Signada per la reina regent, Maria Cristina, en nom d’Isabel II, el 17 de juny de 1837, fou promulgada el 18 de juny. Introduí, respecte a la constitució de Cadis , variacions remarcables amb la intenció de transigir amb els liberals moderats: al mateix temps que proclamava la sobirania nacional (la constitució només era acceptada pel rei) fugia de la confessionalitat expressa (la religió catòlica només era considerada la religió “que professen els espanyols”) i mantenia els principis del 1812 sobre els drets individuals, llibertat d’impremta, igualtat davant la llei, independència dels tribunals de justícia i unitat de fur, etc, deixava de banda l’anterior unicameralisme i dividia les corts en un senat, d’elecció mixta i indirecta, i un congrés de diputats, d’elecció directa, amb iguals facultats, col·legisladors. Si bé el 1839 i el 1840 foren promulgades algunes lleis orgàniques que la desvirtuaven, fou vigent fins a la promulgació de la Constitució del 1845 .