i República del Congo | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

República del Congo

Sumari de l’article

Nom oficial, del 1970 al 1991, de laRepública Popular del Congo, Nom oficial deRépublique du Congo (fr)

Estat de l’Àfrica equatorial que limita al nord amb el Camerun i la República Centreafricana, a l’est i al sud amb la República Democràtica del Congo i Cabinda (Angola), i a l’oest amb el Gabon i l’oceà Atlàntic; la capital és Brazzaville.
Població: 
3.976.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
342.000 km2

La geografia física

L’estreta façana atlàntica (uns 120 km) del Congo comprèn una plana litoral de materials al·luvials d’un centenar de quilòmetres d’amplada, que s’eleva lentament cap als massissos precambrians de Chaillou i Mayombe, de moderada altitud. Aquest sector de plegament es transforma, vers el nord-est, en un conjunt d’altiplans esglaonats, que separen les conques del Congo i de l’Ogooué. La resta de territori corrspon a les terres baixes de la cubeta del Congo. El clima és equatorial, bé que al nord es marca una estació seca; a la costa és més temperat i plujós. Els rius són molt cabalosos, especialment el Congo i els seus afluents (Ubangui, Niari, Sangha, Kandeko i Alima); el Kouilou és el més important entre els rius del vessant atlàntic, que es caracteritzen per ésser més curts que els de l’interior. La vegetació és de selva tropical.

La geografia econòmica i l’economia

L’agricultura

Paisatge típic de la selva tropical del Congo
© Corel Professional Photos
El 1999 aquest sector aportava el 9% del PIB i ocupava entre el 40% i el 45% de la població activa, desproporció que cal atribuir, d’una banda, a la gran importància assolida per l’extracció de petroli en el conjunt del PIB i, de l’altra, al baix nivell tecnològic de l’agricultura, dedicada, principalment a conreus de subsistència (blat de moro, arròs, mandioca, moniatos, mill i bananes), que són insuficients per a les necessitats del país, motiu pel qual les importacions d’aliments han esdevingut una de les primeres despeses del país. El terreny conreat és molt reduït (no arriba a l’1% de la superfície total del país). L’agricultura de plantació hi fou desenvolupada pels francesos a partir de la Segona Guerra Mundial (bananes, cafè, cacauets, cacau, canya de sucre, tabac, ananàs, palma d’oli i plantes tèxtils), destinats a l’exportació. La font de riquesa més important mentre hom no explotà el petroli era l’explotació forestal (el bosc ocupa prop del 60% del territori) destinada a l’exportació (okoumé, limba, i, de plantació recent, eucaliptus), que és a les mans de grans firmes europees, bé que el govern ha fet alguns intents per a augmentar la participació autòctona en el sector (el 1998 hom decretà una moratòria en l’exportació de fusta no treballada).

La mineria i la indústria

El sector secundari aporta el 60% del PIB (1999), si bé cal dir que l’extracció de petroli tota sola ja en representa el 90%, és a dir, el 52% del PIB total. Extret des del 1960 i amb un predomini absolut en les exportacions, les principals explotacions es troben al litoral, on els anys noranta continuaven les prospeccions i on, entre altres, el 1997 entrà en funcionament la gran plataforma de Lissouba. L’extracció i comercialització és duta a terme per les principals multinacionals del sector (Elf, Dutch-Shell, Exxon, etc). Hom extreu també gas natural. La mineria tradicional és variada però de jaciments poc importants i d’explotació sovint irregular: plom i zinc a la conca del Niari i diamants; hi ha també sals potàssiques, coure, or, urani, zinc, fosfats, aquest darrers en un front de 100 km al llarg del riu Mayombe. També tenen una certa importancia les reserves de magnesi, que hom explota el 2000. L’energia és obtinguda en gairebé la seva totalitat d’instal·lacions hidroelèctriques, que aprofiten (encara de manera insuficient) els nombrosos i cabalosos cursos d’aigua. Tot i la riquesa petroliera, hom ha d’importar carburants. La indústria, molt poc desenvolupada, representa el 6% del PIB (1999) i ocupa un 12% de la població activa. El principal sector és l’alimentari (carn, farina, sucre, oli de palma, begudes), seguit del tèxtil, el calçat i de la construcció, a més de la petroquímica (Pointe-Noire). L’artesania (ceràmica, fusta tallada) té també una certa rellevància.

