La geografia econòmica i l’economia
L’agricultura
L’aïllament del règim nord-coreà posa en qüestió la fiabilitat i l’exactitud de les dades econòmiques, de les quals cal subratllar, el caràcter aproximat. A la meitat dels anys noranta, l’agricultura representava prop d’un 30% del PIB i ocupava una proporció semblant de la població activa. La reforma agrària col·lectivitzà el sòl l’any 1954 i es constituïren 13.309 cooperatives, posteriorment reduïdes a 3.840, que, des del 1977 conrearen pràcticament la totalitat de les terres. A mitjan dècada dels noranta sembla que s’aplicaren mesures liberalitzadores en aquest sector. És conreat el 16% del territori, i d’aquest (uns 2,2 milions d’hectàrees) la meitat correspon a regadiu, amb uns 40.000 km de canals i séquies. El conreu de l’arròs, base de l’alimentació de la població, ocupa un terç del sòl agrícola. Segueixen en importància el blat de moro, les patates, les pomes, el blat, el mill, l’ordi, els moniatos i la soia, i en un segon rengle, els altres cereals, hortalisses, fruita, llegums i, com a plantes industrials, el tabac i el cotó. La producció agrària és insuficient per a les necessitats del país i cal importar aliments. Els anys noranta, diverses inundacions i sequeres provocaren epidèmies de fam i la desnutrició d’una part de la població. La ramaderia es fonamenta en el bestiar porcí, seguit del boví, l’aviram i els cucs de seda. El bosc cobreix el 60% del territori. La pesca, majoritàriament oceànica, és important. Namp'o, Cho'ŏngjin i Wŏnsan es destaquen com a ports pesquers.
La mineria i la indústria
La mineria, d’una riquesa de recursos considerable, és la font econòmica més important, juntament amb la indústria, i aporta al voltant del 8% del PIB. Hom hi explota el carbó, que constitueix la base de la indústria pesant i de la producció d’energia. Corea és un dels primers productors mundials d’hulla i de lignit, extrets a la rodalia de Pyongyang, Gaechon, Sariwŏn, Hoeryŏng i Gilju. El ferro és també abundós (jaciments de Musan, Gaechon i Iwŏn), així com el coure (Pyongyang) i el grafit (Kanggye); també hi ha petroli, or, tungstè, molibdè, fosfats, magnesita (Tangcheon), de la qual hom estima que Corea del Nord posseeix entre el 40% i el 50% dels recursos mundials, el jaciment a més de zinc, plom, sal, sofre i argent del 50% de l’energia produïda prové del carbó també destaca la hidroelèctrica i la petrolífera. Almenys des del 1987 funcionen diverses centrals nuclears. La disponibilitat de ferro i sobretot de carbó, afavorí el desenvolupament de la indústria pesant ja en temps de l’ocupació japonesa (1910-45), que el règim comunista convertí en una prioritat, orientada especialment a la fabricació d’armament. Gran part del seu equipament, però, és obsolet (els anys noranta el PIB industrial ha conegut un descens continuat). El 1995 dos terços de la producció industrial total (20-23% del PIB) corresponien a la indústria pesant. A més de la siderúrgia, cal esmentar la metal·lúrgica del zinc, el plom i l’aram, i la indústria química (adobs, plàstics, fibres sintètiques, derivats del petroli, àcid sulfúric, etc.). Hom fabrica també ciment. L’única indústria lleugera important és el tèxtil, que constitueix un capítol important de les exportacions; en general, la producció de béns de consum ha estat molt negligida per la planificació centralitzada. Els principals centres industrials són Songjim, Ch'ŏngjin, Hamhŭng, Musan, Kimch'alk i Pyongyang.
Les comunicacions
Una xarxa de vies fèrries i carreteres uneix els nuclis més importants de l’estat i Pyongyang, d’on prossegueix cap a la frontera (uns 8.500 km de ferrocarrils i 23.400 de carreteres, la major part sense asfaltar). La navegació fluvial és important, especialment al riu Yalu. El port principal és Namp'o a la mar Groga; hi ha aeroports a Pyongyang, Hamhŭng i Ch'ŏngjin.
El comerç exterior
Des del 1991, que desaparegué l’URSS, soci comercial preferent, el saldo comercial presenta un dèficit crònic i amb tendència a agreujar-se (1999, -30%). Corea del Nord importa petroli, minerals, béns de consum i aliments, i exporta minerals, productes metàl·lics i tèxtils. El principal soci comercial és la Xina, seguida del Japó i l’Índia. A banda, des de la meitat dels anys noranta Corea del Nord ha esdevingut un receptor destacat d’ajut humanitari, especialment per a combatre la fam. Corea del Nord és un dels primers exportadors d’armes del món.
