En virtut d’aquest contracte la major part del ingressos municipals restaven consignats ( consignació ) al pagament dels interessos i a la lluïció del deute públic municipal, i era atorgada als creditors l’administració directa d’aquest fons. El contracte responia a una situació econòmica del municipi extremament difícil, agreujada per les males collites i les fams (1402, 1405) i la inundació catastròfica del 1403. Les dificultats de pagament portaren el 1431, a l’anomenada concòrdia de Barcelona entre la ciutat i els seus creditors barcelonins, que preveia una reducció de l’interès de les pensions i establia la lluïció obligatòria de 10 000 florins anuals de capital. Durant el regnat de Ferran II el deute passà dels creditors barcelonins a creditors mallorquins.