concili de Constança

Concili convocat pel papa Joan XXIII i l’emperador Segimon.

S'inicià el 5 de novembre de 1414 i acabà el 22 d’abril de 1418. Les seves 45 sessions afrontaren principalment la unitat de l’Església d’Occident, la defensa de la fe enfront de les doctrines de Wycliffe i de Jan Hus, i la reforma de l’Església. Per primer cop l’organització interna fou per comunitats polítiques: italiana, anglesa (escocesos i irlandesos), francesa, alemanya (tots els territoris de l’imperi) i hispànica (els regnes de la península Ibèrica i els territoris sards i sicilians), que havien d’aprovar els decrets abans que no ho fossin conciliarment. És considerat el setzè dels concilis ecumènics. La fugida de Joan XXIII, temorós que el concili no el ratifiqués en el papat, provocà el decret Sacrosancta , segons el qual el concili representa l’Església i la seva autoritat li ve directament de Crist, per la qual cosa tots els membres de l’Església, fins i tot els de dignitat papal, li deuen obediència en les qüestions de fe, d’unitat i de reforma (sessió cinquena, 6 d’abril de 1415), i portà, d’altra banda, a la deposició del papa de la successió pisana en la sessió dotzena (29 de maig de 1415). En la sessió catorzena (4 de juliol de 1415) Gregori XII, papa de la successió romana, presentà l’abdicació un cop hagué acceptat i exercit el seu dret de reconvocar el concili; Benet XIII restava sol. Els legats del concili i el mateix emperador Segimon acudiren a Perpinyà per obtenir l’abdicació de Benet XIII i procurar que Ferran I de Catalunya-Aragó reconegués la legitimitat del concili; Benet XIII es negà a abdicar i Ferran I signà la capitulació de Narbona —el 13 de desembre de 1415—, per la qual es comprometé a sostreure's a l’obediència de Benet i a enviar representants al concili. Mort Ferran I, Alfons IV de Catalunya-Aragó hi envià els representants Ramon Xotmar, Gonzalo García de Santa María, Miquel Navés i Felip de Malla, presidits per Joan Ramon Folc de Cardona i dirigits per Esperandéu Cardona. Tots ells, juntament amb Antoni Queixal —que ja hi havia estat tramès per Ferran I—, s’incorporaren solemnement al concili el 15 d’octubre de 1416, bé que posteriorment s’hi afegí Macià Despuig. El 26 de juliol de 1417, incorporats ja els representants de Castella, fou deposat Benet XIII, amb la prohibició a tots els cristians de prestar-li obediència. En el col·legi que havia d’elegir el papa —format per cardenals i diputats de les comunitats polítiques— prengueren part, entre els diputats dels regnes hispànics, Gonzalo García de Santamaría i Felip de Malla, al qual fou confiada la salutació conciliar al nou papa Martí V. En la vuitena sessió (4 de maig de 1415) foren condemnades algunes proposicions de John Wycliffe, condemna que fou renovada en la quinzena sessió (6 de juliol de 1415), en la qual ho foren també els escrits i la persona de Jan Hus, arribat a Constança el 3 de novembre de 1414 per defensar-se personalment; Hus fou secularitzat i executat. Més tard, en la vint-i-unena sessió (30 de maig de 1416), ho fou el seu amic i deixeble Jeroni de Praga. La doctrina que acceptava el tiranicidi fou condemnada a la quinzena sessió en la formulació de Jean Petit, i a la quaranta-cinquena en la de Joan de Falkenberg. La reforma fou pràcticament oblidada i amb vista a ella foren donats decrets en la trenta-novena sessió (9 d’octubre de 1417) —freqüència de la celebració de concilis, per al cas de cisma, professió de fe del papa prèvia a l’elecció, remoció de bisbes i sobre els espolis—, i en la quarantena sessió (30 d’octubre de 1417) fou redactat un programa de reforma.