1967, del 31‰ en 1980-85 i del 26,9% el 1998; la mortalitat, del 17,3‰ el 1938, del 9,4‰ el 1967, del 7,7‰ en 1980-85 i del 5,7% el 1998. La mortalitat infantil disminuí encara més ràpidament, i passà del 153‰ el 1938, al 70,4‰ el 1968, al 39,5‰ en 1980-85 i al 25,4% el 1998; per això la població té un percentatge elevadíssim de joves (més del 60% de menors de 29 anys, el 1998). La densitat no és gaire elevada pel fet que hi ha moltes regions pràcticament despoblades, puix que la distribució és molt desigual, concentrada a les muntanyes i al litoral: el districte de la capital té 3.784 h/km2, mentre que la comissaria de Guainía no arriba a 0,5 h/km2. Hi ha un intens flux migratori intern cap a les àrees urbanes. L’emigració exterior, que històricament no havia estat important, ha augmentat molt a partir dels anys noranta, a conseqüència de la intensificació de la violència: hom estima que en 1997-2000 abandonaren el país uns 2 milions de colombians. La població rural, des del tercer decenni del segle XX, disminuí a favor del creixement de la població urbana, que era el 38% de la total l’any 1951, i que cinquanta anys després passava a ésser-ne el 74%. La major concentració es troba al districte especial de Bogotà, que, amb tres ciutats més (Barranquilla, Medellín i Cali), concentra una quarta part de la població.

Les ètnies, les llengües i les religions

Església de Cartagena de Indias
© B. Llebaria
El 47,8% de la població colombiana és mestissa; el 24%, mulata; el 20%, blanca, i el 2,2%, ameríndia. L’idioma oficial és el castellà; hi ha, però, una gran varietat de llengües indígenes, les més importants de les quals són el txibtxa, l’arauac, el quítxua i el carib. Gairebé tota la població és cristiana, i aproximadament el 95% és catòlica.

L’ensenyament

L’any 1945 fou proclamada a Colòmbia la llibertat d’ensenyament; el govern estableix el programa que cal seguir en totes les escoles, i els mestres són pagats per cada departament i cada municipi en particular; l’estat n'assumeix la inspecció. És dividit en quatre fases: preescolar (per a nens més petits de sis anys), ensenyament primari (gratuït i obligatori dels cinc als dotze anys), ensenyament secundari (dels dotze als disset anys), i ensenyament superior o universitari, en què són inclosos els estudis universitaris, els d’escoles normals, d’instituts comercials i els estudis tècnics. Els estudis universitaris poden ésser donats per universitats privades o estatals (de les quals, el 1998, n'hi havia 25); les més importants entre les primeres són la Pontificia Bolivariana i la Pontificia Universidad Javeriana, i entre les estatals, les universitats Nacional de Colombia, Antioquia, Nariño, Atlántico, El Valle i Pedagógico i Tecnológico de Colombia. La lluita contra l’analfabetisme ha estat remarcable: d’un 20% el 1973 es reduí a la meitat el 1990.

El govern i l’administració

Colòmbia és una república unitària de tipus presidencial independent des del 1819 i federada amb l’Equador i Veneçuela fins el 1930. D’acord amb la constitució aprovada el 1991, el president de la república, elegit per sufragi universal per a un període de quatre anys, és també el cap de govern i exerceix el poder executiu amb l’auxili dels ministres que ell nomena. El poder legislatiu recau en el congrés nacional, bicameral; el senat (102 escons) i la cambra de representants (161 escons), els membres de les quals són elegits per sufragi universal directe per a un període de quatre anys. Els dos partits més importants són el Partido Conservador (fundat el 1815 i d’ideologia de centredreta) i el Partido Liberal (fundat el 1815 i d’ideologia centrista). Colòmbia és membre de l’ONU, de l’OEA, del grup Andí i de l’ALADI.

