i Congrés de Cultura Catalana | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Congrés de Cultura Catalana

història hist
Conjunt de seccions, treballs i actes culturals diversos en defensa i per a la promoció de la cultura catalana.

Nasqué d’una iniciativa aprovada, pel gener del 1975, per la junta de govern del Col·legi d’Advocats de Barcelona. La convocatòria rebé immediatament l’adhesió de diverses entitats i personalitats, de resultes de les quals fou constituït un secretariat provisional, fins que a l’octubre d’aquell mateix any fou creada la comissió permanent integrada per un total de vuitanta-cinc entitats de tots els Països Catalans. Jordi Rubió i Balaguer fou nomenat president d’honor del Congrés, amb quatre vicepresidents d’honor: Joan Miró per Catalunya, Joan Fuster pel País Valencià, Francesc de B. Moll per les Illes Balears, Pere Ponsich per la Catalunya del Nord i Joan Martí i Alanis per Andorra. Prèviament a la presentació oficial a Barcelona (8 de desembre), el Congrés fou presentat a València el 6 d’abril de 1976, a Perpinyà el 12 de juny, a Palma el 27 del mateix mes i a Andorra la Vella el 10 de novembre. A banda, s’hi feren presentacions exteriors a Madrid (1 de desembre) i a París (3 de desembre), aquesta sota la presidència de Josep Tarradellas.

El Congrés, concebut des d’una visió de conjunt de país, es dividia en una sèrie d’àmbits (antropologia i folklore, arquitectura i disseny, sanitat, teatre, música, arts plàstiques, llengua, ordenació del territori, fet religiós, turisme, cinema, indústria, estructura educativa, esport i lleure, història, agricultura, navegació i pesca, institucions, recerca, economia, producció literària, mitjans de comunicació, estructura social, dret i projecció exterior) i les resolucions respectives, editades en tres volums, constituïren un balanç de l’estat cultural dels Països Catalans del 1936 fins a la celebració del Congrés, amb l’aportació dels projectes de futur a curt i mitjà termini. Pel novembre del 1976 els coordinadors dels àmbits dels Països Catalans, aplegats a Barcelona, redactaren la ponència de continguts culturals del Congrés, la qual constituí una proposta de marc institucional dels conceptes de cultura, de catalanitat i de poble als ciutadans dels Països Catalans. Paral·lelament, des del Congrés s’organitzaren cinc campanyes de mobilització popular: salvaguarda del patrimoni natural, identificació del territori, ús oficial del català, revitalització dels valors populars i del folklore, i institucions autonòmiques. El Congrés rebé l’adhesió d’unes quinze mil persones i de més de mil cinc-centes entitats i s’hi inscrigueren 12.400 congressistes. El 15 d’abril de 1977 foren iniciats a Perpinyà els actes de cloenda dels àmbits, que culminaren el 20 de novembre a Manresa. El 8 de desembre de 1977 tingué lloc al Palau de Congressos de Barcelona l’acte solemne de la clausura.

El 1979, amb posterioritat al Congrés, i gràcies a l’aportació del geògraf Pau Vila, fou constituïda la Fundació Congrés de Cultura Catalana, amb seu a Barcelona, al Col·legi d’Advocats, amb l’objecte de dur a terme moltes de les iniciatives proposades en les conclusions congressuals dels diferents àmbits. Té com a patrons nats, a banda del Col·legi, Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear. Entre altres activitats, atorga els premis Miquel Casals Colldecarrera, d’investigació del dret privat dels Països Catalans, el Premi Internacional Ramon Llull, de difusió de la realitat dels Països Catalans (conjuntament amb l’Institut d'Estudis Catalans i l’Institut Ramon Llull) i el premi Ferran Soldevila a estudis històrics i biogràfics.

Col·laboració: 
OPa
Data de revisió: 
2017-05-19
Llegir més...