La geografia física
Mapa geològic de Corea
© Fototeca.cat
La major part de Corea és formada per muntanyes d’altitud mitjana, molt abruptes, que alternen amb les petites superfícies conreables de les planes al·luvials i dels vessants de pendís suau. Aquest relleu és el fruit d’una estructura precambriana, plegada i dislocada, amb nombroses depressions tectòniques, de direcció general SW-NE, dins les quals resten retalls de sediments primaris. El conjunt, després d’ésser peneplanat, fou novament plegat durant el Terciari i el Quaternari. El nord, cobert de materials miocènics, s’ha vist afectat per emissions volcàniques i per intrusions magmàtiques dins els conjunts estructurals; és molt muntanyós, amb unes altituds mitjanes que superen els 1.000 m; el Kwanmo-bong (2.541 m) n’és el cim més elevat. Un conjunt de muntanyes granítiques, les T’aebaek, travessa la península de nord a sud i va disminuint d’altura en aquesta direcció. Les planes s’estenen a la part occidental. Les costes orientals són abruptes, emmarcades per les calcàries de la regió d’Okusen; les occidentals són, per contra, baixes, obertes en amples badies i estuaris. El clima és temperat, amb una certa continentalitat, a causa de la proximitat del continent asiàtic i dels corrents freds; les temperatures mitjanes anuals oscil·len entre els 14°C a Pusan i els 8°C a Sinuiju; els hiverns són freds (temperatures mitjanes de gener de 0,2°C a Mokp’o i de -6°C a Sinuiju), amb un mínim d’un mes de glaçades, que n’arriben a ésser cinc al nord; els estius són càlids, amb temperatures mitjanes de juliol de 26°C a Taegu i de 20°C a Sinuiju. El màxim pluviomètric és a l’estiu, bé que a les regions meridionals hi ha una certa estació plujosa a l’abril; la pluviositat anual és de 700 mm (Sinuiju, Mokp’o) i de 1.300 mm (Wonsan, Seül). Els rius es caracteritzen en general per la poca longitud i el pendent fort. Al vessant occidental alguns arriben a ésser navegables, i la força erosiva és inferior perquè el perfil d’equilibri és més perfecte. Els més importants són el Yalu i el Taedong al nord, el Han i el Pukhan al centre i el Naktong al sud-est. La vegetació correspon a la diversitat climàtica: el nord, amb bosc de fullatge caduc molt ric d’espècies i amb bosc de coníferes a les muntanyes, i la regió meridional, amb vegetació de tipus monsònic (bambú, lianes).
La geografia humana i l’economia
La població és molt densa, concentrada especialment a la costa de la mar Groga i del golf de Tongjoson. Lligada durant molts segles a la Xina, al segle XVII fou envaïda pels manxús. L’ocupació japonesa recent la dotà d’una infraestructura industrial inicial, sobretot al nord. Els habitants viuen principalment de l’agricultura i de la pesca; la mineria en constitueix una de les principals fonts de riquesa; modernament, la indústria (metal·lúrgica, química) ha adquirit una gran importància. El conreu de l’arròs a les planes i a les terrasses dels vessants de les muntanyes és el més estès, com als altres països monsònics; hom hi conrea també blat, ordi, soia, tabac i fibres tèxtils (seda i cotó). La pesca és molt important i ocupa una gran part de la població; el salmó, la sardina i el bacallà en són les principals varietats, sobretot a la costa oriental, on arriben nombrosos bancs de peixos amb el corrent fred del Kuro-Shio. El subsol coreà, especialment a la Corea del Nord, té molts jaciments importants d’or, argent, grafit, tungstè i zinc.
