Congregació Claustral Tarraconense

Congregació benedictina que reuní, del s. XII al XIX, els monestirs de monjos i monges d’hàbit negre de l’antiga província eclesiàstica Tarraconense.

Fundada arran del concili IV del Laterà (1215), que obligà els monestirs benedictí a reunir-se en capítols generals per províncies eclesiàstiques, el capítol de la Tarraconense comprengué d’antuvi monestirs de Catalunya, Aragó, Navarra i la Rioja. Des del 1336, amb la creació de l’arquebisbat de Saragossa, es titulà Congregació Tarraconense i Cesaraugustana . L’adjectiu de claustral no li fou donat fins el 1600 per tal de distingir-se de la dels Observants de Valladolid. Mentre que els monestirs de Navarra i la Rioja se n'anaren separant fins al segle XVI (tot i que els de monges hi continuaren units), bastants de catalans s’hi adheriren progressivament, tot i la segregació forçada d’alguns —com Montserrat, Guíxols, Bages, units a la Congregació dels Observants de Valladolid—; els rossellonesos demanaren de formar-ne part el 1592. Una etapa de vida florent i expansiva, que durà del s. XIII al XVI, fou seguida per un període de dificultats internes i externes els s. XVI i XVII. S'extingí (eren només uns deu monestirs) amb l’exclaustració del 1835, i només els monestirs de monges continuaren formant-ne part en teoria. Els decrets dels capítols —òrgan suprem legislatiu de la Congregació, al qual més tard s’uniren els parlaments i les juntes generals- - formaren la base de les successives compilacions de les seves constitucions, les més importants de les quals foren les de l’abat Pere Bosquet de Sant Cugat, redactades el 1361 i traduïdes aviat al català, les de Miquel Sella (1582), les del capítol del 1597 i les darreres, impreses el 1662. Passades diverses vicissituds, hom establí que els presidents fossin dos per Catalunya i un per Aragó; els visitadors eren dos per cada província. Els capítols passaren de biennals en teoria a triennals.