La història

Període precolombí

La regió colombiana a l’època precolombina
© Fototeca.cat
Hom creu que les primeres poblacions prehistòriques daten del 9000 al 8000 aC i que ocuparen l’àrea compresa entre l’Amèrica Central i el nord de l’Equador. Gràcies a les aportacions ètniques provinents del Pacífic occidental, el Neolític colombià experimentà una forta expansió demogràfica i un alt nivell tècnic i cultural, com ho testimonien les restes arqueològiques de San Agustín o de Leiva. Sobre aquestes bases evolucionaren les poblacions precolombines, que es dividiren en quatre grans grups: les tribus costaneres del Pacífic i de l’Atlàntic, anomenades caribs, les tribus quítxues, entre les quals sobresortien els quimbayas, situades a la vall de l’Alt Cauca i a la Cordillera Central, les tribus de les planes orientals, i les tribus de cultura txibtxa, situades a l’altiplà. En general es caracteritzaven per una agricultura intensiva, demografia molt densa i agrupada en poblets, religió estructurada, divisions de classes i herència materna dels càrrecs polítics i religiosos; a la vall del Cauca i a la Cordillera Central no hi hagué grans ciutats a causa de la insalubritat del terreny; però, per contra, la població hi assolí una gran perfecció artística i una forta tradició comercial. Probablement una tercera part de la població total era de cultura txibtxa, la qual al segle XV acabava un procés d’unificació política i d’expansió comercial, particularment amb els quimbayas: la llengua txibtxa era coneguda a gairebé tot el territori. Els caribs de la costa de l’Atlàntic es caracteritzaven per llurs costums ferotges.

Època colonial

Alonso de Ojeda (1499) i Rodrigo de Bastidas (1500-01) foren els primers europeus que recorregueren les costes atlàntiques de Colòmbia. Pizarro (1525) ho feu per les del Pacífic. La fundació de Santa Marta per Bastidas, el 1525, proporcionà una base de penetració a l’interior, completada el 1533 amb la fundació de Cartagena per Heredia. Gonzalo Jiménez de Quesada sortí el 1536 de Santa Marta, explorà la desembocadura i el curs del Magdalena i, atret per la llegenda del Dorado, travessà els Andes i arribà a l’altiplà, on descobrí el regne txibtxa. El territori fou dominat amb facilitat i rebé el nom de Nuevo Reino de Granada. Per l’agost del 1538 Quesada fundà Santa Fe de Bogotà, als contraforts orientals dels Andes. Mentre hom acabava de saquejar el regne txibtxa, arribaren les expedicions de Nicolás de Federman des de Veneçuela i de Sebastián de Benalcázar des de Quito (1538), i el fèrtil territori fou repartit entre aquestes tres columnes. El 1550 fou establerta a Bogotà una audiència amb poders administratius i judicials sobre tot Nova Granada, la qual audiència depenia del virrei del Perú. Durant els segles XVI i XVII, les distàncies i les dificultats de comunicació, la decreixença demogràfica i la destrucció dels sistemes comercials indígenes produïren una vida colonial amb formes regionals i locals molt peculiars, que atorgaren a Nova Granada una forta fragmentació. La creació d’un virregnat el 1717 (provisional fins el 1723 i restablert el 1740) i les reformes administratives borbòniques revifaren Nova Granada, que tingué un període molt pròsper. L’agricultura i la ramaderia a l’altiplà, la mineria (or, sal gemma i maragdes) a l’Alt Cauca i a l’Atrato, la indústria tèxtil i el comerç a la costa, foren les bases econòmiques del virregnat. Diversos virreis il·lustrats crearen un fort moviment cultural, que es traduí en un elevat nivell en l’ensenyament i en diverses expedicions científiques, com la del botànic Mutis.

