i Constantí | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Constantí

Nom antic deGonstantí
Nom antic deGonstantí
Vista general de Constantí
© Fototeca.cat
Municipi del Tarragonès estès, en una gran part, a la dreta del Francolí, al límit amb Tarragona.
Població: 
6.373 h
[2009]
Extensió: 
31 km2

Situació i presentación

Constantí confina al N amb els municipis de la Pobla de Mafumet i Perafort, al S amb Tarragona, a l’E amb els Pallaresos i Tarragona i a l’W amb Reus i la Selva del Camp, ambdós pertanyents a la comarca del Baix Camp.

Les principals elevacions són el Coll Blanc (69 m), a l’extrem ponentí del terme, el Puig (91 m) i la Torre del Fàbregues (143 m); la cota mínima, de 30 m, es localitza a l’indret del terme on el Francolí entra en el territori de Tarragona. Entre les nombroses rieres destaquen la de la Boella, coneguda com la Riera, i la de la Sènia, que baixa del terme de la Selva del Camp. Els torrents més importants són els de Sant Ramon i el del Mas Blanc.

L’únic nucli de població agregada del terme és la vila i cap administratiu de Constantí. Tres carreteres, la de Tarragona a Constantí, la de Reus a Constantí i la de Constantí a la Pobla de Mafumet, resulten fonamentals per a la comunicació del municipi amb els que l’envolten. La primera li permet d’arribar a la capital comarcal i establir l’enllaç amb la N-340 i l’AP-7, que travessa el terme a migdia de la vila. La segona constitueix la via de relació amb els pobles veïns de la Pobla de Mafumet i el Morell i, per extensió, amb Valls i l’Alt Camp. La tercera estableix la comunicació amb Reus i el Baix Camp. El ferrocarril de Sant Vicenç-Roda de Berà-Reus travessa el terme en direcció NW, però no hi té estació de passatgers perquè passa massa lluny del nucli urbà. A l’W del terme hi ha part de les instal·lacions de l’aeroport de Reus.

La població

Al llarg dels segles XII i XIII la població de la vila (constantinencs) cresqué d’una manera progressiva. La primera notícia demogràfica de Constantí apareixia en el fogatjament de l’any 1339 realitzat per recaptar els cabals del bovatge degut a Pere III; aleshores la vila tenia 222 focs. La Pesta Negra va fer minvar la població de Constantí, la qual, segons el fogatge de la cort de Cervera del 1365, es reduí a 203 focs. La minva d’habitants continuà durant el segle XIV, encara que la pèrdua no fou gaire considerable, com ho demostrava el fogatjament de l’any 1392, que donava a Constantí un total de 199 focs, els quals encara es mantenien l’any 1407. A partir d’aquest any es produí una forta davallada demogràfica, fins a l’extrem que el veïnat quedà reduït a 145 focs lrany 1413. La població es mantingué estacionària durant la resta del segle XV. A la primera meitat del segle XVI Constantí experimentà un creixement demogràfic notable el qual li permeté d’assolir els 233 focs l’any 1553. La guerra dels Segadors afectà l evolució demogràfica de la vila, però a la darreria del segle XVII començà a recuperar-se i al començament del segle XVIII posseïa una població comparable a la de la fi del segle XVI. El segle XVIII representà per a la vila un bon desenvolupament demogràfic: l’any 1718 tenia 956 h, 1 224 l’any 1763, 1 287 el 1773 i 2 205 el 1787. Els estralls dels primers decennis del segle XIX feren sentir els seus efectes negatius damunt la població de Constantí, reduïda a 1 785 h l’any 1843. Pocs anys desprès, però, la població ja s’havia recuperat considerablement, amb 2 354 h el 1857. El màxim demogràfic de Constantí al segle XIX correspon, amb 2 472 h, a l’any 1888. La crisi de la fil·loxera va fer perdre població a la vila, la qual entrà al segle XX amb 2 306 h. Durant la primera meitat del segle XX, Constantí no deixà de perdre veïns: la xifra més baixa la donà, amb 1 883 h, l’any 1950. A partir de la dècada de 1960 la tendència s’invertí, passant dels 2 395 h comptavilitzats l’any 1960 als 6 021 h del 1981; la causa principal de l’augment va ser la immigració. Els darrers anys del segle, però, la població tornà a minvar (5 353 h el 1991 i 5 007 h el 2001). L’any 2005 s’arribà a 5 608 h.

