Situació i presentació
El terme municipal de Copons, de 21,74 km2, és al NW d’Igualada, en contacte amb la Segarra Calafina. Limita al N amb els termes de Veciana i els Prats de Rei, a l’E amb Rubió, al S amb el municipi de Jorba i l’enclavament de Veciana i a l’W amb el terme de Sant Guim de Freixenet (ja de la Segarra). Es troba entre dues valls al peu de les serres de Rubió (681 m) i dels Vinyals (661 m), drenades per la Riera Gran o torrent de l’Olla, que rep la riera de Veciana just quan aquesta entra al municipi, i la riera de Sant Pere, que formen l’aiguabarreig al sector de capçalera de l’Anoia en sortir de l’altiplà de Calaf i entrar a la Conca d’Òdena, al S de la vila. El sector forestal del terme va patir greument les conseqüències dels focs del 1986. Tot i que el terreny s’està refent lentament, el garrigar i els ermots ocupen una part important de la superfície municipal. Els pinars són força esclarissats. D’altra banda, té molta anomenada el pi centenari del Quildo.
El terme comprèn la vila de Copons, cap de municipi, i les caseries de Viladases, a la banda de ponent del municipi, i de Sant Pere de Copons, dit també Sant Pere de Comalats, o simplement Sant Pere, al NE, on subsisteix una església romànica d’una nau sobrealçada i absis semicircular i campanar de paret. Hi ha també molins antics, com el Molí Vilella, fariner, i el Molí Lloretó, que fou construït al segle XVI i va funcionar fins al principi del segle XX.
Resseguint l’antic camí ral de Calaf a Igualada, travessa el terme la carretera d’Igualada a Tremp (C-1412), que surt de la A-2 havent passat el poble de Jorba i que ha estat millorada en el seu traçat recentment. Un branc al N de Copons uneix la vila amb Veciana.
La població i l’economia
Les primeres dades de població (coponencs) es remunten al fogatjament de 1365-70, que assigna 57 focs a Copons. El 1497, aquests havien baixat a 20. El recompte del 1515 fou de 19 famílies, que havien pujat a 33 el 1553. El cens del 1719 donava 186 h i el del 1787 duplicava amb escreix els habitants, que arribaren als 468. Des d’aleshores la població mantingué un creixement constant, fins que s’aconseguí el sostre demogràfic al cens del 1877, quan es comptabilitzaren 839 h. A la darrera dècada del segle XIX, a causa dels efectes de la fil·loxera, la població perdé el ritme i minvà. Al segle XX el procés demogràfic ha mantingut en termes generals una tendència negativa. Durant les quatre dècades posteriors a la guerra civil de 1936-39, la població no baixà dels 500 h; el 1970 tan sols hi havia 447 h i el 1981 en quedaven 324. De fet, entre el període del 1960 al 1981 el decreixement demogràfic oscil·là del 25% al 50%. El 1986 la població era de 309 h, amb una estructura d’edats força envellida. El 1991 tenia 262 h i en el cens del 2001 semblava apreciar-se cert increment amb 278 h, que augmentaren a 289 h el 2005.
El segle XVIII fou per a Copons una llarga època de prosperitat per la inversió de les rendes obtingudes per negociants i comerciants coponencs. Aquests comerciants eren essencialment traginers, els quals, per mitjà del transport de carros amb cavalleries, feien arribar les manufactures papereres, tèxtils i adoberes d’Igualada i de la seva comarca, i fins i tot d’altres pobles de la regió de Barcelona, als mercats de Castella i altres indrets, com ara als ports de la Corunya i de Tarragona per a l’exportació de mercaderies a les Amèriques.
Els antics molins fariners a les ribes de l’Anoia es convertiren en bataners al segle XVII i és ben expressiu el topònim de Can Nocs, convertit en fàbrica de teixits de llana abans del 1860. Als segles XIX i XX els paraires foren substituïts per les fàbriques de teixits de cotó i després per les de gèneres de punt.
