La geografia
Cap de comarca, Prada. És constituïda per l’alta i mitjana vall de la Tet, des que aquesta abandona la fossa de Cerdanya, al congost entre Sautó i Fontpedrosa, fins al Riberal rossellonès. Els trets fonamentals de la conca responen a la continuació oriental de les línies de fractura de la Cerdanya, que delimiten també aquí una cubeta d’esfondrament, però molt més estreta i encaixada. La tanca, al sud, el massís que s’estén des del pic d’Eina (2.786 m alt) fins a roca Colom (2.464 m), partió amb la vall del Ter (Ripollès), que s’enlaira després vers el NE fins al puig de Tretzevents (2.763 m) i la pica del Canigó (2.785 m), massís que parteix aigües amb la vall del Tec (Vallespir). Al nord, les serralades no depassen els 2.500 m alt: al massís de Madres (roc de Madres, 2.471 m; pic de Bernat-Salvatge, 2.427 m), que la separa de la vall de l’Aude (Capcir), i forma la frontera amb Occitània (País de Salt) continuant pel pic de la Gleva (2.024 m), pel coll de Jau (1.513 m), el tuc Dormidor (1.845 m) i la serra d’Escales (1.702 m). Des d’aquesta serra, el límit septentrional continua vers el roc del Rosselló (1.314 m) i el roc Geler (1.104 m), al límit amb la Fenolleda.
L’eix de la comarca és la vall de la Tet, riu que, tot prenent la direcció SW-NE, s’encaixa profundament a les llicorelles del congost dels graus de Canavelles originant una conca epigènica, lleugerament eixamplada a Oleta, però que continua molt engorjada fins a Vilafranca de Conflent, fendint un llindar muntanyós interior a la cubeta que separa dues conques reblertes per materials pliocènics, més tous: la de Vernet, al sud, enlairada entre 600 i 900 m sobre la vall de la Tet, i la de Prada, al nord, per la qual s’endinsa la Tet fins al coll de Ternera (200 m alt), obert damunt el Riberal (Rosselló).
El poblament i els conreus aprofiten les planes pliocèniques i l’al·luvial quaternària del riu, els replans policíclics d’erosió modelats als vessants i, sobretot, els fondals de les nombroses valls afluents; al vessant sud, i des de l’oest, davallen les valls de Balaguer, de Carançà, de Mentet, de Saorra, de Vernet, de Taurinyà, de Llescó, de Llec, de Lentillà i de Glorianes; al vessant septentrional, les de Cabrils i Évol (que formen les anomenades Garrotxes de Conflent), les de Noedes i Orbanyà (que formen la de Callau) i la de la Castellana. Prada té set mesos de temperatura mitjana superior a 10°C (20,6° al juliol i 4,4° al gener). La major pluviositat correspon al massís de Canigó (Cortalets, 1.446,3 mm de mitjana anual; Vallmanya, 1.166,6 mm); segueix el sector nord-est (Noedes, 748,6 mm), mentre que la vall de la Tet és molt més seca (Vilafranca, 567,3 mm; Prada 533 mm); les pluges, molt irregulars, són més abundoses a la tardor.
Vista de la comarca del Conflent
© Fototeca.cat
La vegetació
Dins la comarca apareix, completa, la zonació altitudinal pròpia dels Pirineus, des de l’estatge inferior, de l’alzinar amb marfull, fins a la vegetació alpina. El caràcter de vall interna que té el Conflent n’explica el matís relativament eixut i continental del clima. En relació amb això, la vegetació poc resistent a l’ariditat, com per exemple, la del complex de les fagedes, hi té una extensió limitada i les infiltracions mediterrànies continentals procedents, en part, de la vall del Segre, hi són notables. D’altra banda, però, la proximitat de les valls atlàntiques del vessant septentrional dels Pirineus determina l’existència d’alguns elements de vegetació que no apareixen enlloc més als Pirineus orientals catalans.
L’economia i la demografia
Els conreus són al fons de les valls; el regadiu, reduït, hi té una llarga tradició: la zona més important es dona al llarg de la riba dreta de la Tet, i és regada entre Serdinyà i Marquixanes pel canal de Boera; la vall de la Tet i l’alt Conflent és regada amb aigua canalitzada procedent de la Cerdanya. Els arbres fruiters (presseguers i albercoquers a les parts més baixes, pomeres i pereres), l’horta (enciam d’hivern) i la vinya (que té a Oleta el seu límit superior) són conreats especialment al baix Conflent (valls de Saorra, de Vernet i de la Castellana, planes de Prada i de Vinçà), però darrerament han sofert una disminució important; cap a l’oest, desapareguda la vinya i molt migrada l’olivera, els cereals, les patates i els prats esdevenen els conreus predominants. La ramaderia dels bovins, tradicionalment important (especialment al Conflent mitjà), ha restat reduïda en nombre d’explotacions, però ha augmentat en nombre de caps; a Prada hi ha una cooperativa lletera. Al Conflent l’agricultura experimentà un procés de reconversió radical entre el 1975 i el 1995, període durant el qual es reduïren a prop de la meitat les terres conreades i el nombre d’explotacions, bé que la ramaderia experimentà un lleuger increment. Els boscs són importants als vessants del massís de Canigó, a l’alt Conflent i a les bagues de les valls de Noedes i de la Castellana; llur explotació és centralitzada a les serradores d’Oleta, Rià, Prada i Vinçà.
