Fundada arran del concili IV del Laterà (1215), que obligà els monestirs benedictí a reunir-se en capítols generals per províncies eclesiàstiques, el capítol de la Tarraconense comprengué d’antuvi monestirs de Catalunya, Aragó, Navarra i la Rioja. Des del 1336, amb la creació de l’arquebisbat de Saragossa, es titulà Congregació Tarraconense i Cesaraugustana. L’adjectiu de claustral no li fou donat fins el 1600 per tal de distingir-se de la dels Observants de Valladolid.
Mentre que els monestirs de Navarra i la Rioja se n’anaren separant fins al segle XVI (tot i que els de monges hi continuaren units), bastants de catalans s’hi adheriren progressivament, tot i la segregació forçada d’alguns —com Montserrat, Guíxols, Bages, units a la Congregació dels Observants de Valladolid—; els rossellonesos demanaren de formar-ne part el 1592. Una etapa de vida florent i expansiva, que durà del segle XIII al XVI, fou seguida per un període de dificultats internes i externes els segles XVI i XVII. S’extingí (eren només uns deu monestirs) amb l’exclaustració del 1835, i només els monestirs de monges continuaren formant-ne part en teoria.
Els decrets dels capítols —òrgan suprem legislatiu de la Congregació, al qual més tard s’uniren els parlaments i les juntes generals— formaren la base de les successives compilacions de les seves constitucions, les més importants de les quals foren les de l’abat Pere Bosquet de Sant Cugat, redactades el 1361 i traduïdes aviat al català, les de Miquel Sella (1582), les del capítol del 1597 i les darreres, impreses el 1662. Passades diverses vicissituds, hom establí que els presidents fossin dos per Catalunya i un per Aragó; els visitadors eren dos per cada província. Els capítols passaren de biennals en teoria a triennals.