Format musicalment a Faenza i a Bolonya, el 1671 s’instal·là a Roma, on actuà com a violinista de diferents conjunts, i el 1682 fou nomenat mestre de capella de San Luigi dei Francesi. Gaudí sempre de la protecció dels successius patrons al servei dels quals treballà: de la reina Cristina de Suècia (cap al 1680), del cardenal Pamphili (1687), de Francesc II de Mòdena (cap al 1690) i, des del 1694, del cardenal Ottoboni. Creà una important escola de violí que irradià a tot Europa amb els seus deixebles (Geminiani, Locatelli, etc). Bé que la seva obra és considerablement reduïda, mostra la perfecció d’estil de la música instrumental italiana de la segona meitat del s XVII, i fou essencial per al desenvolupament de la música instrumental barroca de Bach, Händel, Vivaldi i altres. Consta de dotze Sonates d’Església, opus 1, publicades el 1681; dotze Sonates en Trio de cambra, opus 2 (1685); dotze Sonates en Trio, opus 3 (1689), dotze Sonates en Trio, opus 4 (1694), dotze Sonates, opus 5 (1700) i, publicats pòstumament (1714), els dotze Concerti grossi (opus 6), la seva obra més difosa i influent.