Constantí VII

Porfirogèneta (‘Nascut a la sala de porpra’)
(Constantinoble, 905 — Constantinoble, 959)

Emperador bizantí (913-959).

Fill de Lleó VI, visqué un dels períodes més gloriosos de la història de l’Imperi. A causa de la seva minoritat, s’encarregaren del govern de primer el seu oncle Alexandre i després la seva mare. Des del 919 associà al govern el seu sogre Romà I Lecapè, el qual de fet detingué tot el poder. Mantingué excel·lents relacions culturals amb ‘Abd-al-Raḥmān III i Otó I. Molt més preocupat pels afers culturals que pels polítics, fou l’ànima del moviment enciclopedista que caracteritzà la dinastia macedònica. Entre les seves obres cal esmentar, com a més importants i personals, una Vida de Basili (el seu avi Basili I, idealitzat com a model d’emperadors), el tractat Sobre l’administració de l’imperi i el Llibre de les cerimònies. Manà de fer diverses compilacions enciclopèdiques i reorganitzà la universitat imperial.