Aquesta creença, sense fonament explícit en la Bíblia, fou definida com a dogma de fe per Pius IX el 1854, amb la butlla Ineffabilis Deus. Hom arribà a aquesta definició després de molts segles de discussions teològiques i amb una tradició de pietat popular. Grans teòlegs, com sant Bernat de Claravall, sant Albert Magne, sant Bonaventura, el mateix sant Tomàs d’Aquino (i, posteriorment, l’escola dominicana), d’acord amb el principi de la universalitat del pecat original, s’oposaren a aquesta doctrina. En foren defensors, entre d’altres, Ramon Llull, Duns Escot i, posteriorment, l’orde franciscà. La festa (8 de desembre) que commemora aquesta creença es difongué a partir del sud d’Itàlia (s IX), amb possibles reminiscències orientals, cap a Anglaterra (s XI). Fou acceptada per Roma el 1476 i rebé la solemnitat actual després de la definició dogmàtica. És coneguda popularment amb el nom de Puríssima, terme més usat també en la iconografia.
A la corona catalanoaragonesa, aquesta creença fou defensada sempre oficialment pels reis. El 1333 Alfons II fundà una confraria sota l’advocació d’aquest misteri, dita Confraria de la Casa del Senyor Rei, a la qual pertanyien, ultra els mateixos reis, els consellers oficials reials i també de la ciutat de Barcelona. Les vives disputes teològiques entre lul·listes —els més ardents defensors dels misteris— i dominicans, entre els quals es destacà Nicolau Eimeric, arribaren a llur major cruesa a la fi del s XIV i donaren lloc al decret reial del 1394 que establí la celebració solemne de la festa —ja tradicional en algunes poblacions— en tota la corona, i que prohibia la predicació contra el misteri, tot imposant la pena d’exili als contraventors. Aquests arribaren a ésser considerats reus de lesa majestat en una pragmàtica reial del 1415, ratificada per les corts del 1456, en la qual era especificat, a més, que els inquisidors, pel fet d’ésser dominicans, i, per tant, parcials en la disputa, no podien ésser jutges d’aquest delicte. Els consellers de Barcelona, com a confrares, davant la convocació dels concilis de Constança (1414) i de Basilea (1431), enviaren a l’emperador Segimon uns breus tractats en defensa de la Immaculada Concepció. El tractat De concepcione Virginis Mariae del canonge vigatà Astruc de Cortielles fou publicat més tard a Sevilla el 1491 i a València el 1518. Alguns certàmens literaris foren convocats sota l’advocació de la Immaculada Concepció, com el de València del 1486. La Universitat de València, el 1530, a imitació d’altres universitats europees, féu jurament de defensar perpètuament el misteri. Com arreu d’Europa, a partir del concili de Trento (1546), els jesuïtes se'n convertien en els defensors a ultrança. El 1618 la Universitat de Barcelona acordà de proclamar-se'n defensora.