La seva finalitat era la defensa dels interessos dels assalariats, independentment de llur ideologia, enfront dels patrons, i tenia representacions professionals i geogràfiques. Des del 1906 hi predominaren les tesis revolucionàries i anarcosindicalistes de lluita contra l’estat burgès, particularment a través de la vaga. Però a partir del 1914, a causa de la guerra, la confederació acceptà de cooperar amb l’administració i cercà la participació obrera en les decisions empresarials, sense renunciar a la lluita. El 1921 els anarcosindicalistes i els comunistes abandonaren la CGT i crearen la Confédération Générale du Travail Unitaire. La crisi dels anys trenta motivà l’adhesió al Front Popular (1935) i la reunificació d’ambdós sectors (1936). El 1940 fou dissolta pels alemanys, però continuà actuant dins la Resistència. En 1946-47 els moderats abandonaren la confederació i fundaren Force Ouvrière. Durant la IV i la V República els comunistes controlaren la CGT (uns 2 milions d’afiliats), la qual aconseguí importants avantatges durant la crisi del maig del 1968, juntament amb els altres sindicats. Després dels fets de Maig moderà les seves reivindicacions laborals i s’anà arrenglerant amb el partit comunista. Primer sindicat francès durant molts anys, amb uns 855 000 afiliats, el 1991 ocupava el segon lloc després de Force Ouvrière. L’any 2000 tenia 650 000 adherits. Donà suport a la campanya per les 35 hores laborals establerta pel govern socialista aquest mateix any.