La lluita per la independència i la República de la Gran Colòmbia

Això no obstant, ja des del 1780 es notaren símptomes de rebel·lió, com la dels Comuneros del Socorro, que exigien una major liberalització, i Antonio Nariño, cap al 1795, introduí l’esperit revolucionari francès dins els sectors criolls. Malgrat els esforços de Nariño, Miranda, Camilo Torres i altres a favor de la independència, les institucions granadines es declararen fidels a Ferran VII des del 1808 fins al 1810. Això no obstant, les dificultats amb la metròpoli i la creació de juntes a tot l’imperi espanyol menaren els criolls a exigir un cabildo obert el 20 de juliol de 1810 (data oficial de la independència colombiana), que substituí l’audiència i es constituí en junta. Ben aviat esclatà la lluita entre reialistes i independentistes i entre centralistes i federalistes, que portà, el 16 de juliol de 1813, a la proclamació de la independència total de les Províncies Unides a Nova Granada. La reacció espanyola permeté la recuperació de Nova Granada entre el 1815 i el 1816, però la repressió posterior encengué de nou la lluita. El veneçolà Simón Bolívar, president provisional des del 1819, derrotà, amb l’ajut britànic, les forces del virrei a Boyacá (agost del 1819) i entrà a la capital; l’alliberament posterior de Veneçuela (1821) i de l’Equador (1822) assegurà la independència de l’antic virregnat. El congrés d’Angostura (desembre del 1819) proclamà la República de la Gran Colòmbia amb jurisdicció sobre Nova Granada, Veneçuela, l’Equador i Panamà. Bolívar en fou elegit president i Santander en fou el vicepresident efectiu, mentre Bolívar acabava la guerra i començava la modernització i la reorganització del país. En el congrés de Cúcuta fou redactada la primera constitució (1821). Els intents centralitzadors, autoritaris i panamericans de Bolívar toparen amb les tendències federalistes, o àdhuc separatistes, de diverses regions; la lluita entre Bolívar i Santander permeté la secessió de Veneçuela i de l’Equador (1830).

De la República de Nova Granada (1831) a les guerres civils (1894-1903)

Formació històrica de Colòmbia
© Fototeca.cat

La mort de Bolívar s’esdevingué durant la convenció del 1830, que el 1831 atorgà una nova constitució solament per a la República de Nova Granada. Però les províncies del sud es revoltaren davant la usurpació i la dictadura del general Urdaneta i esclatà la guerra civil. El 1832 triomfaren els legitimistes i Santander fou elegit president: el país es dividí aleshores entre liberals, que controlaren la zona costanera, l’altiplà i la capital, i conservadors, que ocuparen la vall del Cauca i Antioquia, Santa Marta i la zona muntanyosa del sud. La guerra civil de 1839-42 donà el poder als conservadors, els quals milloraren l’economia i les obres públiques, introduïren el ferrocarril i la navegació amb vapor, centralitzaren l’administració i reformaren l’ensenyament. Els liberals, fortament arrelats entre els menestrals i els estudiants, influïts per la revolució francesa del 1848, aconseguiren el 1849 l’elecció del president López, i el 1853, la del general Obando. Fou adoptada una constitució federalista, laica, democràtica i liberal (1853) i una legislació que abolia les estructures colonials sobrevivents, com el sistema d’imposts i l’esclavatge. El conreu del tabac proporcionà durant aquests anys una poderosa font d’exportacions. Una coalició conservadora i liberal de comerciants tornà el poder als conservadors el 1854. Tot i que havia estat reconeguda la federació (des del 1858 la república s’anomenava Confederación Granadina), el 1858 un intent centralitzador promogué una guerra contra alguns estats federals, que imposaren llur tendència i llur capitost, el general Mosquera, el 1861. La constitució de Rionegro (1863) creà els Estats Units de Colòmbia amb un govern liberal-radical. La crisi econòmica provocada per l’endarreriment de l’agricultura i l’exportació única motivaren la caiguda del règim radical: el 1886 un conservador, Rafael Núñez, promulgà una nova constitució regeneracionista, inspirada en la Restauració espanyola, de caire unionista, presidencialista, clerical i moderat, que provocà tres guerres civils (1894-1903); la tercera, la guerra dels Mil Dies, produí 100.000 morts i la ruïna de Colòmbia.