L’economia
Després de l’esfondrament de l’URSS, Corea del Nord és un dels darrers països d’economia col·lectivitzada i planificació centralitzada. Des del seu establiment, el règim comunista nord-coreà adoptà el sistema de plans quinquennals propi de les economies socialistes, amb l’objectiu d’accelerar el pas d’una economia agrària a una d’industrial. Hom posà en pràctica mesures dràstiques, com la col·lectivització de la terra i l’organització de la producció en cooperatives, cosa que tingué greus repercussions en la població rural. Hom millorà els conreus, i els esforços de tecnificació i modernització i l’obertura de noves terres semblaren millorar-ne els rendiments, però no han aconseguit l’autosuficiència alimentària desitjada. Al mateix temps, l’estat donà preferència al desenvolupament de la indústria pesant, que absorbí la major part de la mà d’obra industrial, en bona part procedent dels treballadors del camp que la reforma agrària havia d’alliberar. Per contra, el consum intern restà molt negligit; posteriorment el govern ha intentat suplir aquesta mancança amb sistemes de racionament, cosa que, al seu torn, ha fet créixer enormement el mercat negre. Durant la guerra freda, la relació comercial preferent amb l’URSS contribuí en una mesura molt important al sosteniment econòmic de Corea, atès que la major part dels intercanvis s’efectuaven sota uns criteris no competitius. La desaparició de l’URSS (1991) no solament significà la pèrdua del principal suport del país, sinó que agreujà els efectes de l’embargament imposat pels EUA des del 1950, bé que des del 1999 les sancions han tendit a relaxar-se. El 1997 hom estimava que la renda per habitant de Corea del Nord era de 740 $, i que des del 1990 el PIB havia disminuït a raó d’una mitjana del 1,1% anual. Una sèrie d’inundacions i de males collites alternades en 1995-97 causaren l’extensió de la fam i la desnutrició i, per primera vegada, el règim nord-coreà hagué de demanar ajut humanitari. Al llarg dels anys noranta el govern introduí algunes mesures de liberalització de l’economia, com ara l’establiment d’una zona franca al nord-est del país o mesures agrícoles, les quals no han tingut els efectes desitjats o han estat insuficients. D’altra banda, l’enorme proporció de la despesa del PIB en armament (estimat en el 27,5% davant el 2,6% de la mitjana mundial el 1997) té una important repercussió en les condicions de vida de la població.
La geografia humana i la societat
La població és elevada i es concentra a les valls; la densitat (179 h/km2 el 2001), però és molt inferior a la de la Corea del Sud, i el 1998 un 62% de la població era urbana. El 2000, el creixement natural de la població, que coincidia amb la mitjana mundial s’estimava en el 13,5‰, xifra molt per sota del 23,5‰ del 1983. El país presenta una homogeneïtat ètnica semblant a la de Corea del Sud (pràcticament la totalitat dels habitants són coreans). La llengua oficial és el coreà. No hi ha cap religió oficial, però les diverses confessions es troben sota el control i la supervisió estatals; del 30% aproximat que, segons estimacions, professa alguna religió, prop d’un terç practica religions tradicionals, una proporció semblant és adepta al Ch'ŏndogyo (religió sincrètica d’elements autòctons, budistes i cristians) i la resta és cristiana o budista. República Democràtica Popular proclamada el 8 de setembre de 1948, d’acord amb la constitució del 1972 el màxim òrgan de l’estat és l’assemblea suprema del poble, unicameral, composta per 687 membres, elegits cada quatre anys per sufragi universal de l’única llista presentada pel partit únic Front Democràtic per a la Reunificació de la Pàtria. L’assemblea, que nomena i pot revocar el govern, elegeix del seu si un presídium, el president del qual fa les funcions de cap d’estat. El poder polític és a les mans del Partit dels Treballadors Coreans que domina el Front Democràtic, organització fundada el 1946 i que agrupa, a més del Partit dels Treballadors (fundat el 1946), dos partits minoritaris. Corea del Nord ingressà el 1991 a l’ONU, i el 2000, a l’ASEAN.
La història
La partició de la península de Corea. El nou estat comunista
La República Democràtica Popular de Corea nasqué amb la divisió (1945) de la península coreana a la línia del paral·lel 38°. El govern fou lliurat pels japonesos al nacionalista Cho Nansik, que fou acceptat per les tropes soviètiques, però que pel desembre emigrà al sud. Mentrestant, es formà el comitè organitzador del futur partit comunista, on figuraven les tendències prosoviètiques del secretari general Kim Il-sung, les proxineses de Kim Tu-bong (que fundà el Partit del Nou Poble) i les nacionalistes de Pak Hon-yong.