La indústria més important ha estat tradicionalment la metal·lúrgica, que aprofitava els jaciments de mineral de ferro del Canigó; hom té notícia de les nombroses fargues que hi funcionaren fins al segle XIX (ja des del segle XII); a partir del segle XX l’activitat metal·lúrgica es concentrà als alts forns de Rià, que no sobrevisqueren a la crisi del 1929; l’activitat extractiva atenyé, però, el seu màxim el 1960, especialment al sector de Vernet (Taurinyà, Fillols, Saorra, Torèn, Aituà, Escaró i Nyer), que donava feina a uns 600 miners, controlat per les grans societats metal·lúrgiques franceses, les quals, però, decidiren bruscament d’interrompre’n l’explotació en 1962-63; el 1969 restaven només en producció, al Conflent, les mines de la Coma, a Vallestàvia. El 1998 la metal·lúrgia lligada a les extraccions de ferro, era ja un record del passat, i el dinamisme econòmic provenia del potencial turístic de la comarca. Igualment ha estat abandonada l’explotació del coure a Canavelles. Per contrast, és en plena activitat l’extracció d’espat fluor a Escaró i Saorra, tractat en gran part a Oleta per un procediment de flotació (hom produeix anualment 55.000 tones de fluor iodat al 97%]; el producte, que assorteix la indústria francesa i és exportat (20%] a la resta del Mercat Comú i a Suècia, és controlat també per una empresa francesa. Són explotats des de l’edat mitjana alguns jaciments de marbre, especialment els de Vilafranca de Conflent i de Pi. Hi ha també jaciments de talc a Mosset (el mineral és tractat a Prada).
Els congosts de la Tet són aprofitats per a la producció d’energia elèctrica a través de sis petites centrals: les de Fontpedrosa, Toès i Oleta (les més importants) i les de Vilafranca de Conflent, de Vinçà i de Rià. A Prada, on a més d’indústries derivades de la fusta hi ha indústria tèxtil (filats), ha estat endegada una zona industrial protegida. Els balnearis termals són abundants a la comarca: els Graus de Canavelles, els banys de Toès, de Molig i de Vernet, i hom ha comercialitzat l’aigua mineromedicinal de Molig, Toès, Vernet, Fontpedrosa o Sant Tomàs. Alguns d’aquests centres balnearis han esdevingut alhora centres d’estiueig i de turisme, especialment Vernet, i centres de muntanyisme i d’interès artístic (monestirs romànics de Canigó, de Cuixà i de Cornellà); l’activitat cultural desenvolupada a Prada (festivals de Prada, Encontres Cinematogràfics i Universitat Catalana d’Estiu) ha contribuït notablement al desenvolupament turístic.
Vista aèria de la vila de Prada, cap de comarca del Conflent
© Fototeca.cat
La població, que es mantingué pràcticament constant entre el 1836 (27.217 h) i el 1856 (27.024 h), inicià aleshores una davallada que, bé que alentida a partir del 1924 (19.979 h), no s’havia aturat encara el 1968 (18.436 h); amb tot, la pèrdua de població ha d’ésser atribuïda als municipis de l’alt Conflent, amb alguns termes pràcticament despoblats (Canavelles, Cauders). El 1998 només a la capital, Prada (amb 6.009 h dels 17.886 que tenia el Conflent el 1991), s’hi observà un cert dinamisme demogràfic. Només 4 dels 51 municipis de la comarca superaven els 1.000 h. Segons el cens del 1999, la població de la comarca era de 18.054 h, fet que representava un augment de 168 persones respecte al cens del 1990. Entre els municipis que perderen població destaquen els de Catllà, Oleta i Prada. En canvi, entre els que en guanyaven cal esmentar Marquixanes, Rigardà, Rià i Sirac, Rodès i Taurinyà. Prada aplegava el 1999 un total de 5.800 h, és a dir, un 32% de la població censada, i els municipis de Rià i Sirac (1.126 h), Vermet (1.400 h) i Vinçà (1.666 h), un 23% del cens comarcal. La vall de la Tet ha estat de sempre una important via de comunicació entre la plana rossellonesa i la Cerdanya (la strata conflentana, romana que, procedent d’Elna, es dirigia a Llívia, seguia l’eix de la comarca i prenia, passat el coll de la Perxa, el nom de strata ceretana) i el Capcir; la primera carretera moderna que seguí aquest camí arribà el 1847 a Fontpedrosa i el 1855 a Montlluís; el ferrocarril de Vilafranca de Conflent a la Guingueta, construït en 1902-12, continuà la línia de Perpinyà a Vilafranca.