De principis del segle XX ençà

El 3 de novembre de 1903 Panamà s’independitzava de Colòmbia. Fou aquest el moment culminant de la triple problemàtica colombiana: les relacions entre l’administració central i la local, les relacions església-estat amb el control de l’educació i la desamortització, i la rivalitat entre conservadors i liberals. Seguí un període de calma, que inicià una etapa de recuperació. Colòmbia es beneficià de l’apropament als EUA, de la Primera Guerra Mundial, de la reforma fiscal i de les inversions estrangeres. El cafè es convertí en l’exportació bàsica, i des del 1921 fou explotat el petroli; la United Fruit Company amplià el conreu de bananes. Però aparegué la inflació, que provocà diverses revoltes socials entre el 1925 i el 1929, i l’economia restà vinculada a les grans empreses internacionals. La crisi del 1929 desuní els conservadors: els liberals guanyaren les eleccions del 1930 i governaren fins el 1946, que dimití el president López. En aquests anys foren reformades la sanitat pública, l’educació i la legislació laboral i fiscal, i foren impulsades les obres públiques i la reforma agrària; l’estat se separà de l’església i es formaren sindicats de treballadors. Però el govern no aconseguí el control real de l’oligarquia conservadora ni dels capitals estrangers. El 9 d’abril de 1948 un popular dirigent de l’esquerra liberal, Jorge Eliecer Gaitán, morí assassinat. La reacció popular obligà els conservadors a admetre els liberals en el govern. El president Laureano Gómez (1950-53) reprimí ferotgement el partit liberal i les guerrilles rurals i amb les seves mesures dictatorials desencadenà el terror i la guerra civil. Sostingut pels conservadors i liberals moderats, el general Rojas Pinilla feu caure el règim de Gómez (juny del 1953) i establí un règim conservador paternalista. Combatut per conservadors i liberals, suspengué el congrés i intentà una dictadura, però fou destituït per la coalició d’ambdós partits, que es repartiren el govern. El Pacto de Sitges o Pacto Nacional (1957), en vigència fins el 1974, establí un sistema alternatiu en les eleccions presidencials i modificà la constitució. D’aquesta manera els liberals governaren del 1958 al 1962 amb Alberto Lleras Camargo i del 1966 al 1970 amb Carlos Lleras Restrepo, i els conservadors, del 1962 al 1966 amb Guillermo León Valencia i del 1970 al 1974 amb Misael Pastrana Borrero. L’immobilista Pacto Nacional no resolgué la vida política; l’abstenció electoral, el malestar social, la crisi universitària, l’aparició de forts partits d’oposició i, sobretot, la presència d’importants forces guerrilleres denunciaven el fracàs de la reforma agrària i la crisi financera i administrativa.

La guerra civil: de l’M-19 a les FARC i el narcotràfic

A les eleccions del 1974 resultà guanyador el Partido Liberal, i Alfonso López Michelsen esdevingué president de l’estat. El 1978 tornà a guanyar el partit liberal, que portà a la presidència César Turbay Ayala. Durant el seu mandat l’activitat guerrillera s’incrementà, especialment la portada a terme pel grup M-19 (Movimiento 19 de abril), organització fundada el 1970 que inicià la guerrilla urbana el 1974. Les eleccions del 1982 donaren la victòria al Partido Conservador, i Belisario Betancur esdevingué nou president. Pel que fa a la política exterior, el 1982 Colòmbia es declarà dins del Moviment de Països No-alineats, i des del 1983 formà part del grup de Contadora. El desgast polític del govern conservador a causa de la greu crisi econòmica, del fracàs del procés pacificador al país (fet accentuat pel novembre del 1985, quan forces del grup M-19 assaltaren el palau de justícia) i, fins i tot, l’erupció del volcà Nevado del Ruiz pel novembre del 1985 que provocà milers de víctimes, possibilitaren una àmplia victòria del liberal Virgilio Barco en les eleccions presidencials de l’any 1986. Barco encetà una política de pacificació envers les guerrilles, però aviat hagué d’enfrontar-se al narcotràfic que, des del 1989, revelà el seu enorme abast polític, econòmic i social. Des d’aleshores restà oberta la lluita contra els nombrosos càrtels de la droga (Medellín, Cali, Bogotà, Santa Marta, etc.). L’agost del 1989 fou assassinat Galán, candidat liberal a la presidència de la república; el març del 1990 també ho fou Jaramillo Ossa, el candidat de la Unión Patriótica (formació comunista i esquerrana). El nou president des del maig del 1990, César Gaviria Trujillo, anuncià una nova estratègia en la lluita antidroga: tots els traficants no subjectes a extradició que es lliuressin a les autoritats serien jutjats a Colòmbia i no pas extradits als EUA, política aquesta que decidí la rendició dels germans Ochoa, capitostos d’una de les principals famílies de traficants, i de Pablo Escobar, dirigent del càrtel de Medellín (juny del 1991). Paral·lelament, el govern continuà les converses amb la guerrilla, amb la qual cosa aconseguí la reducció dels grups M-19 (1989), que es convertí en partit polític, del Partido Revolucionario de los Trabajadores (1991) i de contingents de l’Ejército Popular de Liberación (1991). No obstant això, les negociacions amb les FARC (Fuerzas Armadas Revolucionarias de Colombia), grup guerriller creat el 1966, i amb altres organitzacions armades fracassaren. A partir del principi de la dècada de 1990 les FARC, finançades amb el narcotràfic, es convertiren en la principal organització paramilitar enfrontada al govern. Aquests anys també emergiren les Autodefensas Unidas de Colombia (AUC), grup paramilitar d’extrema dreta creat per combatre la guerrilla al marge del govern però que també hostilitzava grups i persones vinculats a les esquerres.