El 1946 fou fundat un comitè provisional del poble nord-coreà, dirigit pels dos Kim, que organitzà la reforma agrària i dugué a terme una política de nacionalitzacions. Aquests dos mateixos dirigents formaren també el Partit dels Treballadors. Kim Il-sung fou elegit primer ministre (1947) i convocà eleccions per a una assemblea legislativa. Fracassades les converses entre els EUA i l’URSS per a la unificació del territori (1946-47), el 1948 fou proclamada la constitució de la República Democràtica Popular de Corea, amb Kim II-sung com a president.
El 1949 es fusionaren els grups comunistes nord-coreans i sud-coreans en el Nou Partit dels Treballadors Coreans, presidit per Kim Il-sung, el qual proposà eleccions generals a tot el territori, sense la supervisió de l’ONU, cosa que fou rebutjada per la Corea del Sud. Acabada la guerra de Corea (1953) l’estat col·lectivitzà els mitjans de producció i emprengué la industrialització accelerada del país. En el terreny politicoideològic, després de la guerra Kim Il-sung es desfeu progressivament de possibles competidors del seu entorn: purga del grup de Pak Hon-yong, grup proxinès (qüestió de les comunes, 1956-58), etc., i instaurà un règim autocràtic basat en el culte a la personalitat.
El règim de Kim Il-sung: autarquia, aïllament i repressió
Aquest procés culminà amb la creació del càrrec de president de l’estat (1972), que Kim Il-sung ocupà fins la seva mort el 1994. En política exterior, oscil·là entre el suport a la Xina i a l’URSS, però quan es produí el trencament entre ambdós estats comunistes (1966), Corea del Nord s’alineà decididament amb l’URSS. No obstant això, Kim Il-sung imposà una autarquia que portà el país a un creixent aïllament internacional, accentuat encara més amb les reformes soviètiques i l’esfondrament final de l'Unió Soviètica (1986-91).
Les relacions amb la Corea del Sud han estat de fricció constant, alternades amb períodes de reconciliació amb incidents permanents a la zona desmilitaritzada al voltant del paral·lel 38°. Gairebé des de la fundació del nou estat hi hagueren fortes topades amb els EUA (captura del vaixell espia Pueblo el 1968 i de l’avió EC-121 el 1969), els quals imposaren un embargament comercial ja el 1950 i que, a partir de la desaparició de la confrontació bipolar de la guerra freda han qualificat reiteradament Corea del Nord com un perill per a l’estabilitat mundial, pel seu paper en la indústria i el comerç d’armament i, especialment, pel manteniment d’un programa nuclear.
El 1984 Corea del Nord proposà negociacions tripartides amb Corea del Sud i els Estats Units d’Amèrica, proposta que fou rebutjada per Corea del Sud. El febrer del 1985, els contactes s’interromperen a causa d’un intens tiroteig a la frontera. A l’inici del 1986, les relacions empitjoraren per la responsabilitat d’un atemptat fet a Seül atribuït a Corea del Nord, i per la construcció, per part d’aquest país d’una presa a la zona desmilitaritzada de la frontera, interpretada com una amenaça militar potencial per part de Corea del Sud. Les relacions internacionals de Corea del Nord, ampliades recentment, experimentaren retrocessos a causa dels diversos atemptats atribuïts al règim de Pyongyang.
El Festival Mundial de la Joventut, celebrat el juliol del 1989, amb la participació de 30.000 esportistes provinents de 179 països, fou interpretat com una rèplica dels Jocs Olímpics celebrats a Seül el setembre del 1988 i com un gest d’amistat per treure el país de l’aïllament internacional. L’ensorrament de l’URSS el 1991 tingué una repercussió negativa en l’economia nord-coreana, que es veié privada d’un tracte avantatjós en els intercanvis, molt especialment pel que fa al subministrament de petroli.
Inicis de la postguerra freda. Kim Jong-il al poder
El país, estancat en la seva política estalinista i sense un lideratge clar, fou protagonista de diferents crisis amb Corea del Sud al llarg dels anys 1993-97. L’objectiu de les provocacions nord-coreanes (retirada del Tractat de No-proliferació Nuclear i continuades incursions territorials a Corea del Sud) era, en bona mesura, cridar l’atenció internacional i obtenir, així, l’ajut que li permetés fer front a les extremes dificultats econòmiques per les quals passava.
