Constant II

(?, 630 — Siracusa, 668)

Emperador bizantí (641-668).

Succeí el seu pare Constantí III, després de desposseir el coemperador Heraclones. S'enfrontà als àrabs, que s’apoderaren d’Egipte després de la caiguda d’Alexandria (646) i que el 655 li infligiren una greu derrota naval. Aprofitant les lluites internes de l’islam, signà la pau el 659. Renuncià a la recuperació de Síria i Egipte i desembarcà a Itàlia (662), on combaté els llombards. S'establí a Siracusa, des d’on protegí Sicília i el nord d’Àfrica dels àrabs, mentre l’Àsia Menor tornava a ésser saquejada. Intentà d’imposar la unitat dins l’Església: prohibí les disputes religioses a l’edicte Typos (648), que no fou acceptat ni pel papa ni pels monofisites. Féu empresonar (653) i exiliar el papa Martí I i perseguí els dissidents, sense èxit. Morí assassinat.