L'economia

Fins a la dècada de 1960 l’economia de Constantí fou bàsicament agrària. Les aigües de pous i mines, i també la del Francolí, li permetien de regar més de 800 ha, en les quals hom conreava avellanes, hortalisses, alfals i préssecs. En les terres de secà el conreu dominant era la vinya, seguida de l’olivera, els cereals, els avellaners, els ametllers i els garrofers. Modernament hom conrea els cereals (ordi, blat, civada), els fruiters (avellaner, ametller, noguera), les oliveres, les vinyes, les hortalisses i els presseguers.

El terme comprèn la partida del Bassal, situada entre el Camí de l’Olbi i el torrent de Mestre; el Camí de l’Olbi, dins de la partida del Bassal, a tocar del Camí de la Selva; el Cotxo, subpartida del Camí de la Selva; el Carrasclar; el Mas de Cavaller; el Mas de Magrinyà, a l’extrem N del terme tocant al de la Selva del Camp; el Mas de Ventura, partida abans important, absorbit pel polígon industrial de Constantí; el Puig, al N del nucli urbà, entre aquest i la refineria; els Albellons, al SW del terme, al costat del camí de Reus; la finca de la Closa, tocant al poble, situada entre la carretera de la Pobla de Mafumet, el camí de la Selva del Camp i el camí del Cementiri; prop d’aquest camí hom troba la partida del Forn Teuler, on abans hi havia una bòvila; la Coma, ha estat en part urbanitzada; la Creu de Salom; la Ferrerota, que antigament pertanyia al terme de Centcelles; la Gavarra; la Pedrera, molt petita, és l’única partida situada a l’altra banda del Francolí, tret d’una llenca de terra vora el riu; la Ràfola; la Riba, a tocar de la Ferrerota, una de les partides de l’antic terme de Centcelles; la Sínia, situada entre el Bassal i el Camí de la Selva; les Argiles; les Creus, molt petita; les Fonts, una partida gran prolongació del camí de la Selva; les Puntes, partida gran, situada a tocar del camp d’aviació de Reus; les Sorts, subdividida en les Sorts de Dalt, ara ocupada per la refineria de Repsol i les Sorts de Baix, a tocar de la Ferrerota; les Tries, partida petita a tocar de les Creus; Rabassols, amb inclinació cap al Francolí; Riudarenes toca amb el terme de Tarragona; Sant Llorenç; Sant Pol, propera al nucli urbà; Sant Ramon, força extensa; Secà, petita partida absorbida pel nucli; Seixanta Jornals, a la dreta del Francolí, hom la divideix en Seixanta Jornals de Dalt i Seixanta Jornals de Baix; l’Almatella, terreny costerut tocant a les Argiles. Cal esmentar les explotacions avícoles i les de bestiar porcí i oví.

La base econòmica tradicional del terme s’ha caracteritzat per les activitats agràries. Aquestes han donat pas al desenvolupament dels serveis i de la indústria, que ha experimentat un creixement important gràcies al sector químic. Constantí disposa d’instal·lacions pertanyents als sectors químic, de la fusta i del metall. A ponent del terme, prop del límit amb Reus, hi ha el polígon industrial de Constantí, dit inicialment polígon industrial del Francolí, la promoció del qual data del 1974. D’altra banda, al N del terme, hi ha el complex petroquímic la Refineria, compartit amb els municipis de la Pobla de Mafumet i de Perafort. El 1998 s’inaugurà una planta incineradora de residus industrials.