La guerra civil: el conflicte amb les FARC (1990-2016)

El juliol del 1991 entrà en vigor una nova constitució, i a l’octubre se celebraren eleccions legislatives que, amb una abstenció de més d’un 65%, donaren majoria absoluta al Partido Liberal. En les presidencials del juny del 1994, el candidat liberal Ernesto Samper resultà elegit president. Malgrat la mort del cap del càrtel de Medellín, Pablo Escobar (2 de desembre de 1993), els avenços insuficients en la lluita contra el narcotràfic determinaren l’aprovació d’una legislació més dura contra els narcotraficants (1996), a pesar de la crisi institucional ocasionada per les acusacions contra el president Samper per vinculacions amb el narcotràfic. Samper fou exculpat per la Cambra de Representants.

El juny del 1998 arribà al poder el conservador Andrés Pastrana, el qual, malgrat que inicià converses amb els grups guerrillers, impulsà conjuntament amb els Estats Units l’anomenat Pla Colòmbia (2000), d’ajut militar per a combatre la guerrilla i el narcotràfic. L’intent de combinar la força amb el diàleg anà acompanyat d’interrupcions en les negociacions amb les FARC per les acusacions creuades entre el govern i la guerrilla del segrest d’un avió (2002) i de no desarmar els paramilitars de dreta, respectivament, obstacles que no resolgueren l’extensió de l’àrea desmilitaritzada i l’alliberament de presoners. En les eleccions presidencials del maig del 2002 fou elegit l’independent Álvaro Uribe, partidari de la lluita sense concessions contra el narcotràfic i la guerrilla. Els mesos següents es produïren alguns dels atemptats més mortífers dels darrers anys, i continuà sense variacions apreciables l’allau de segrestos ja habituals en el conflicte, alguns dels quals, com el del governador de Medellín (que acabà amb assassinat) tingueren una gran repercussió. El maig del 2004 el govern arribà a un acord per a la desmobilització parcial de les AUC i, un any després, el Congrés aprovà la llei de Justícia i Pau per a la reinserció dels paramilitars. L’assassinat de 25 militars comès per les FARC el juny del 2005 empitjorà les perspectives de solució del conflicte. Uribe adoptà també un programa econòmic basat en l’austeritat, però la major part de les mesures que proposà foren derrotades en el referèndum de l’octubre del 2003.