La història
Els primers vestigis de la presència humana a la península coreana daten del Neolític, entre el cinquè i el tercer mil·lenni aC. La llegenda situa la creació del primer regne de Chosŏn (al nord-oest peninsular) el 2333 aC per obra de Tangun, fill de Hwanung i d’una ossa; aquest regne, caigut, potser, en mans xineses (1122 aC), fou reconstruït vers el 206 aC per un estranger, Wei Man, que fundà Wan-gŏm (actual P’yŏngyang). Els xinesos de la dinastia han organitzaren (108 aC) al nord-oest de la península una sèrie de províncies dependents, el nucli de les quals fou Lolang (en el seu període d’esplendor tenia uns 407.000 h); així s’hi produí una sinització pregona. Al sud sorgiren els estats de Paekche i de Silla (a mitjan s. I aC), mentre que al nord-est es constituí (37 aC) un nou estat, Koguryŏ, amb gent procedent de Fuyu, al nord del riu Tumen; era governat per un rei electiu (wang) i tenia una assemblea de caps de clan, que donà lloc a una casta privilegiada, els täga. Durant segles, Koguryŏ afrontà les dependències xineses del nord-oest, que finalment (~385 dC) annexà; després topà amb Paekche i amb Silla, i dominà la situació fins el 450. Noves intervencions xineses permeteren la preponderància de Silla, que aconseguí de dominar Paekche (667) i la major part de Koguryŏ (735). Mentrestant, a la península s’havien introduït l’escriptura xinesa i el budisme (a la fi del segle IV), el qual s’imposà lentament a les antigues pràctiques de tipus xamanista. El regne de Silla, dividit en nou províncies i amb la capital a Kyŏngju, era administrat per una classe d’aristòcrates funcionaris. Era fonamentalment agrícola; la terra, propietat de l’estat, era usufructuada per la classe superior o per agricultors que conreaven directament per a l’administració. A la fi del segle IX, una sèrie de conflictes entre els caps de clan desembocaren (935) en un canvi de dinastia i en el naixement del regne de Koryŏ (Corea). Al segle XI, Koryŏ tenia uns 2.100.000 h, organitzats en 10 províncies dependents de tres capitals: Kyŏngju, P’yŏngyang i Kaesŏng, la principal. Amb un fort exèrcit (48.000 homes només a Kaesŏng), una classe de nobles administradors (17.000 yangban), dividits en branca militar i branca civil, i una forta presència dels monestirs budistes (bé que el confucianisme començava a tenir-hi importància), l’estat coreà continuava essent propietari de la terra i controlava la menestralia. Bé que el comerç exterior s’enfortí (sobretot amb la Xina, però també fins i tot amb els àrabs arribats d’Occident), la moneda (ferro i argent, a la fi del segle X) amb prou feines circulava. La situació més i més precària de les classes inferiors provocà aixecaments importants (s. obretot des de la fi del segle XII); això, la pressió dels jurtxets al nord-est i les lluites entre clans militars, civils i religiosos crearen una situació d’anarquia que afavorí la invasió mongòlica al primer terç del segle XIII; d’aquesta manera Koryŏ es convertí en un estat vassall dels mongols. La derrota d’aquests a la Xina (1368) possibilità el canvi de dinastia: pujà al tron Li-Song-gye (1392) i creà l’estat de Chŏsŏn, amb la capital a Hanyang (actual Seül) i amb el territori dividit en 8 províncies. En l’aspecte econòmic fou introduït el paper moneda, que no aconseguí d’imposar-se al sistema de transaccions (amb l’arròs i els teixits com a mesura de canvi). Al nord continuà la inestabilitat per obra dels tungusos, dels jurtxets i, des del 1475, dels manxús, els quals, després de conquerir la Xina (1636), convertiren Corea en un estat vassall. Abans (1592-98), els japonesos envaïren la península, però en foren rebutjats.
Després dels primers contactes amb l’Occident (sobretot, mitjançant els xinesos, al segle XVII), hi aparegueren tendències renovadores, les quals, però, no tingueren cap transcendència en la vida real. Contràriament, les revoltes camperoles foren constants als segles XVII-XVIII, afavorides per la corrupció administrativa, per la pesantor dels imposts i, sobretot, per la disminució de les terres conreades (el 1719 eren solament el 89% de les existents el 1577), en contrast amb l’augment de població (5 milions el 1669; 8 milions el 1813). Al segle XIX es caracteritzà pels constants intents dels occidentals, com també dels japonesos, de penetrar al país, mentre aquest es tancava a tota influència externa. Finalment, i malgrat les resistències tradicionalistes (del govern o del grup místic Tonghak) o renovadores (Partit de la Independència o de la Modernització), el 1876 fou signat un tractat de comerç i amistat amb el Japó, i del 1882 al 1886, amb els EUA, la Gran Bretanya, Alemanya, Itàlia, Rússia i França. En 1894-95 esclatà una guerra sinojaponesa per dilucidar la influència respectiva a Corea, que acabà amb la victòria del Japó. La influència d’aquest país augmentà després de la guerra russojaponesa (1904-05), fins a l’annexió de Corea (1910-45). Aquest període es caracteritzà per la dictadura política i l’expoliació econòmica: el 40% de les terres passà a les mans japoneses; malgrat l’enorme expansió agrària (sobretot de l’arròs) i industrial (el 1939, el 39% de la producció total pertanyia al sector secundari), el nivell de vida davallà extraordinàriament (126 litres d’arròs per persona el 1912 i només 73 el 1936). L’oposició nacional fou molt forta: el 1919 hom feu una proclamació d’independència, seguida d’un govern provisional a Xangai; el 1925 fou fundat el partit comunista coreà; les manifestacions (500.000 manifestants la primavera del 1919) i les vagues (20.000 vaguistes el 1931) no s’interromperen. Així, durant la Segona Guerra Mundial aparegué un potent moviment guerriller al nord i es formà un exèrcit coreà que lluità al costat dels xinesos. Les conferències del Caire (1943) i de Potsdam (1945) establiren la futura independència de Corea, però per l’agost del 1945 els EUA i l’URSS decidiren d’ocupar respectivament les zones sud i nord de Corea, amb el paral·lel 38° com a línia divisòria, la qual cosa donà origen a dos estats diferents: la República de Corea, o la Corea del Sud, i la República Democràtica Popular de Corea, o la Corea del Nord.