Afiliat a Estat Català, col·laborà amb el grup d’acció Bandera Negra i comandà un dels escamots que organitzà el complot de Garraf contra Alfons XIII (maig del 1925). Condemnat a mort, li fou commutada la pena per la de cadena perpètua. Amnistiat a la caiguda de la Dictadura, en proclamar-se la Segona República (1931) es posà al capdavant dels escamots en defensa de la República Catalana. No acceptà la conselleria de treball de la Generalitat. Uns quants mesos després convocà una assemblea d’Estat Català a l’Ateneu Empordanès (Barcelona), que presidí amb Ventura Gassol, Jaume Aiguader i altres, en la qual atacà la decisió de Francesc Macià i del govern de la Generalitat de dissoldre la República Catalana, i provocà l’escissió d’Estat Català. Passà a dirigir la fracció anomenada Estat Català Partit Proletari, que publicà el periòdic “L’Insurgent”. Reforçà el seu esquerranisme social i encapçalà la candidatura del seu partit a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya (novembre del 1932). Fou un dels fundadors del Partit Català Proletari (gener del 1934) i en presidí el consell directiu. Es posà al costat del president Companys durant els fets del Sis d'Octubre, es féu fort amb González Alba, Duc i altres al CADCI (centre on sempre havia col·laborat políticament) i morí en l’acció.