L’activitat comercial es completa amb la Fira Multisectorial de Constantí, de caràcter industrial, comercial i de serveis, que s’escau pel novembre. El dijous se celebra mercat a la vila. Entre els serveis sanitaris cal esmentar un centre d’assistència primària (CAP) i una planta de residus hospitalaris (1994), que fou la primera en funcionar a Espanya. Pel que fa a l’ensenyament, l’oferta bàsica es completa amb la possibilitat de cursar estudis de batxillerat. Des del 1973 l’Escola de Capacitació Agrària, ubicada al Mas de Bover, imparteix cicles formatius.

La vila de Constantí

La visió harmònica de les cases d’alçada uniforme envoltant l’església parroquial que donava la vila de Constantí (81 m d’altitud i 5 813 h el 2006)) ha desaparegut posteriorment a causa dels blocs d’habitatges moderns. La façana de l’església parroquial de Constantí, dedicada a sant Feliu, fou obrada entre el 1734 i el 1744 i consagrada l’any 1749 i el campanar es construí amb posterioritat.

Entre les entitats culturals destaca el Centre d’Estudis de Constantí, que dinamitza la vida social i cultural de la vila. Quant a l’oferta museística, al NE de la vila hi ha el conjunt arqueològic de Centcelles, que està estretament relacionat amb el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. Finalment i pel que fa a la música, cal esmentar l’aportació dels Pets (1985), un dels grups de rock català més rellevants del nostre país.La vila celebra la festa major d’hivern per Sant Sebastià (20 de gener), per commemorar l’agraïment de la població al sant per haver-los deslliurat de la pesta. És tradicional el repartiment de coca beneïda. La festa major d’estiu es fa per Sant Feliu (1 d’agost).

Altres indrets del terme

Centcelles

A 1 km del nucli urbà de Constantí prop de la riba dreta del Francolí, es troba Centcelles, que al segle I fou una gran vil·la rústica amb explotacions agrícoles importants. Els edificis de la vil·la foren substituïts a la segona meitat del segle III per noves construccions, ampliades al segle IV. Entre els elements d’aquesta darrera fase es destaca la construcció central, cúbica, de 15,50 m d’alçada, coronada per un cos octagonal l’interior del qual forma la cúpula d’una sala de planta circular de 10,70 m de diàmetre, amb quatre nínxols a l’extrem de la diagonal i una cripta. Abans de la restauració el conjunt fou habilitat per a habitatge de pagès: l’espai interior fou dividit en plantes, a la baixa hi havia un vestíbul i un celler, en el primer pis les dependències pròpies d’un habitatge i el superior s’utilitzava com a golfes. La cripta quedà adaptada com a dipòsit per a la fermentació del vi. La construcció central és en comunicació amb una altra dependència de planta gairebé quadrada amb quatre lòbuls. Aquesta segona construcció s’habilità per a estable i galliner.

La cúpula del primer edifici és adornada amb mosaics prou ben conservats, d’una gran qualitat artística i riquesa tant pel que fa als colors com pels materials de les tessel·les, els quals, pel fet de ser recoberts de guix, passaren desapercebuts fins l’any 1877, en què d’una manera casual es desprengué un bocí de la capa de guix i deixà al descobert les cares d’algunes figures. El conjunt de mosaics que adorna la cúpula es divideix en quatre zones separades per sanefes de dibuixos geomètrics. A la zona més baixa hi ha escenes de cacera; a la segona hom reconeix la representació de la comendatio animae, és a dir, l’oració que els primers cristians resaven per recomanar a Déu l’ànima del mort pregant perquè el deslliurés de tot mal, com va alliberar els joves del forn de Babilònia o Daniel del fossat dels lleons; a la tercera zona hi ha representats diversos personatges, d’identificació difícil, i les quatre estacions; en la quarta zona o centre de la cúpula, el mosaic gairebé ha desaparegut i només es veuen les restes de dos caps. Sota els mosaics hi hagué una cornisa que els separava de la resta dels murs, recoberts de pintures, de les quals s’han conservat alguns senyals.