El relleu força accidentat del municipi ha estat una de les dificultats bàsiques que expliquen el poc desenvolupament de l’agricultura. Els conreus, principalment de secà, es distribueixen en feixes esglaonades i bancals protegits per marges. Hi ha un predomini del cultiu de cereals, seguit de la vinya, els ametllers i les oliveres. Les explotacions en règim de regadiu estan limitades a l’abast familiar. La ramaderia té una certa importància en el conjunt del marc econòmic de Copons. Hi ha una destacable cria de porcs, i és menys important la d’ovins i conills. En termes generals, Copons és subsidiària des del punt de vista econòmic i social de l’àrea d’atracció d’Igualada.
La vila de Copons
La vila de Copons (432 m d’altitud), que aconseguí el títol honorífic el 1348, s’edificà a l’esperó format per la confluència de la Riera Gran amb la de Sant Pere i al vessant del turó que havia estat coronat pel desaparegut castell. Dins el perímetre de les muralles medievals hi hagué els carrers del Castell i del Mur. Extramurs i cap a la part baixa s’estengueren la Vilanova i el Raval, amb la formació del carrer Major. Al carrer d’Àngel Guimerà hi ha l’ajuntament i Cal Segura, un interessant edifici que té a la dovella de l’entrada la data de 1602. L’expansió urbana més notable de Copons fou la realitzada durant el segle XVIII, com ho acrediten el seguit de cases distingides amb dovelles blasonades i amb grans caires i brancals de pedra picada. L’actual església parroquial de Santa Maria de Copons fou acabada el 1754 i consta d’amples naus i d’un esvelt campanar octagonal. S’hi accedeix per una gran escalinata i al davant s’alça una creu de terme. Són notables la plaça, en bona part porticada, i la capella de Sant Joan, erigida al centre de la vila.
El 1950 s’inaugurà l’Aula Cultural de l’Ajuntament de Copons. Hi ha, a més, algunes instal·lacions i associacions esportives. Entre les festes tradicionals cal esmentar la festa major, que se celebra per la Mare de Déu d’Agost, la festa votiva de Sant Sebastià al gener i la festa dels Traginers, al setembre.
La història
Els escassos vestigis arqueològics del castell de Copons es troben al puig que s’alça entre la carretera i la població. El 1020, Guifre de Balsareny vengué el castell de Copons a la seva muller Ingilberga, la qual, el 1038, per testament, el deixà al seu fill Guillem de Balsareny, ardiaca i futur bisbe de Vic (1046-76). El 1193 el castell de Copons era del domini de Guerau Alemany, el qual el 1210 va fer donació, al monestir de Santes Creus, dels delmes que li pertanyien. El 1276, Jaume I el Conqueridor formalitzà la donació del castell i de la vila de Copons a favor de Joan de Copons. El 1315 es confirmà la seva possessió al descendent Jaume de Copons.
El rei Jaume II havia concedit a Copons una fira de deu dies, des del dia de Sant Bartomeu, i el 1333 el rei Alfons el Benigne concedí cinc dies de fira a Igualada, que començaven cinc dies després de la festa de Sant Bartomeu. Per la coincidència es produí un conflicte que es resolgué amb una sentència arbitral, donada per Guillem de Castellolí, representant d’Igualada, i per Ramon de Copons, que consistí que cada lloc celebrés només cinc dies de fira i prou, consecutivament. El 1409 el rei Martí l’Humà hagué de sancionar la vigència de l’antic acord, després d’haver concedit de nou els deu dies de fira a Copons.
El 1363 la Universitat de Copons va lliurar 26 000 sous al rei Pere el Cerimoniós per a deixar sense efecte la venda del lloc, que ell mateix havia fet a Pere Ramon de Copons. El 1394 el rei Joan I prometé que mai no es faria la infeudació del castell de Copons, però, malgrat les promeses, el 1474 el rei Joan II el va infeudar junt amb el terme a Ramon de Copons, el qual exercí la plena jurisdicció, que fou continuada pels seus descendents fins al segle XVII, en què passà a ser de dependència reial. Fins el 1716 pertangué a la vegueria de Cervera i després al seu corregiment, fins el 1833.