El 1994 morí el cap d’estat, Kim il-sung, succeït pel seu fill, Kim Jong-il. Al principi del 1997 encara no havia assumit oficialment els càrrecs de més responsabilitat (cap d’estat i secretari general del Partit Comunista). La situació econòmica del país, en part derivada per l’aïllament del règim, i les males collites dels últims anys provocaren situacions de fam a tot el territori. La crisi per la proliferació d’armes nuclears, que fou característica de les relacions entre la República Democràtica Popular de Corea (RDPC) i la resta de la comunitat internacional durant la meitat dels anys noranta, donà pas a una relaxació d’aquestes relacions per la situació de fam crònica que afecta els seus 24 milions d’habitants.
Dos anys seguits d’inundacions, i la sequera de l’estiu del 1997, posaren el país prop del col·lapse. Les autoritats nord-coreanes, amb el seu líder Kim Jong-il al capdavant, hagueren de recórrer als ajuts internacionals en un context de milers de morts per la fam (entre 500.000 i 3 milions segons les estimacions dels analistes). Tot i així, les proves militars continuaren, tal com ho demostrà l’objecte volant de fabricació nord-coreana que caigué a prop del territori japonès el setembre del 1998; aquest fet obrí una greu crisi política i militar per les acusacions nipones que s’havia tractat d’un míssil, mentre que la RDPC insistia que es tractava d’un satèl·lit.
Aquests anys es feren molt més clares per a la comunitat internacional les condicions extremes que el règim comunista nord-coreà imposava a la població: el totalitarisme, la planificació rígidament centralitzada, l’aïllament radical del règim i les seves elevadíssimes despeses militars (estimades en prop d’una cinquena part del PIB, proporcionalment les més altes del món) han suposat un cost enorme per a la població, abocada a les crisis de subsistència i a la desnutrició cròniques malgrat les trameses internacionals d’aliments, cada cop més freqüents a partir del 1995 i a un estat deficient de les infraestructures que ha propiciat accidents de vegades amb un gran nombre de víctimes i una gran vulnerabilitat davant catàstrofes naturals.
Els primers contactes amb Corea del Sud. Tensions i distensions nuclears
Durant el 1998 i el 1999 es produïren altres conflictes semblants, com ara el d’un torpediner nord-coreà enfonsat quan entrava en aigües sud-coreanes, les acusacions d’estar construint míssils intercontinentals (estiu del 1999), o d’allotjar instal·lacions subterrànies amb armes nuclears (estiu del 1998). Al final del 1999, la crisi de fam començà a ésser controlada, i s’inicià la consolidació d’espais de contacte amb la República de Corea, en l’àmbit ministerial primer i, al juny del 2000, mitjançant una trobada entre els caps d’estat d’ambdues Corees, Kim Jong-il i Kim Dae-jung (la primera després de la divisió).
Malgrat el desglaç que comportà la primera cimera de caps d’estat de les dues Corees l’agost del 2000, la distensió es limità a alguns àmbits, com ara el retrobament de famílies separades i la inauguració del primer ferrocarril i la primera carretera transfronterers (2002 i 2003). En l’àmbit polític i militar, continuà el clima de tensió a la zona desmilitaritzada de Panmunjong, malgrat uns pocs indicis d’obertura diplomàtica (visita de Kim Jong-il a Moscou l’agost del 2001 i visita del primer ministre japonès el setembre del 2002), i el juny del 2002 tingué lloc un greu enfrontament naval entre vaixells de les dues Corees.
Després dels atemptats de l’onze de setembre de 2001 a Nova York, i en el marc de la bel·ligerància activa dels EUA contra el terrorisme internacional a la qual donaren lloc, el gener del 2002 el president George Walker Bush acusà el règim de Pyongyang de formar part de l’“eix del mal”, juntament amb l’Iran i l’Iraq. Des d’aleshores es produí una escalada de la tensió: a l’octubre el govern nord-coreà admeté l’existència d’un programa d’armament nuclear; en resposta, els EUA decretaren l’embargament petrolier; al desembre, Pyongyang reactivà el reactor nuclear de Yongbyon, expulsà els inspectors de l’Agència Internacional d’Energia Atòmica i al gener del 2003 es retirà del Tractat de No-proliferació, al qual s’havia adherit el 1994.
A l’abril, la mediació de la Xina semblà reconduir la crisi; posteriorment (agost) les converses s’ampliaren a sis participants (Corea del Nord, els EUA, Corea del Sud, la Xina, Rússia i el Japó), però al desembre s’agreujà amb l’enquistament d’ambdues posicions: els EUA exigien l’abandó complet del programa nuclear en canvi de l’aixecament de les sancions, però Corea del Nord únicament estava disposada a congelar-lo.
