i el Comte Arnau | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

el Comte Arnau

Portada d' El comte Arnau de Josep Maria de Sagarra
© Fototeca.cat
literatura lit
Personatge que constitueix el nucli del mite folklòric i literari més important de Catalunya del Romanticisme ençà.

N'és l’element essencial una cançó popular, impressionant diàleg entre l’ànima d’Arnau i la seva vídua, probablement nascuda a la fi del s XVI, a Ripoll; la balada sorgí de sentiments col·lectius de justícia social: Arnau ha defraudat els seus mossos en llurs soldades, i ho ha de pagar eternament. Des del Ripollès la cançó es propagà pel Principat i per Mallorca, i en deriva la llegenda de l’ànima en pena. A Sant Joan de les Abadesses es connectà amb la vella tradició dels escàndols del monestir (1017), i hom enllaçà Arnau i l’abadessa pecadora. Marià Aguiló recollí la balada, i Manuel Milà i Fontanals la publicà el 1853, amb unes notes sobre la llegenda que serviren a Víctor Balaguer per a bastir un conte fantàstic (1858), en el qual volgué identificar l’amant amb l’abadessa Adelaida. Els al·legats de Pau Parassols (1859) a favor de les monges de Sant Joan i contra la llegenda, paradoxalment, serviren perquè els escriptors, des d’aleshores, situessin Arnau al s XIV, el consideressin senyor de Mataplana i anomenessin Elvira la “muller lleial” de la cançó. Anicet de Pagès fou el primer que, el 1877, sabé donar contingut humà al mite. Ultra diversos floralistes, el tractaren Frederic Soler, Jacint Verdaguer i Josep Carner, el qual el 1905 féu una escenificació de la balada plena d’intuïcions. Joan Maragall donà la millor interpretació poètica del mite: la de l’Arnau vivent, fill d’una concepció nietzscheana de l’heroi i de l’ànima damnada que sofreix a causa de l’incompliment dels imperatius morals i humans; Maragall condueix el mite fins a la redempció, per la vida, la joventut, la col·lectivitat i la puresa de l’amor. Josep M. de Sagarra, el 1928, n'oferí una interpretació abarrocada, dura i realista, on la redempció no tingué cabuda. El 1972, Ambrosi Carrion publicà un llarg poema sobre el tema. Una versió mallorquina del tema és el Comte Mal . Crítics i estudiosos han treballat en la interpretació del mite, i encara Antoni Ribera (1951) i Miquel Arimany (1968) n'han donat llur visió personal per al teatre. N'és notable la versió musical feta per Felip Pedrell en la composició lírica popular en dues parts que té com a base el poema de Maragall. La forma és similar a la de la balada romàntica alemanya. Els seus fragments més destacats són la glossa de la cançó popular, els duos d’Adelaida i del comte i la dansa dels espectres.

Col·laboració: 
JRF / MAV
Llegir més...