Fins avançat el segle XVIII, no existia intercanvi comercial directe entre Catalunya i Amèrica, i tots els ports catalans estaven vedats a fer comerç amb aquest continent. Els vaixells catalans que hi anaven abans del 1755, generalment sortien del port de Cadis, on era molt habitual el canvi de matrícula del propietari, i ho feien al seu risc. Arran d’aquestes dificultats, els comerciants Bernat Glòria, Ramon Picó i Bonaventura de Milans van pomoure i proposar la creació de la Companya de Comerç de Barcelona a les autoritats competents, a Madrid. El març de 1755 va ser signada la reial ordre d’admissió del projecte d’erecció. Finalment, la sol·licitud fou aprovada (1756) per Ferran VI, que concedí a la companyia el títol de reial ; per tal de no desvetllar l’oposició de la poderosa Compañía de Caracas, era limitada a les illes americanes de Santo Domingo, Puerto Rico i Margarita; podia, a més, enviar deu registres o vaixells anuals a Hondures i Guatemala, comerciar amb Cumaná i, limitadament, amb l’Havana (tocant, però, a Cadis), i obrí, per tant, el camí per al comerç català amb Amèrica. Es tractava d’una societat naviliera i mercantil i el capital fou fixat en un milió de pesos , distribuïts en accions de 250 pesos cadascuna, no reemborsables, però sí susceptibles de cessió o venda. En constituir-se la societat, ingressaren en caixa 400 000 pesos. Fou especificat que la participació en la companyia no era incompatible amb els privilegis de noblesa. Un terç del tràfic era reservat als comerciants que no pertanguessin a la companyia, el cos directiu de la qual era renovat cada tres anys en una assemblea general en la qual podien participar els posseïdors d’un mínim de vuit accions. El consell directiu restà sota el control d’un jutge conservador , càrrec que pertocà a l’intendent de Catalunya. Des del 1757 els seus agents s’establiren a Santo Domingo, on hi havia un representant, i poc més tard ho féu també a Cumanà (Veneçuela). Exportà principalment productes vinícoles i tèxtils i importà cotó, cacau, cuiros, brasil (una fusta colorant), fustes nobles, tabac, sucre, oli de carapa (resina d’un arbre veneçolà que servia per combatre la lepra) i altres productes colonials. Els avantatges eren més aparents que no reals: el capital total no fou mai reunit, malgrat l’acceptació de préstecs; d’altra banda, la competència amb el contraban anglès, especialment arran de les guerres de Carles III amb Anglaterra, perjudicà l’activitat de la companyia. Una de les dificultats que s’havien d’afrontar era que molts dels productes americans venien des de terra endins i per camins molts deficients fins als ports. En aquestes circumstàncies les naus feien sovint estades llargues a l’espera d’aquests productes, i per consegüent s’incrementaven les despeses. La companya actuà sobretot a la costa oriental de Veneçuela, on obtingué més profit; en efecte, enfortí l’economia de les terres properes als ports de Barcelona i Cumanà. S'incrementà el conreu del cotó a la depressió d’Unare i del cacau a la costa de Paria i a les terres d’Uchire; la ramaderia prengué importància a la zona del Llanos, amb el seu centre d’activitat a Aragua de Barcelona. Indicador d’aquest remarcable intercanvi comercial, fou l’arrelament de diversos cognoms catalans. Per Bé que el 1771 hi hagué un repartiment de beneficis del 30%, al cap de pocs anys entrà en decadència, especialment des de la concessió del lliure comerç amb Amèrica (1778). Fou, però, un precedent comercial important del que seria el gran comerç entre Catalunya i Amèrica a mitjan del XIX a la regió del Caribe, etapa coneguda com a l’etapa antillana o catalana. Entre 1784 i 1785 fou dissolta i fusionada amb la Compañía Guipuzcoana de Caracas per formar la Companyia de Filipines.
Una acció de la Companyia de Comerç de Barcelona
© Fototeca.cat
Companyia comercial privilegiada creada a Barcelona el 1755, per iniciativa d’alguns comerciants catalans, per traficar amb Amèrica, també coneguda com a Reial Companya de Comerç de Barcelona.