Els transports i les comunicacions

Les comunicacions són insuficients: hi ha uns 900 km de ferrocarril, que es limiten a la línia fèrria Congo-Océan, que uneix Pointe-Noire (oceà Atlàntic) amb Brazzaville (riu Congo), i la de Pointe-Noire a Mbinda (frontera gabonesa, d’on exporta el manganès). Hi ha més de 12.800 km de carreteres, només un 10% de les quals són asfaltades, transitables tot l’any. Té una certa importància la navegació fluvial (4.400 kms), especialment la xarxa del Congo (1.120 kms) i el seu afluent Ubangui, per on arriben a Brazzaville mercaderies de la República Centreafricana i fins del Txad. Els ràpids del Congo tallen la navegació aigües avall de la capital i d’ací la importància comercial del ferrocarril Congo-Océan, que prolonga el transport fins a l’Atlàntic. Pointe-Noire és el principal port, i el 1999 hom començà a desenvolupar un pla per a convertir-lo en un centre logístic regional per a l’exportació de petroli; com Brazzaville, té aeroport.

El comerç exterior. L’economia

Gràcies al petroli (92% de les exportacions el 1999), el comerç exterior presenta un saldo positiu (46%). De la resta de partides, l’única important és la fusta (4%-6%). Les importacions consisteixen bàsicament en maquinària (40% el 1999), aliments i begudes (20%), productes químics (14%) i carburants (12%). França és, amb diferència, el principal proveïdor (23%), seguida d’altres estats de la UE (17%) i els EUA (8%). Les exportacions són més diversificades, si bé hi tenen una gran importància els EUA (23%). La renda per capita se situava en 550 $ el 1999, una posició mitjana entre els països de l’Àfrica equatorial, i en el període 1990-99 hom estima que disminuí a raó del 3'3% anual. Els primers temps d’independència, 1960-73, el ritme de creixement del PIB fou del 2,6% anual. Posteriorment, malgrat el fort impuls del trienni 1980-82 (3,5% anual), el ritme s’anà alentint fins arribar a una mitjana anual de l’1% en 1990-99). En aquest alentiment hi han tingut un paper preponderant la tendència a la minva dels preus internacionals del petroli, però també la manca de diversificació de l’economia, la corrupció, el sobredimensionament de l’administració i el conflicte armat en 1997-99 i a partir del 2002. Les mesures de l’FMI aplicades al país, consistents sobretot en la privatització i la renegociació del deute extern (que el 1998 era més del doble del PNB), no han tingut els efectes buscats als primers anys del segle XXI. La República del Congo, com a membre de la Comunitat Financera Africana, rep assistència i manté relacions preferents amb l’antiga metròpoli.

La geografia humana i la societat

La població és irregularment distribuïda, i es concentra al litoral i a les vores del Congo. Ha tingut un procés d’urbanització accelerat, ja que en vint anys (1980-2000) s’han invertit les proporcions entre la població rural i urbana (62,7% de població rural el 1980). La densitat, tot i el creixement demogràfic intens, segueix essent molt baixa (8,5 h/km2 el 2000). Les ciutats principals són Brazzaville i Pointe-Noire, que juntes gairebé concentren el 55% de la població. L’índex de creixement vegetatiu (22‰ el 2000) gairebé duplica la mitjana mundial; a l’elevadíssima taxa de natalitat (38,6‰, bé que en clar descens, si hom té en compte que el 1985 se situava en el 44‰) correspon una mortalitat del 16‰, que, contràriament a la natalitat, s’ha mantingut estable, en gran part a causa de la gran extensió de la sida a partir dels anys noranta (el 1999 la població adulta infectada era del 6,4% i el nombre de morts fou d’uns 8.600). La piràmide d’edats mostra un gran predomini de la població jove (el 42% tenia menys de 15 anys el 2000) i l’esperança de vida és de 47 anys. A banda d’uns 17.000 pigmeus habitants de la selva i un nombre també reduït d’europeus, la població és formada per una desena d’ètnies bantús, amb un clar predomini del bantús (50% de la població), seguits dels tekes (24%), els bubanguis (5,2%), els kotes (4,5%) i els mbochi (3,4%); hi formen minories els pigmeus que viuen a la selva i els europeus (uns 15.000), la majoria francesos. El francès és la llengua oficial, però hi són parlades moltes llengües de les tribus locals. Les més difoses són el kikongo i el lingala. El 50% de la població és catòlica, el 17% protestant i la resta professa creences sincrètiques del cristianisme i l’animisme. No hi ha religió oficial. Antiga colònia francesa, esdevingué república independent a l’agost del 1960. El 1970 hom establí un règim marxista leninista de partit únic que durà fins el 1992. Aquest any fou aprovada en referèndum una nova constitució que introduïa la democràcia pluralista. Hom establí un parlament bicameral (senat de 60 escons elegits cada sis anys i Assemblea Nacional de 125 escons, elegits cada cinc anys). El president de la república, elegit per sufragi universal directe cada cinc anys, és també el cap suprem de l’exèrcit. El Congo és membre de l’ONU, de la UA (Unió Africana, fins el 2002 OUA, Organització per la Unitat Africana) i de la Unió Duanera de l’Àfrica Central, i és associat a la UE. El 1997 un cop d’estat de l’exèrcit instaurà una dictadura militar, regida per un autoproclamat Consell Nacional de Transició, de 75 membres. Bé que el 1999 hom arribà a un acord de pau amb l’oposició, el 2002 recomençaren les hostilitats.

