La geografia
És una gran fossa excavada pel Francolí i pel riu d’Anguera al marge meridional de la Depressió Central, separada del Camp de Tarragona per la Serralada Prelitoral. La Conca de Barberà estricta és constituïda exclusivament pels termes situats a la conca d’aquests dos rius, però la demarcació delimitada per la Generalitat de Catalunya conté, a més, una part de la dorsal de la Segarra històrica, a la del riu Corb, i l’altiplà on es forma el Gaià, presidida per Santa Coloma de Queralt, i també el terme de Vilanova de Prades, a la del riu de Montsant. A ponent i a migdia, la fossa té caràcter tectònic a causa de la falla que contorneja el Triàsic i els esquists paleozoics de les muntanyes de Prades (1.201 m alt.) i de la serra de Miramar (895 m alt.), els quals separa dels gresos, els guixos i les margues oligocènics, dipositats a uns 350 m al fons de la cubeta fluvial. A llevant, hi ha les ereccions de pudingues que constitueixen la serra del Cogulló (895 m alt.) i les muntanyes de Sant Miquel de Montclar (946 m alt.), les quals la separen de l’alt Gaià; a l’altra banda de l’excavació feta per aquest riu es reprenen els alts del castell de Queralt i de Brufaganya (851 m alt.), límit amb Anoia. A tramuntana hi ha la graderia erosionada per l’acció regressiva del Francolí i del riu d’Anguera, amb esquenalls entre els 700 i 900 m alt., límit amb la Segarra, l’Urgell i les Garrigues.
Paisatge característic de la Conca de Barberà
© Arxiu Fototeca.cat
El clima és de transició entre el mediterrani marítim i el de la regió continental. La pluviositat anual és d’uns 550 mm, quantitat que arriba a 600 mm a les parts marginals més alteroses; el màxim es produeix a la tardor i a la primavera. A la tardor sovinteja la boira anomenada urgellenca. La temperatura mitjana al fons de la Conca és de 13,3°C (5,4° a l’hivern i 21,5° a l’estiu); la màxima és de 38,5°C al juliol, i la mínima, -10,5° al febrer. La mitjana de la Pena (muntanyes de Prades) és d’11,7°, i la de Santa Coloma de Queralt, 9,8°. La vegetació hi és força variada. La plana de Montblanc i de l’Espluga de Francolí pertany encara al domini de l’alzinar amb marfull. Les terres altes septentrionals presenten carrascar, i als indrets més frescals, comunitats vegetals de roure valencià. Les muntanyes de Prades mostren una zonació d’estatges que comprèn l’estatge basal de l’alzinar amb marfull, el de l’alzinar muntanyenc (800-1.100 m, i vegetació submediterrània als altiplans i cims superiors. Les carenes exposades al vent duen una vegetació de coixinets espinosos.
La demografia i l’economia
El 1989 el 43% de la superfície de la comarca era conreada. Hi predominaven els conreus de secà. Els principals conreus eren els cereals (54% del total conreat), la vinya (el 25%), l’ametller (l’11%) i l’avellaner (el 5%). L’any 2003, la dedicació a l’agricultura, tot i que en regressió, continuava essent molt important a la comarca. Aquest mateix any, es comptabilitzaren 11.752 ha de bosc i 27.677 ha de terres conreades (27.252 de secà i 425 ha de regadiu). El conreu més important continuaven essent els cereals (15.418 ha), sobretot l’ordi i el blat, seguit de la vinya (5.987 ha) i els fruiters (2.680 ha, 1.709 de les quals eren d’ametlla i 917 d’avellana). També s’hi conreaven oliveres (760 ha) i diferents tipus de farratges (460 ha). La sindicació agrícola s’hi inicià a la fi del s. XIX; a Barberà i a l’Espluga de Francolí foren organitzats els primers cellers cooperatius de Catalunya.
Montblanc, a la Conca de Barberà
© Fototeca.cat
La ramaderia, que havia tingut molta importància als vessants de les muntanyes de Prades i als altiplans de la Segarra i de l’alt Gaià, és en plena decadència.L’any 2003, se censaren 41.727 caps de bestiar porcí, 4.410 de boví, 8 774 d’oví i 643 de cabrú. També té importància l’avicultura.
La indústria, molt important a la comarca, es concentrava l’any 2003 a Vimbodí, Montblanc i l’Espluga de Francolí; en destacaven les de transformació del metall i les agroalimentàries. També eren importants les indústries relacionades amb la construcció, les químiques i les tèxtils.
