Graduat en dret per la Universitat de Roma, durant els anys d’estudiant ingressà a les Joventuts d’Acció Catòlica, organització de la qual fou vicepresident. Diputat democratacristià el 1946, aquest any formà part del grup de ponents encarregat de redactar la nova constitució republicana, en substitució de la monàrquica. Reelegit el 1948, en la seva llarga carrera política ocupà diversos ministeris, com el d’agricultura (1955-57 i 1957-58), el del tresor (1963-70, 1972 i 1974-76) i el d’afers estrangers (1980-83 i 1992-93). Del 1970 al 1972 esdevingué cap d’un govern de centreesquerra.
Després de l’esfondrament del sistema polític italià sorgit de la Segona Guerra Mundial i de la guerra freda, fou un dels impulsors i líders del Partito Popolare Italiano (PPI) (1994), hereu de l’extingida Democrazia Cristiana, partit en el qual milità fins el 2000. L’any 2003 fou nomenat senador vitalici.
Entre les seves aportacions més destacades hi ha la de ser un dels autors principals del Tractat de Roma (1958), que establí la Comunitat Econòmica Europea, precedent de l’actual Unió Europea. Tingué també una forta rellevància, especialment en la primera etapa com a ministre d’afers estrangers, pel seu anticomunisme militant i pel reforçament de l’aliança politicomilitar d’Itàlia amb els Estats Units.
Fou membre del Parlament Europeu del 1976 al 1992, i el presidí en 1977-79. La seva contribució a la construcció europea fou reconeguda amb el premi internacional Carlemany de la ciutat d’Aquisgrà (1979) i amb la Medalla d’Or de la Fundació Jean Monnet.