El 2005 Uribe aconseguí l’aprovació de la reforma constitucional que li permeté ser reelegit el 2006 i continuar l’estratègia de lluita contra la guerrilla basada en l’assetjament militar. En la segona legislatura s’intensificaren les incursions de l’exèrcit colombià en territori veneçolà i, en menor mesura, en el de l’Equador, on també arribava l’erradicació dels conreus de coca. El deteriorament, per aquestes accions, de les relacions entre Colòmbia i aquests dos països, s’agreujà, a més, per la posició antagònica a la d’Uribe dels seus respectius presidents (Hugo Chávez i, des del 2006, Rafael Correa), respecte als Estats Units. Chávez, a més, protagonitzà el 2007 i el gener del 2008 una actuació com a intermediari en l’alliberament d’alguns ostatges de les FARC que l’enfrontà amb Uribe. La tensió arribà al punt culminant el febrer del 2008, quan el portaveu de les FARC, Raúl Reyes, fou abatut en territori equatorià. Al juliol fou alliberada Íngrid Betancourt, destacada política colombiana que fou ostatge durant sis anys de les FARC. El 26 de març morí Manuel Marulanda, anomenat també Tirofijo, històric líder guerriller fundador de les FARC. El 2009 fou capturat Daniel Rendón, antic paramilitar de les AUC convertit en el principal cap dels narcotraficants colombians. Uribe no aconseguí fer aprovar la reforma constitucional per a optar a un tercer mandat, i les eleccions presidencials del 2010 foren guanyades pel seu ministre de Defensa Juan Manuel Santos Calderón.

Santos continuà la política de duresa contra les FARC, que s’afebliren progressivament amb la mort de diversos líders. Els contactes amb les FARC i l’ELN donaren com a resultat l’inici de negociacions de pau amb la mediació de Cuba (novembre del 2012). El 2011 el parlament aprovà lleis per a compensar les víctimes del conflicte i el mateix any el Congrés dels Estats Units aprovà un acord de lliure comerç amb Colòmbia. L’octubre del 2012 el president demanà públicament perdó a la població indígena per la mort violenta de 80.000 persones durant la febre del làtex (1912-29). Reelegit per a un segon mandat (juny del 2014), Santos prosseguí les negociacions, que propiciaren un alto el foc bilateral amb les FARC a partir del gener del 2015, l’acord per a establir un tribunal especial per a jutjar els crims de la guerra civil i l’aprovació d’una llei d’amnistia (setembre), entre d’altres. El març del 2016 s’iniciaren converses formals de pau amb l’ELN. El 25 d’agost els delegats de les FARC i del govern signaren a l’Havana un acord preliminar de pau que qualificaren d’“històric”, i que fou saludat com a fonamental per la comunitat internacional. Ratificat a la ciutat de Cartagena el 27 de setembre pel lider de les FARC Rodrigo Londoño, conegut pel pseudònim Timoleón Jiménez o el sobrenom Timochenko, i el president Santos, fou tanmateix rebutjat en el referèndum de confirmació celebrat el 2 d’octubre, en el qual el 50,2% dels votants contra el 49,8% s’hi pronunciaren en contra (amb una participació del 38%). El rebuig, encapçalat per l’expresident Uribe, es fonamentava en el que es considerava un tracte d’impunitat per als responsables dels crims de la guerrilla i una compensació insuficient per a les víctimes. Una setmana després, Santos rebé el premi Nobel de la pau. Al novembre fou signat un nou acord de pau que requeria únicament l’aprovació del Congrés (on el partit del president Santos tenia una sòlida majoria) i introduïa alguns canvis en resposta a les crítiques que rebé l’anterior tractat. En els cinquanta anys de conflicte, el nombre de morts s’estimava entre uns 220.000 i més de 300.000, en uns 50.000 els desapareguts i en uns sis milions els desplaçats.

Després de la guerra civil

En la nova etapa, la violència no desaparegué del tot, bé que restà considerablement minvada a causa de la pràctica desaparició de les FARC, el juny del 2017, i malgrat la persistència d’accions de l’ELN fins el maig del 2018, que iniciaren negociacions de pau. El setembre del 2017 les FARC es reconvertiren en partit polític, conservant les sigles amb el nom de Fuerza Alternativa Revolucionaria del Común. L’11 de març de 2018 se celebraren eleccions parlamentàries de les quals, en una cambra molt fragmentada, el Partido de Centro Democrático de l’expresident Uribe emergí com el guanyador. En conjunt, els partits de dreta contraris als acords de pau eren el bloc amb més representació. Per la seva banda, la FARC obtingué tan sols el 0,4% dels vots, tot i que els acords de pau els assignaven 10 escons al Congrés i al Senat. En les eleccions presidencials del juny del 2018, el conservador uribista Iván Duque derrotà el candidat oficialista, i succeí en el càrrec el president Santos (a partir de l’agost).

Llegir més...