Els escorredors d’aquesta séquia formen l’anomenat riu de Corbera, el qual desguassa a mar a través de l’estany Gran o estany de Corbera, al sud de Cullera. Una gran part del terme és situada en aquesta plana i en el limitat raiguer de la serra. La zona muntanyosa no conreada (pins i matollar) ocupa unes 500 ha. L’agricultura és gairebé exclusivament de regadiu: 1 340 ha, de les quals 837 aprofiten l’aigua del subsol, i 503, de la séquia. El secà es limita a 100 ha. El conreu dominant, base de l’economia, és el taronger (774 ha), a la zona de contacte entre la plana i la muntanya, de llarga tradició. L’arròs ocupa 500 ha a les terres més profundes de la zona més pròxima al Xúquer. Hom hi conrea també hortalisses. Les activitats industrials es limiten a la preparació de la taronja per a l’exportació. La vila (3 094 h ag [2006], corberans; 24 m alt.) és al raiguer, prop de l’antic castell de Corbera, arruïnat, que s’alça damunt una roca. D’origen islàmic, fou lloc mixt de moriscs (65 focs el 1602) i cristians (209 focs el 1572). Jaume I la incorporà a la corona el 1291; el 1322 pertanyia a l’infant Joan, arquebisbe de Toledo, i el 1330 passà a dependre de Valldigna. El 1418 fou definitivament incorporada a la corona com a vila i honor de Corbera, jurisdicció que comprenia els llocs de Fortaleny, Polinyà, Riola i Corbera (Honor de Corbera), i que es mantingué fins el 1839, que cadascun d’ells esdevingué municipi independent. El 1534 fou erigida en rectoria de moriscs (Sant Cristòfol) amb l’annex de Polinyà —abans depenien de Riola—. L’església parroquial de Sant Vicent és obra de la fi del segle XVII; hi és venerada la imatge de la Mare de Déu del Castell, gòtica.