La geografia
Les illes són d’origen volcànic, de relleu accidentat, i costes amb penya-segats. L’altitud màxima és al mont Karthala (2.560 m), a Ngazidja, que és un volcà en activitat. El clima hi és tropical humit (Moroni: 2.800 mm de pluja anual), i la vegetació, de bosc tropical. L’únic recurs important és l’agricultura (41% del PIB i més del 80% de la població activa el 2001), facilitada pel clima tropical monsònic i per la fertilitat dels sòls volcànics. El 35% del territori és conreat. Els conreus més estesos són els de subsistència: cereals (arròs, blat de moro, ordi), tubercles (mandioca, moniato, patata), canya de sucre i bananes. Pel que fa als conreus destinats a l’exportació, hi ha plantacions de cocoters, vainilla i sisal, cafè i cacau i, sobretot, espècies (clavell, plantes per a essències, com l’ilang-ilang i la citronella). La pesca és escassa. El bosc (16% del territori) produeix fustes bones. La indústria té poca importància (11% del PIB el 2001, i poc més del 6% de la població activa), en part per escassetat d’energia; tota l’electricitat és produïda amb petroli importat. Hi té importància la preparació de la copra i l’obtenció d’olis essencials, la preparació de la vainilla, les serradores i les begudes analcohòliques. A Moroni hi ha l’aeroport internacional i el primer port. La moneda, el franc de Comores, és equivalent al franc CFA. El comerç exterior és molt deficitari. Les importacions consisteixen bàsicament en arròs, petroli i maquinària de transport, productes que adquireix a França, als EUA, Sud-àfrica, Kenya i el Pakistan. Les exportacions, productes agrícoles en més del 90% (vainilla, ilang-ilang i espècies), són venudes a França, als EUA, Singapur i Alemanya (2001). El dèficit en el comerç exterior és en part eixugat pel turisme (30% del PIB el 2001). El 2001 la renda per habitant era de 710 $, força superior a la dels veïns Madagascar, Moçambic i Tanzània. Però el dèficit exterior, el ràpid creixement de la població i la fluctuació dels preus agrícoles en els mercats internacionals amenacen el relatiu benestar dels habitants de les Comores, l’economia de les quals és molt dependent de l’ajut financer francès. Des del 1991, els intents de reduir el deute exterior mitjançant la reprivatització d’empreses, la retallada de la despesa pública i les inversions estrangeres, etc., han trobat un obstacle de molt difícil superació en la inestable situació política del país. La població, molt densa (373 h/km2 el 2000), presenta un alt índex de creixement anual (30,4‰). Majoritàriament rural (65,8%), es concentra a la costa, on els principals nuclis són Moroni i Mutsamudu (illa de Ndzouani). El 96,9% de la població són comorians, mescla de bantuid, àrab i malgaix. Les llengües oficials són el comorià, mescla d’àrab i suahili, l’àrab i el francès. L’islamisme sunnita és absolutament majoritari i religió oficial. Independent des del juliol del 1975, la constitució aprovada per referèndum el 1978 establia una república federal amb règim de partit únic, que durà fins el 1989. El 1992 entrà en vigor una nova constitució, per la qual hom establia una Assemblea Federal de 42 membres elegits per sufragi universal cada quatre anys i un Senat de 15 membres elegits cada sis anys. Sobre la base d’aquesta, el 2001 s’aprovà en referèndum una nova constitució. El president, elegit per sufragi universal cada cinc anys, pot repetir només un mandat. L’estat de les Comores és membre de l’ONU i de l’OUA.
La història
L’arxipèlag entrà dins l’òrbita francesa el 1841; les illes de Ndzouani, Ngazidja i Mwali foren posades sota protectorat francès el 1886. En 1895-98 foren colònies dependents del governador de Mayotte; del 1912 al 1946 foren administrades conjuntament amb Madagascar. Adquiriren l’autonomia administrativa el 1946, i el 1958, fou aprovat en referèndum l’estatut de territori francès d’ultramar; el 1961 aconseguí l’autonomia. En un nou referèndum (1974) l’arxipèlag, excepte Mayotte, es pronuncià per la independència, proclamada el 1975, que França no reconegué fins el 1976; aquest mateix any Mayotte votà contra la independència. El 1975 fou elegit president Ahmed Abdallah, deposat el mateix any per un cop d’estat. Ali Soilih ocupà la presidència, però, després del seu assassinat el 1978, Abdallah retornà al poder. Aquest any fou aprovada en referèndum una constitució que proclamava la República Islàmica Federal de les Comores i foren restablertes les relacions amb França, país que té una forta influència en la vida política de l’arxipèlag. Abdallah instaurà un sistema de partit únic, la Union pour la République et le Progrès (URP), i esdevingué president. Al llarg dels anys vuitanta, el govern d’Abdallah, que fou reelegit el 1984, continuà la repressió política contra els partits i els moviments d’oposició, interrompuda per diverses amnisties. Les relacions amb França es restabliren el juliol del 1978, i el 1986 l’OUA exigí a aquest país la devolució de Mayotte a les Comores. Pel