La història
Hi ha indicis de poblament paleolític (restes del Magdalenià a les coves de Fullà). El Neolític i l’edat del bronze són ben representats, sobretot a l’àrea de Vilafranca, i la cultura megalítica pirinenca ha deixat un bon nombre de dòlmens; el ferro del Canigó sembla haver estat explotat des de l’edat del ferro, i, amb tota seguretat, a l’època romana. El Conflent formà un pagus dependent de la Ruscino llatina; passà a formar part de la diòcesi d’Elna com a ardiaconat (el límit entre les diòcesis d’Elna i d’Urgell –que es mantingué com a límit històric entre el Conflent i la Cerdanya fins a la desaparició de les vegueries amb la Revolució Francesa– era al pla de la Perxa, al coll de Jardó, de manera que la Llaguna, Fetges i Sautó i el camí d’accés al Capcir pel coll de la Quillana pertanyen a la primera); aquesta situació es mantingué fins a la primera meitat del segle IX, època en què sembla haver depès dels comtes de Rasès, Berà I (comte també de Barcelona), Àrgila, fill seu, i Berà II, net seu. Tanmateix, és esmentat sovint encara al segle X com a formant part del comtat del Rosselló. En 860-870 estigué sota el comte (regent o usurpador) Salomó de Cerdanya i Urgell. En 868-870 Miró I el Vell, fill de l’antic comte de Cerdanya-Urgell Sunifred I (fill del comte Bel·ló de Carcassona, hisendat al Conflent), el succeí exclusivament al Conflent (i probablement també al Capcir i a la Fenolleda), que governà d’una manera autònoma, mentre que Cerdanya i Urgell foren governats per Guifré I el Pelós (fill també de Sunifred I), després comte de Barcelona.
Els límits administratius d’aquest territori, anomenat sovint comtat de Conflent, coincidien amb l’antic pagus amb l’annexió, probablement, del territori de Bulaternera, a l’est del coll de Ternera. Miró el Vell (que a partir del 878 governà també el comtat de Rosselló) protegí el monestir de Sant Andreu d’Eixalada i, a la seva desaparició per un aiguat (878), el nou monestir de Cuixà. A la mort de Miró I (895) el Conflent passà al seu germà Guifré I el Pelós i, a la seva mort (897), al fill d’aquest, Miró II el Jove que exercí també les funcions comtals a Cerdanya, Berga, Capcir i, a partir del 912, a Besalú i al Ripollès. Des d’aleshores el Conflent restà incorporat al comtat de Cerdanya fins a l’extinció de la dinastia (1117), l’herència de la qual passà al comtat de Barcelona. Al començament del segle XI Guifré II de Cerdanya havia construït un palau a Cornellà de Conflent, que esdevingué sovint residència dels comtes cerdans; el mateix comte fundà, vers el 1007, el monestir de Canigó. En 1088-90 Guillem Ramon de Cerdanya traslladà la capital comtal al Conflent, a la nova població de Vilafranca de Conflent, alhora que fundava a Cornellà una canònica augustiniana. El 1126 és esmentada ja la vegueria de Conflent (que comprenia el Capcir), la qual tingué la capital a Vilafranca, vila que donà després nom a la vegueria (vegueria de Vilafranca de Conflent). Un priorat de l’orde del Sant Sepulcre fou fundat abans del 1142 a Marcèvol i una altra abadia benedictina el 1147, la de Jau o Clariana, incorporada el 1162 a l’orde del Cister.
L’annexió del Rosselló al comtat de Barcelona (1117) i la concessió a Sanç dels comtats de Rosselló i de Cerdanya en feu per part de Pere I originà novament la dependència del Conflent al Rosselló, mantinguda després, dins el regne de Mallorca (el 1309 Jaume II de Mallorca separà novament els territoris de Bulaternera i Illa del Conflent i els uní al Rosselló), i perpetuada encara després de l’annexió d’aquest regne per Pere III de Catalunya-Aragó, amb la governació dels comtats de Rosselló i de Cerdanya amb capital a Perpinyà fent inútils les discrepàncies sobre si el Conflent pertangué al primer o al segon dels comtats, polèmica recollida encara al segle XVII per Andreu Bosc i que tingué un paper important en les negociacions prèvies al tractat dels Pirineus per tal de decidir si havia d’ésser objecte de partició com la Cerdanya. Annexat a França el 1659, passà a formar part de la província del Rosselló i, com a nou país fronterer a França, fou dotat d’una important fortificació per Vauban, la de Vilafranca de Conflent (1681). Amb la Revolució Francesa, formà, dins el departament dels Pirineus Orientals, el districte de Prada juntament amb el Capcir i l’Alta Cerdanya i unes zones veïnes de la Fenolleda i del Rosselló, cosa que confirmà oficialment el canvi de capitalitat des de Vilafranca a Prada.