La història

Límit septentrional del regne del Congo, del qual constituí una zona d’influència, des del segle XVII el territori fou saquejat pels traficants d’esclaus. El 1880 Pierre Paul Savorgnan de Brazza explorà l’Ogooué per compte del govern francès i arribà fins al Congo, on trobà Henry Stanley. Brazza pactà amb els reietons locals i explorà tot el territori. El congrés de Berlín (1885) reconegué la sobirania francesa sobre la vora dreta del Congo, base de futures expedicions cap a l’interior. El Congo fou un dels quatre territoris integrants de l’Àfrica Equatorial Francesa. Per un acord del 4 de novembre de 1911 França cedí una part de l’interior del Congo als alemanys, territori recuperat en el transcurs de la Primera Guerra Mundial. Durant el període d’entreguerres França hi insistí en l’organització comercial i administrativa i en les obres públiques, i aplicà una doctrina d’assimilació i afrancesament dels congolesos. Al novembre del 1958 el Congo obtingué l’autonomia dins la Communauté Française des Nations i l’any següent decidí de continuar la unió duanera amb l’antiga Àfrica Equatorial Francesa.

El 1959 les primeres eleccions foren guanyades per Abbé Fulbert Youlou, dirigent de la Union Démocratique de Défense des Intérêts Africains. S'associà a la Union des Repúbliques d’Afrique Centrale el 17 de maig de 1960. Tres mesos més tard (15 d’agost) fou proclamada la independència de la nova República del Congo, presidida per A.F. Youlou. El desgavell econòmic, l’oposició sindical dels intel·lectuals i les lluites ètniques l’obligaren a dimitir el 1963. Un altre kongo, Alphonse Massemba-Débat, el substituí. Redreçà l’economia del país, reformà la constitució i fundà el Mouvement National de la Révolution (MNR), partit únic (des del 1965) inspirat en el partit comunista soviètic. Quan les forces franceses abandonaren el Congo (1964), Massemba creà una milícia popular, instruïda per cubans des del 1966. El mateix any fou sufocat un cop d’estat, però les relacions amb els francesos restaren molt malparades. El 1968 diversos cops i contracops entre Massemba i un oficial mbochi, Marien Ngoubi, acabaren amb el triomf d’aquest, que dissolgué l’MNR, fundà el Parti Congolais du Travail (PCT) i l’1 de gener de 1970 proclamà la República Popular del Congo. Sostingut en l’exèrcit, el nou règim adoptà una constitució revolucionària (1973) i intensificà la seva orientació socialista, però mantingué bones relaciones amb França. Al març del 1977 Ngouabi fou assassinat i l’expresident Massemba-Débat, acusat de magnicidi, fou executat. Hom suspengué la constitució i aprovà l’acta fonamental, per la qual l’assemblea nacional fou dissolta i el govern passà a les mans d’un comitè militar del PCT, i a l’abril del mateix any el general Joachim Yhombi-Opango fou nomenat cap d’estat. Aquest fou succeït el 1978 pel coronel Denis Sassou-Nguesso, el qual, forçat pel deteriorament econòmic i els enfrontaments interètnics emprengué reformes econòmiques orientades a l’establiment de l’economia de mercat i, posteriorment, inicià una liberalització política. El 1980 hom alliberà Yhombi-Opango, empresonat des del 1979.

El 1984, Sassou-Nguesso fou confirmat en els càrrecs de president del govern i de secretari general del Partit Congolès del Treball (PCT). Per tal d’afrontar la depressió econòmica, foren introduïdes mesures d’austeritat que originaren nombroses protestes, especialment entre els estudiants, i que comportaren una forta repressió política. El 1986, per tal de millorar l’eficiència dels sectors dirigents, Sassou-Nguesso reduí el nombre de membres del govern i del secretariat del partit, mentre que en política exterior s’anava distanciant de l’òrbita soviètica i afermava els lligams amb França, els EUA i la Xina Popular. El juliol del 1989 Sassou-Nguesso era encara reelegit al capdavant del partit i a la presidència, però una vaga general a mitjan setembre del 1990, féu que el desembre el partit únic renunciés al seu paper de dirigent del país i al marxisme-leninisme. El febrer de 1991 el cap de l’estat acceptà una ‘conferència nacional’ on eren representats 67 partits i una cinquantena d’ètnies. La transició del Congo a la democràcia fou lenta i complexa, ja que els partidaris del president Sassou-Nguesso utilitzaren la violència per a mantenir-lo en el poder. Però el governamental PCT fou derrotat en les eleccions del 1992 per la Unió Panafricana pel Desenvolupament (UPD), del conservador Pascal Lissouba (que fou elegit president). En segon lloc se situà l’esquerrà Moviment Congolès per la Democràcia i el Desenvolupament Integral (MCDDI), de Bernard Kolelas. En les legislatives del 1993 obtingueren la majoria les forces favorables a Lissouba, i es multiplicaren els enfrontaments armats entre les milícies de les tres formacions (que tenien una base de caràcter ètnic). El 1997 les tropes del general i expresident Sassou-Nguesso es feren de nou amb el poder i aquest es proclamà president.