juliol s’iniciaren converses entre ambdós països sobre el futur d’aquesta illa. L’assassinat, el novembre del 1989, del president Abdallah donà peu a les eleccions del març de 1990, que donaren la victòria a Muhammad Djodar, el candidat de la ‘continuïtat’, enfront de Taki, líder de la UNDC (Unió Nacional per la Democràcia de Comores). El nou president es comprometé, en una taula rodona constitucional (maig del 1991), a dotar el país d’institucions més democràtiques. Tot i que el 1992 s’aprovà una nova constitució, i el 1993 s’elegí una nova assemblea el president Said Muhammad Djohar dissolgué la cambra i nomenà a dit un nou govern. L’oposició, disconforme amb aquestes mesures, boicotejà les noves legislatives, que guanyà la governamental Agrupació dels Republicans (RDR). Però un afer de corrupció determinà la ruptura dels diputats de l’RDR amb el president i una crisi de govern. L’oposició, agrupada al Fòrum pel Resorgiment Nacional (FRN), exigí la celebració d’eleccions lliures, però Djohar s’hi negà. El setembre del 1995, el mercenari Bob Denard portà a terme un cop d’estat, que fou avortat per les tropes franceses. Després del cop s’organitzaren unes noves eleccions presidencials, en les quals obtingué la victòria Muhammad Taki Abdulkarim, de la Unió Nacional per la Democràcia a Comores. El 1997 l’illa d’Anjouan es proclamà independent. Tot i els intents de mediació de l’Organització per la Unitat Africana (OUA), al mes de febrer del 1998 els anjouanesos aprovaren per referèndum una nova constitució i nomenaren un nou president, Abdalà Ibrahim, un govern i un primer ministre. El novembre del mateix any fou assassinat el president de les Comores, Mohamed Taki Abdulkarim, i fou substituït per un govern de transició que integrà en part els antics ministres. En un clima de creixent confrontació entre els naturals de Grande Comore i els d’Anjouan, la convocatòria per part de l’OUA d’una conferència de reconciliació a l’abril del 1999 no impedí el cop d’estat militar del 6 de maig de 1999, dut a terme per Assoumani Azali. El militar colpista aprovà una nova constitució i s’autoproclamà president enmig de les condemnes de França, omnipresent a la regió, l’OUA i la Unió Europea. El març del 2000, l’OUA tallà totes les comunicacions amb Anjouan com un mitjà de sufocar la rebel·lió, i demanà a Assoumani Azali el retorn immediat del govern civil. La feble economia comoresa, basada en uns quants productes agrícoles i les trameses dels emigrants, enregistrà un declivi constant al llarg dels anys noranta (−0,1% anual del PIB en 1990-2000), que continuà el 2001; a partir d’aquest any la tendència passà a ser positiva (del 2%, aproximadament) gràcies a l’alça dels preus dels productes d’exportació en el mercat internacional i a la represa dels ajuts internacionals. El fort augment de la població (el 3% anual), però, anul·lava els efectes d’aquestes millores. La inestabilitat política, a més, impedia el desenvolupament de recursos potencials com ara el turisme. La crisi política iniciada el 1997 amb la declaració d’independència de les illes Ndzouani (Anjouan) i Mwali (Mohéli), que propicià el 1999 un cop d’estat militar liderat per Assoumani Azali, continuà els anys següents amb una forta pressió contra els secessionistes. Al llarg del 2001 es produïren a Anjouan diversos cops d’estat i contracops liderats per militars favorables o contraris a la reunificació (que finalment foren els que controlaren la situació). Al desembre fou aprovada una nova constitució en consulta popular a tot l’arxipèlag que en garantia la unitat política, però atorgava un cert grau d’autonomia a les illes menors, alhora que s’adoptà el nom oficial d’Unió de les Comores, en substitució del de República Islàmica Federal de les Comores. Sempre en un clima d’agitació i d’acusacions de frau, en les eleccions de l’abril del 2002 Assoumani obtingué la presidència de l’estat; per la seva banda, el coronel Mohamed Bacar i Mohamed Said Fazul assoliren la presidència d’Anjouan i Moheli, respectivament, però en les celebrades a les illes autònomes el març del 2004 els partidaris d’Assoumani tan sols obtingueren una cinquena part dels escons fora de la Grande Comore. En les eleccions a l’Assemblea Nacional de l’abril, restaren en clara minoria. Al juliol s’inaugurà el primer govern federal, i el maig del 2006 el clergue islàmic Ahmed Abdallah Mohamed Sambi, d’Anjouan, guanyà les eleccions federals i presidencials. Sambi s’enfrontà aleshores a Mohamed Bacar quan aquest convocà eleccions il·legalment a Anjouan, les quals guanyà. El març del 2008 el govern federal, amb l’ajut de forces de la Unió Africana, prengué el control d’Anjouan, i poc després Bacar s’exilià. En les següents eleccions, Moussa Toybou, candidat del president Sambi, s’imposà en la segona volta. Sambi hagué d’afrontar nombroses protestes socials i vagues al sector públic per la carestia de la vida, a causa d’una economia que seguia en greu recessió per la manca d’inversions.