i Constantí I | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Constantí I

Sobrenom amb el qual era conegutel Gran, Forma llatina deCaius Flavius Valerius Aurelius Constantinus
Constantí I
© Fototeca.cat
història hist
Emperador romà (312-337).
Naissus, actual Niš, aprox. 280 — Nicomèdia, 22 de maig de 337

Fill de Constanci I Clor i d’Helena. Educat a la cort de Dioclecià, a Nicomèdia, acompanyà després el seu pare a Britània, on a la mort d’aquest (306), fou proclamat august. Reconegut només com a cèsar per Galeri, Constantí emprengué una sèrie de campanyes victorioses, aliat amb Maximià, a través d’Hispània i de les Gàl·lies. Aliat després amb l’august Licini, avançà per Itàlia contra Maxenci, el qual fou vençut a les portes de Roma, en la batalla del pont Milvi (312). Juntament amb Licini proclamà, a Milà, el 313, el decret conegut amb el nom d' edicte de Milà . Restà amo absolut de l’Imperi (324) després que Licini fou condemnat a mort. Féu matar també el propi fill, Crisp, i la pròpia muller, Fausta, filla de Maximià. Emprengué tot seguit la transformació de Bizanci en la ciutat que portà el seu nom, Constantinoble, i que fou consagrada com a capital de l’Imperi el 330, amb tot els privilegis de l’antiga Roma. Constantí seguí la política de Dioclecià de consolidar l’organització imperial i adaptar-la a les exigències de l’absolutisme, creant nous càrrecs de tipus palatí i debilitant les autoritats provincials. Es voltà d’alts personatges, que prengueren el nom de comites. En l’aspecte financer estabilitzà la moneda, que havia estat en crisi durant un segle, creant el solidus, nova peça d’or de gran èxit. La seva política comportà el creixement dels privilegis de l’alta societat i l’augment progressiu de la servitud de la gleva. La figura de Constantí pren un relleu tot particular en el camp religiós. Fautor, primerament, del culte al Sol, propi de la religió de Mitra, molt estesa a l’Imperi i possible rival del cristianisme, acceptà després aquesta religió, tot i que conservà sempre el títol pagà de pontifex maximus i no fou batejat fins al final de la seva vida. El fet de la seva victòria contra Maxenci, atribuït per alguns autors a una pregària seva a Déu o a una certa inspiració divina, fou aviat convertit en una aparició celestial, on li fou mostrada la creu com a senyal de victòria. La determinació de posar un crismó o anagrama de Crist en el làbar o estendard i a les monedes, així com l’adopció del cristianisme, responen segurament a una tàctica política. Això també val per a l’edicte de tolerància del 313, pel qual la religió cristiana fruïa de les mateixes llibertats i dels mateixos drets que la pagana. De l’activitat cristiana de Constantí cal destacar (a més de la intervenció de la qüestió donatista) la convocació del concili I de Nicea (325), contra l’arianisme, amb la intenció d’obtenir la pau interior de l’Església i de l’Imperi. Posteriorment, però, s’inclinà per l’arianisme, activament reviscolat a Orient, i fou batejat, morent, pel bisbe arià de Nicomèdia, Eusebi. D’entre els edificis sagrats construïts per Constantí es destaquen, per llur significació, les basíliques aixecades damunt i al costat del Sant Sepulcre, a Jerusalem. Morí prop de Nicomèdia, en una expedició contra els perses. Ha estat sempre venerat com a sant per les Esglésies d’Orient.

Col·laboració: 
SJV
Llegir més...