i Constitució del 1931 | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Constitució del 1931

història hist
Constitució promulgada el 9 de desembre de 1931, després de la proclamació de la Segona República espanyola (14 d’abril de 1931).

Discutida per les corts constituents el 1931, fou redactada per una comissió de juristes, en la qual destacà la presència de Jiménez de Asúa, socialista moderat, i d’Ossorio y Gallardo, conservador. En primer lloc, és digne de notar l’interès dels legisladors per donar una orientació social a la nova constitució: Espanya era “una República democràtica de treballadors de tota mena” (article 1). Hom reconeixia als espanyols tots els drets individuals, àdhuc el de la propietat (bé que la riquesa privada podia ésser expropiada en benefici de la comunitat), i també el de la igualtat de la dona. El sufragi universal, directe i secret, era d’obligat compliment en tota elecció i, juntament amb la independència del poder judicial, hom prometia justícia gratuïta per als necessitats. L’estat republicà declarava no tenir cap religió oficial i es proposava d’eliminar l’ajuda econòmica a qualsevol Església (especialment el pressupost del clericat) i, ultra sotmetre els ordes religiosos a una futura llei especial de congregacions, els prohibia d’exercir cap activitat comercial, industrial o d’ensenyament (article 26). D’altra banda, hi hagué una voluntat descentralitzadora, amb el reconeixement del dret de les províncies a reivindicar un règim autònom (que havia de cristal·litzar especialment en les aprovacions posteriors dels estatuts autònoms de Catalunya i del País Basc). L’organització dels poders de l’estat es fonamentà sobretot en la supremacia de les corts, amb una sola cambra, supremacia temperada per l’existència d’un Tribunal de Garanties Constitucionals, que havia de dictaminar sobre la constitucionalitat de les lleis i intervenir en els possibles conflictes entre les regions autònomes i el poder central. A més, hi havia la figura del president de la República, pretès poder moderador. La definició de les facultats d’aquest fou dificultosa; finalment, amb una certa influència de la constitució alemanya de Weimar, hom reconegué al president, elegit per un col·legi electoral per sis anys sense opció a la reelecció immediata, els drets de nomenar lliurement el president del consell de ministres i de separar-l’en (però havia de tenir el suport de la majoria dels diputats), de dissolució per dues vegades de les corts (però en el cas d’una segona dissolució, les noves corts havien de jutjar la conveniència de la mesura presidencial presa i obligar-lo a dimitir); també tenia un cert dret de veto suspensiu i, d’acord amb el govern, podia proposar a les corts la reconsideració de qualsevol projecte de llei. Perdurà fins a la Guerra Civil de 1936-39.

Col·laboració: 
PGa
Llegir més...