En l’àmbit econòmic, el Congo millorà les seves perspectives amb l’entrada en funcionament de la gran plataforma petrolífera marítima de Nkossa. Després de quatre mesos de cruenta guerra civil entre partidaris de l’expresident Pascal Lissouba i Denis Sassou-Nguesso, a l’octubre del 1997 es retiraren a la selva les forces del derrotat expresident. La transició es presentava difícil, tot i els intents de Sassou-Nguesso de reconciliació nacional i submissió d’antics col·laboradors de P.Lissouba a la justícia internacional. Quan ja s’estaven negociant els ajuts internacionals i crèdits de l’FMI, a l’octubre del 1998 tornà a esclatar la guerra civil entre el govern i les milícies Cobra (partidàries de P.Lissouba) i Ninja (partidàries de Bernard Koléas, antic primer ministre de P.Lissouba); novament, Sassou-Nguesso també comptava amb l’ajut militar d’Angola, contrària al retorn de P.Lissouba, fervent col·laborador de la UNITA angolesa. Al final del 1999 se signà a Lusaka un acord entre el govern de Denis Sassou-Nguesso i la milícia rebel Ninja dirigida per l’antic primer ministre Bernard Koléas i l’excapellà Pastor Ntumi possibilitaren avenços concrets, com la reobertura de la línia ferroviària entre Brazzaville, la capital, i la ciutat portuària de Port Noire a l’estiu del 2000, i semblaren posar fi a la violència intermitent que esclatà el 1993. Hom pactà la desmobilització dels rebels i la seva integració a l’exèrcit regular, i l’inici d’un període constituent que es perllongà tot al llarg del 2000 i part del 2001. Mentrestant, Lissouba fou processat i condemnat en absència per corrupció i traïció, i l’FMI condonà part del deute. En el referèndum constitucional sotmès a consulta al gener del 2002 el nou text fou aprovat, segons resultats oficials, amb el 80% dels vots. Al març, Sassou-Nguesso fou elegit president de l’estat, però la prohibició als candidats rivals de més entitat de concórrer a les eleccions féu esclatar de nou els enfrontaments. Un any més tard (març del 2003), en un nou armistici, el govern i els rebels acordaren reprendre la normalització política. Malgrat tot, la tranquil·litat era força fràgil: a l’octubre del 2004 les milícies Ninja assaltaren els trens de la línia que uneix la ciutat portuària de Port Noire amb Brazzaville per tal com havien estat arraconades de la protecció dels trens al seu pas per la regió de Pool.

Tot i la destrucció de les infraestructures arran de la guerra civil, la República del Congo segueix essent un dels primers productors de petroli africans, i el seu control és un dels principals motius del conflicte. Durant el 2006, però, es reinseriren 30.000 combatents en el marc d’un programa de desmobilització finançat pel Banc Mundial, que incloïa els ninja del CNR, i el 2007 un sector important de la guerrilla liderada per l’expastor Frédéric Ntoumi es desarmà unilateralment. Aquest any, el cap d’estat Denis Sassou-Nguesso fou el candidat de consens nomenat per a presidir la Unió Africana (UA), nomenament que enfortí Sassou-Nguesso davant d’una oposició debilitada i dividida. En les eleccions legislatives celebrades a l’estiu, amb un desenvolupament caòtic i una abstenció del 60%, el bloc presidencial integrat pel Partit Congolès del Treball i petites formacions aliades assolí 83 dels 137 escons que estaven en joc en les legislatives. El 2008, en les eleccions municipals l’abstenció arribà a límits històrics (80%), no atribuïbles, però, al boicot promogut per l’opositora Aliança per la República i la Democràcia, constituïda a l’octubre del 2007 per 12 partits. El Congo és el cinquè productor de petroli de l’Àfrica subsahariana, amb 250 000 barrils diaris, que representen el 60% del PIB i el 90% de les exportacions. La reconstrucció postbèl·lica, l’alça del petroli i l’impuls de Sassou-Nguesso a grans infraestructures públiques també contribuïren a reactivar l’economia, amb un creixement del 9%.

Llegir més...