En fou proclamat emperador Balduí I, comte de Flandes i d’Hainaut. Fou organitzat segons el sistema feudal, dins el qual restà constituït el regne de Tessalònica (1204) a favor de Bonifaci I, marquès de Monferrato, el qual subinfeudà la Beòcia i l’Àtica a Otó de la Roche (1205) —origen del ducat d’Atenes— i concedí (1205) a Guillem de Champlitte el que seria principat d’Acaia, que passà a dependre directament de l’emperador el 1209. La república de Venècia ocupà una situació dominant dins l’imperi: posseïa 3/8 de la capital, amb Santa Sofia, s’arrogà la designació del patriarca i controlà la vida econòmica. L’imperi llatí de Constantinoble mancà de les condicions necessàries per a la seva consolidació, no disposà de recursos econòmics propis, desdenyà d’atreure's la població autòctona, desplegà una política religiosa que provocà l’emigració en massa dels bisbes i de nombrosos monjos. Enfront de l’imperi llatí s’alçaren tres potències que aspiraven a subjugar-lo: els imperis de Nicea i Tessalònica, continuadors del bizantí, i el regne de Bulgària. Balduí I penetrà a l’Àsia Menor, derrotà Teodor I Làscaris, iniciador de l’imperi de Nicea (1204), però fou derrotat i empresonat pel tsar búlgar a la batalla d’Adrianòpolis (1205). Assumí la regència el seu germà Enric I, coronat el 1206, el qual alliberà Tràcia dels búlgars (1208) i restablí l’autoritat imperial al regne de Tessalònica. Derrotà Teodor I (1211), i en el tractat del 1214 amb Nicea li fou reconeguda la possessió del nord-oest de la costa de l’Àsia Menor, fins al sud d’Adramyttiom. El succeí el marit de la seva germana Violant, Pere de Courtenay, comte d’Auxerre, que fou derrotat i capturat (1217) per Teodor Àngel, dèspota de l’Epir. El seu fill Robert I ajudà els germans de Teodor I contra el gendre i successor d’aquest, Joan III Vatatzes, i sofrí una derrota decisiva a Poimanon (1225). El tractat subsegüent desposseí l’imperi llatí de tot el territori de l’Àsia Menor, llevat de Nicomèdia i la costa enfront de Constantinoble. Teodor Àngel proclamà l’imperi de Tessalònica, després d’apoderar-se d’aquesta ciutat (1222). Balduí II succeí (1228-61) el seu germà Robert i tingué com a associat el seu sogre Joan de Brienne (mort el 1237). Nicea esdevingué ja l’amenaça definitiva quan Joan III Ducas Vatatzes ocupà Gal·lípoli, s’apoderà de Tessalònica (1246) —el 1242 havia obtingut la supressió de l’imperi de Tessalònica—, envaí Tràcia meridional (1246) i reconquerí gairebé tot Àsia. Miquel VIII Paleòleg, proclamat coemperador (juntament amb Joan IV) l’any 1258, derrotà (1259) el dèspota de l’Epir i el seu aliat, el príncep d’Acaia. Estacionades les seves forces a Tràcia, s’apoderaren per sorpresa i sense combat de Constantinoble el 25 de juliol de 1261; Balduí III fugí en un vaixell venecià. Miquel VIII entrà a la capital el 15 d’agost, on fou de nou coronat emperador. Constantinoble esdevingué un altre cop la capital de l’imperi Bizantí.