La tonalitat dels colors de les tessel·les dels mosaics és rica. El blanc domina en els fons. El vermell és utilitzat en l’entonació general de les figures humanes i els animals. El marró i l’ocre serveixen per a donar cos a les figures. El groc s’empra per a suavitzar els contrastos. El lila apareix barrejat amb el vermell, i el verd dóna relleu a les figures, indica les parts més fosques i matisa els detalls del dibuix. El blau s’usa per a donar color a les sanefes ondulades de la zona inferior, i els verds ressalten per la riquesa de matisos.

Cal identificar l’edifici com un mausoleu, molt important, que ha estat datat cap a l’any 350. L’arqueòleg alemany Schlunk hi veu la tomba de Constant II, fill de Constantí, mort a Elna. Sigui o no certa la hipòtesi, el que sí és cert és que els mosaics manifesten una indubtable influència cortesana i per la seva qualitat pot conjecturar-se que no és un producte provincial i que foren construïts per artistes forasters, d’una gran categoria.Prop del monument romà, en la cruïlla del camí vell que mena a Constantí, hi ha les ruïnes d’un antic molí paperer que fou propietat de la cartoixa d’Escaladei des del 1732 fins al 1835. L’escut de la cartoixa i la data de l’adquisició són ben visibles en la dovella central de l’arc de la porta d’entrada.

Els masos

Constantí té el terme clafit de masos. Es destaquen el Mas de Segarra, d’aspecte vuitcentista, situat entre els camins de Sant Llorenç i el de la Gavarra; el Mas de Barber, amb pintures murals atribuïdes a Marià Fortuny; el Mas de Bover, bastit a la darreria del segle XVIII o principi del XIX, d’aspecte senyorial; el Mas de Cavaller; el Mas de Magrinyà, d’aspecte antic i molt gran; el mas de Sant Ramon, format per tres masos coneguts per Sant Ramon de Baix, Sant Ramon de Dalt i Sant Ramon del Mig, i el Mas de Ventura, notable per la seva magnitud, estigué fortificat.

La història

El territori de Constantí fou prou poblat a l’època romana. En són testimoni les restes de la vil·la de Centcelles i les de les altres nou vil·les de menor importància situades a les partides de les Tries, la Creu de Salom, Sant Llorenç, la Gavarra i Riudarenes.

La fundació del primer Constantí medieval, el Constantí Vell, cal situar-la entre el 1153, any de la conquesta de Siurana, i el 1159, any de la concessió a la població de les franqueses per part de l’arquebisbe Bernat Tort. L’any 1177, l’arquebisbe Berenguer de Vilademuls ordenà el trasllat del poble de Constantí Vell al lloc de Llentisclell, adquirit l’any 1167 per l’arquebisbe Hug de Cervelló, el qual passà a ser el nou Constantí i el Constantí definitiu. L’avinentesa s’aprofità per establir una segona carta de franqueses que ratificava l’atorgada l’any 1159.

Paral·lelament a l’establiment de Constantí es constituí Centcelles com a entitat diferenciada de Constantí i de Llentisclell. Gaudí d’institucions pròpies i el seu terme ocupava una molt bona part de les terres esteses des del nucli urbà de Constantí fins a la riba del Francolí; li pertanyien les actuals partides de l’Almatella, les Argiles, la Ferrerota, Rabassols, la Riba i una part de la del Puig. La decadència de Centcelles es degué al fet de no ser emmurallat. En ocasió de les guerres del segle XIV, molts dels seus habitants l’abandonaren per refugiar-se a Constantí, que els oferia seguretat ja que disposava de defenses. La davallada demogràfica va fer perdre caràcter al lloc fins a l’extrem de reduir-lo a un conjunt de masos que gradualment anà caient sota la influència de Constantí. Al segle XV ja no és esmentat com a nucli de població sinó com a terme.