El juny del 2004, en la tercera ronda de negociacions a sis, els EUA flexibilitzaren la seva posició amb la proposta d’un abandonament esglaonat del programa nuclear. Tot i que el febrer del 2005 Corea del Nord declarà trencades les negociacions, al setembre acordà amb els sis negociadors la fi del programa nuclear en canvi del subministrament d’energia i petroli. La demanda posterior d’un reactor per a finalitats civils finalment bloquejà l’acord. Els dos anys següents es repetiren les maniobres del règim amb els diversos interlocutors, alternat les dues parts les amenaces, les demostracions de força (sovint de difícil comprovació) i els intents de negociació: el juliol del 2006 afirmà haver fet un assaig amb míssils d’abast llarg i mitjà, l’èxit dels quals fou relativitzat per EUA, i tres mesos més tard afirmà haver provat per primer cop un arma nuclear.
Tanmateix, el febrer del 2007 hom reprengué les negociacions a sis a Pequín, en les quals Corea del Nord s’avingué a tancar el reactor nuclear de Yongbyon en canvi de subministraments de combustible. Al juny, per primer cop des del 2002, els inspectors de l’IAEA foren admesos al reactor. Al mes següent en supervisaren els treballs de clausura i a l’octubre Pyongyang es comprometé a desmantellar diverses instal·lacions nuclears i a declarar a la IAEA els seus programes nuclears. Aquesta nova etapa de distensió anà acompanyada de diversos gestos: el maig del 2007 un tren de passatgers creuà per primer cop la frontera entre les dues Corees des del 1951 i, al novembre, per primera vegada tingué lloc una trobada entre els caps de govern d’ambdues Corees.
El 2008, malgrat alguns avenços, entre els quals l’informe del govern nord-coreà del seu potencial nuclear i la primera reunió entre la secretària d’estat dels EUA i el ministre d’Afers Estrangers nord-coreà (juny-juliol), i la retirada de la Corea del Nord de la llista de països que, segons l’administració dels EUA, donaven suport al terrorisme internacional (octubre), reprengué la tensió amb l’expulsió de diversos tècnics sud-coreans d’una planta industrial a Corea del Nord al març i l’assassinat d’una dona sud-coreana en una àrea turística.
Al desembre, el nou bloqueig en les converses sobre el programa nuclear nord-coreà comportà una nova retirada dels subministraments energètics i, en resposta, l’alentiment en el desmantellament de les instal·lacions i l’anunci d’anul·lació de totes les relacions amb Corea del Sud. Enmig d’especulacions sobre la salut del Kim Jong-il i en un ambient d’hermetisme, el març del 2009 el govern anuncià que el president havia estat reelegit amb el 100% dels vots en el que qualificà d’eleccions legislatives. Kim Jong-il reaparegué novament el mes següent en ocasió de la cerimònia de reelecció.
Al juny dues periodistes nord-americanes foren condemnades a treballs forçats per haver entrat al país il·legalment, i el Consell de Seguretat de l’ONU acordà endurir les sancions a Corea del Nord. Aquest mateix any s’iniciaren els rumors sobre el fill petit de Kim Jong-il, Kim Jong-un, el qual hauria estat designat hereu successor al capdavant de l’estat. La seva presència cada cop més freqüent en actes oficials, així com el seu nomenament a partir de la segona meitat de l’any 2010 en diversos alts càrrecs civils i militars reforçà les especulacions en aquest sentit.
L’agost del 2009 les relacions tornaren a millorar, arran d’una sèrie de gestos conciliadors, el més destacat dels quals fou l’autorització de reprendre els retrobaments familiars, suspesos des de feia més d’un any, i l’anunci, finalment confirmat al desembre, de reprendre les negociacions a sis sobre el programa nuclear nord-coreà. La tensió, però, es tornà a reproduir a partir del febrer del 2010, quan reivindicà diverses àrees de la frontera marina amb Corea del Sud i hi desplegà diversos llançamíssils al febrer. Al març, l’enfonsament del vaixell de guerra sud-coreà Cheonan en un atac de Corea del Nord tornà a situar l’enfrontament en un nou punt àlgid que durà fins a l’agost del 2010, que Kim Jong-il, en un viatge a la Xina, expressà la voluntat d’iniciar una etapa de distensió.
El desembre del 2011 morí Kim Jong-il en el transcurs d’un viatge oficial. El succeí a la presidència de l’estat i del partit, tal com era previst, el seu fill Kim Jong-un.