Els fogatges del s. XIV donen a la comarca una densitat superior a la mitjana del Principat. En entrar al s. XVIII tenia 7.669 h, amb una densitat de 12 h/km2, lleugerament inferior a la mitjana (la Conca estricta, però, amb 5.271 h i 13,19 h/km2, la superava). El conjunt es recuperà al llarg del segle esmentat i arribà, el 1787, a 19.379 h (dels quals 15.199 de la Conca estricta), i la densitat era de 29,93 h/km2. El 1860 la població era de 30.211 h. El màxim fou assolit el 1887, coincidint amb la plenitud del conreu de la vinya (61% dels conreus), amb 30.592 h. D’aleshores ençà s’inicià un descens demogràfic (27.987 h el 1900), que s’accentuà a partir dels seixanta, amb una forta emigració que afectà la major part de les poblacions (20.391 h el 1960 i 18.141 h el 1981 i 18.001 h el 1991), arran de l’èxode rural, que colpí fortament les zones rurals del país durant aquests anys. El 1995 la població de la comarca era de 18.399 h, xifra que el 1998 disminuí a 18.258 h. El 2001 tingué un lleu augment (18.766 h), i la densitat era de 28,9 h/km2. En el període 1998-2001 el cens augmentà en 508 h, a un ritme anual de 0,9%, mentre que en l’interval 1991-98 l’increment absolut havia estat de 257 h. El saldo vegetatiu fou del −5,1‰, i el creixement total de la població, de 4,7‰, gràcies al saldo migratori, que se situà en el 9,8‰. El 2008 tenia una població de 21 161 h, amb una densitat de 32,5 h/km2, fet que significa un creixement absolut de 2.381 h. A Montblanc, cap comarcal, hi vivien 7.069 h i només 4 municipis més passaven dels 1.000 h: l’Espluga de Francolí (3.934 h), Santa Coloma de Queralt (3.128 h), Sarral (1.686 h) i Vimbodí i Poblet (1.065 h). La població comarcal havia augmentat, però 7 municipis en disminuiren la població: Forès, Llorac, Passanant, Savallà del Comtat, Vallfogona de Riucorb, Vilanova de Prades i Vimbodí i Poblet. Per grups d’edats, la comarca continuava presentant una població madura: el 13,8% tenien menys de 14 anys; el 65,5%, entre 15 i 64 anys, i el 20,7%, més de 65 anys. Destaca l’alt percentatge de l’últim grup, superior a la mitjana de Catalunya. Pel que fa a l’origen poblacional, la comarca acull 2.486 h de població estrangera, que representa l’11,7% del total.Dins el conjunt de Catalunya, la Conca és una comarca poc poblada. Només Montblanc i l’Espluga de Francolí superen els 3.000 h. La vall del Francolí constitueix el pas de la carretera de Tarragona a Lleida, que segueix la primitiva carrerada romana —via Aurèlia— i el camí medieval, i entra a la comarca pel coll de l’Illa (590 m alt.); serveix també de pas a l’autopista de l’Ebre, que entra pel coll de Cabra; i és el pas del ferrocarril de Reus a Picamoixons i a Lleida, que entra pel congost de la Riba; aquestes tres vies, que canalitzen el tràfic entre les terres regades pel Segre i part d’Aragó amb el port de Tarragona, surten pel coll de Tarrés (500 m alt.). La ruta que segueix el riu d’Anguera comunica amb l’alt Gaià a través del coll de Deogràcies (710 m alt.), i amb Igualada pel coll d’Aguiló (720 m alt.). El mercat essencial de la comarca és Montblanc, a la cruïlla dels camins i a la confluència del Francolí i del riu d’Anguera. Santa Coloma de Queralt atreu com a mercat el sector de la Segarra i de l’alt Gaià compresos a la Conca. Uns altres indrets d’atracció són l’Espluga de Francolí i Sarral.
La història
A la comarca hi ha mostres de poblament, bé que escasses, de totes les èpoques prehistòriques des del Neolític. El Neolític dels sepulcres de fossa és conegut pels jaciments de Conesa i de Santa Coloma de Queralt. El sepulcre megalític del pla del bosc de la Sala (prop de Passanant) és la mostra més meridional de la cultura megalítica al Principat. Al límit de la comarca, entre Vilaverd i la Riba, la cova de Cartanyà ha donat mostres de vas campaniforme i, més tard, d’època hallstàttica. Destacats objectes de l’edat del bronze han estat descoberts a l’Espluga de Francolí. Hi ha vestigis de poblament de les èpoques ibèrica i romana.
A part els topònims, no hi ha restes de la colonització islàmica. La conquesta cristiana s’inicià a l’alt Gaià al començament del segle XI, i hom disposà guàrdies (guàrdia dels Prats, d’Ermemir, dels Collots) i castells estratègicament. S’hi establiren les cases de Queralt i de Cervera i l’orde dels templers, els quals centraren llur acció colonitzadora a Barberà. L’orde del Cister, amb el monestir de Poblet (fundat a mitjan segle XII), impulsà també l’expandiment agrícola i ramader i l’establiment de molins, sobretot al llarg del Francolí, així com l’explotació de pedreres i mines. Contribuí també a la colonització el monestir de Santes Creus i algunes senyories particulars. El sector de les muntanyes de Prades formà part del comtat de Prades. Montblanc, Cabra i Sarral foren de pertinença reial. Els templers ( i els hospitalers com a llurs successors) estengueren llurs dominis per l’Espluga, Pira, Barberà, Vallverd i Biure. Poblet ho féu damunt Vallclara, Vimbodí, Prenafeta i l’Espluga, i Santes Creus, damunt la Guàrdia dels Prats i algunes localitats, especialment a l’alt Gaià. La resta del territori fou de jurisdicció baronial (Rocafort de Queralt, comtat de Santa Coloma, etc). Vilaverd era senyoria de l’arquebisbe de Tarragona. El territori de la Conca formà part de la vegueria de Montblanc; tanmateix, Santa Coloma de Queralt i la seva rodalia formaven part de la de Cervera; i Vallclara, Vimbodí i Senat, de la de Lleida. Amb el decret de Nova Planta la vegueria de Montblanc esdevingué una alcaldia major del corregiment de Tarragona; els territoris que pertanyien a les vegueries de Cervera i de Lleida passaren als respectius corregiments. Montblanc esdevingué cap d’un partit judicial dins la província de Tarragona el 1835, el qual ha estat afegit darrerament al de Tarragona. En la divisió comarcal decretada per la Generalitat de Catalunya el 1936 el partit judicial de Montblanc fou pres com a base de la comarca, llevat dels municipis de Prades, la Febró, Capafonts, Mont-ral, Vallfogona de Riucorb i Querol, però amb la inclusió del de Vilanova de Prades. Una llei del 1990 de modificació dels límits comarcals féu que Vallfogona de Riucorb se segregués de la Segarra i s’agregués a la Conca de Barberà.