Sota l’arquebisbe Aspàreg de la Barca (1215-33), Constantí experimentà un considerable impuls colonitzador i veié alçar el castell, la muralla i la primera església. El castell de Constantí fou construït en el solar de l’actual església parroquial i plaça del Castell i amb el pas del temps, especialment durant els pontificats de Gaspar Cervantes de Gaeta, Joan Terés i Joan de Montcada, esdevingué la residència estiuenca dels arquebisbes de Tarragona, l’indret per a preparar llurs entrades a la ciutat i, fins i tot, capella funerària mentre hom preparava l’enterrament definitiu del prelat a la catedral tarragonina.

Constantí formà part de la Comuna del Camp des de la fundació de la institució. Fou un dels membres més actius de la Comuna, la qual, en diverses ocasions,celebrà sessions a la vila. Constantí, malgrat la fidelitat a la Comuna, no sempre estigué d’acord amb les resolucions col·lectives; la discrepància més forta fou la que mantingué contra la política de camins comarcals dirigits vers Salou, ja que era partidari, per raó de proximitat, del port de Tarragona.

En la guerra civil del segle XV el municipi prengué partit contra Joan II i es desnaturalitzà del poder senyorial. La independència de la vila respecte del seu senyor, l’arquebisbe Pero de Urrea, durà poc perquè un cop caiguda Tarragona en poder de les tropes joanistes no li quedà més remei que sotmetre's a l’obediència de l’arquebisbe i així continuà fins a l’acabament de la guerra.

Constantí experimentà greus trasbalsos durant la guerra dels Segadors. Ocupat per les tropes filipistes, fou atacat el 12 de gener de 1641 per les de Josep Margarit, les quals sorprengueren la guarnició i, en retirar-se, s’endugueren els presoners catalans tancats al castell. La vila i el seu castell continuaren en mans de l’exèrcit de Felip IV de Castella fins el mes de maig, en què el mariscal La Mothe els conquerí i els convertí en base d’operacions contra Tarragona. Al començament del 1642, Constantí va caure en mans de les forces del marquès d’Hinojosa, les quals acoltellaren els seus defensors. El 1647, Constantí passà novament a mans dels aliats fins el 1649, que un exèrcit filipista comandat per Juan de Garay assolí la seva rendició després d’un setge de dos dies. El fet comportà la destrucció del castell i de l’església parroquial. La contesa dels Segadors significà per a la vila tres despoblacions i repoblacions. Les primeres tingueren lloc l’any 1640, en ocasió de l’ocupació; l’any 1642, a causa de la conquesta realitzada pel marquès d’Hinojosa i l’any 1642. Mentre que les segones s’esdevingueren l’any 1641, després de les accions de La Mothe; els anys 1643-44 i l’any 1651, un cop finalitzades les operacions militars a la comarca.

El municipi, com la resta dels llocs del Camp, acceptà l’autoritat del rei arxiduc Carles III en oposició a Felip V. La guerra de Successió li comportà lleves d’homes, allotjaments de tropes i haver de suportar, l’any 1713, les represàlies borbòniques.

La condició d’avançada de Tarragona que de sempre ha tingut Constantí féu que Suchet s’hi instal·lés per dirigir, de la vila estant, el setge de Tarragona del 1811.

Els anys trenta i quaranta del segle XIX foren venuts a Constantí, a causa de la desamortització, 26 explotacions agràries més un molí paperer i la terra de conreu que l’envoltava. Les heretats formaven part del Mas de Boqueres, del convent de Sant Domènec de Tarragona; del Mas de Botoner, també dels dominicans, i del Mas de la Ferrerota, del capítol catedralici tarragoní.

Col·laboració: 
RAm
Llegir més...