i Cornudella de Montsant | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Cornudella de Montsant

Cornudella de Montsant
© Fototeca.cat
Municipi del Priorat.
Població: 
1.015 h
[2009]
Extensió: 
64 km2

Situació i presentació

És el més extens de la comarca. Limita amb Porrera (S), la Morera de Montsant (W), Ulldemolins (NW), Vilanova de Prades (N), terme que pertany a la Conca de Barberà, Prades (NE), la Febró (E) i Arbolí (SE), tots tres municipis de la comarca del Baix Camp, i en un punt al SE amb l’Alforja, terme que també pertany a aquesta comarca. Es troba a la vall alta del riu de Siurana, entre els massissos de Montsant, a ponent (que culmina aquí a la Roca Corbatera, a 1 163 m) i les Muntanyes de Prades, a llevant (la Gritella, 1 089 m), units pel coll d’Albarca (sector N del terme). Aquesta vall, dita també vall de Cornudella, és drenada pel riu de Siurana i diversos afluents. A l’extrem septentrional les aigües van a parar al vessant esquerre del riu de Montsant, mentre que al meridional la serra del Molló separa la conca del riu de Siurana de la vall de la Garranxa (Porrera).

El pantà de Siurana es troba a la confluència amb la riera de l’Argentera, té una resclosa de 63 m d’alçària i 260 m de llargària. La capacitat d’embassament és de 12,4 hm3. La conca de captació té 88 km 2 . Les obres s’iniciaren el 1960 i foren acabades el 1974 per la Comunitat de Regants de Riudecanyes. El canal de Siurana, que duu les aigües del pantà fins al de Riudecanyes, travessa les muntanyes de la Garranxa i del coll de la Teixeta.

La part oriental del terme, dins les Muntanyes de Prades, és formada per les grans i imposants cingleres de Siurana i Siuranelles, on s’assenta el poble i antic municipi de Siurana de Prades, incorporat al de Cornudella el 1942 després dels tràmits iniciats el 1915. Siurana havia tingut un terme extensíssim que anava des de Vimbodí fins a Mont-roig.

El terme comprèn la vila de Cornudella de Montsant, cap de municipi, els pobles de Siurana de Prades i d’Albarca.

Travessa el terme l’antiga carretera comarcal C-242 de les Borges del Camp a Fraga, que des del coll d’Alforja (SE) continua en direcció NW cap a Cornudella, Albarca i Ulldemolins. D’aquesta carretera surten diversos ramals cap a Poboleda, la Morera de Montsant i Prades.

La població

Les dades de població conegudes del nucli de Cornudella de Montsant ( cornudellencs ) són poques: tenia 64 focs el 1497, 84 el 1515 i 118 el 1563.

El 1716 la vila constava amb 410 h que es convertiren en 1 982 h el 1787, xifres que indiquen alhora la seva puixança i la seva actuació com a capital d’una rodalia. Cornudella tenia 1 570 h el 1830, que passaren a 1 637 el 1842 i tornaren a pujar fins a 2 518 el 1857, tot i que l’epidèmia de còlera del 1854 havia provocat més de 700 morts. La darrera xifra romangué gairebé estable fins el 1887 amb 2 589 h, quan l’arribada de la fil·loxera i la pedregada del 1899 provocaren l’inici de la despoblació. La dècada del 1920 fou una de les que més incidí en l’evolució de la població, i al començament de la dècada del 1930 la població solament era una quarta part de la que havia iniciat el segle.

El 1497 el lloc de l’Albarca tenia 9 focs, als quals calia afegir els 7 denominats Masos d’Albarca, 17 el 1515 i 18 el 1563. El 1716 tenia 112 h que passaren a 229 h el 1787. Al segle XIX la població passà de 170 h el 1830 a 165 h el 1842. En censos posteriors la seva població s’afegí a la de la vila de Cornudella. Malgrat aixó, el 1900, quan ja havia perdut la independència municipal, tenia 205 h. A finals del segle XX restava gairebé deshabitat (14 h el 1960 i 3 h el 1982).

Siurana tenia 19 focs el 1497 i el 1515, i 25 de laics i un de capellà el 1553. El 1719 hi havia 120 h, i 186 h el 1787. Passà de 95 h el 1830 a 160 h el 1842, 259 h el 1857 (la seva màxima fita demogràfica), 225 h el 1877 i 174 h el 1897. El 1910 es registraren 149 h, i 95 h el 1930.

El 1942, el terme de Siurana fou agregat al de Cornudella, passant a formar un cens únic. La població del terme de Cornudella, malgrat les incorporacions en el cens del nuclis de l’Albarca i Siurana durant el segle XX ha patit una davallada progressiva. Especialment a partir del cens de 1981, quan es registraren per primera vegada menys de mil habitants. El 1991 la població, força envellida, era de 859 h igual que el 2001. El 2005 mostrava un lleuger increment amb 948 h.

L'economia

A mitjan segle XIX s’explotaven mines de plom i coure i hi havia deu molins fariners, que en part es nodrien del blat que, el dimarts i el divendres, baixaven al seu mercat els pobles de l’Urgell i Aragó; també hi havia un molí d’oli i quatre fàbriques d’aiguardent. Al començament del segle XX actuava com a capital d’una petita comarca a la qual subministrava queviures i utillatge, mentre que s’iniciava un desenvolupament industrial que no reeixí.

Dues terceres parts del terme romanen improductives, ocupades per pasturatge, garriga i pinedes. L’agricultura s’anà reduint al llarg del segle XX amb l’abandó dels costers, concentrant l’explotació agrícola a la vall de Cornudella, on el conreu més abundant és l’avellaner; seguit de la vinya, l’ametller, l’ordi i l’olivera. El regadiu ha adquirit importància després de la construcció del pantà de Siurana. Té certa rellevància la cria d’aviram, i en menor mesura de bestiar porcí i conills. Al terme funciona la Cooperativa Agrícola i Caixa d’Estalvis i Prèstecs del Priorat, fundada l’any 1904 i el Celler Cooperatiu, del 1918 i amb seu en un edifici modernista.

Mostra una certa dinàmica en el sector secundari i terciari, en consonància amb amb una certa autonomia econòmica respecte a la capital comarcal, condicionada per el seu aïllament. Les principals empreses pertanyen al rams de la construcció, el tèxtil, l’agroalimentari i la fusta, per bé que el sector terciari és el que compta amb més ocupats (54,7 % el 2001).

El mercat setmanal és el dimecres i pel juny s’hi celebra el Mercat d’Artesania, destinat a promoure els productes genuïns de la zona. L’ensenyament és cobert fins el batxillerat. Cornudella de Montsant és una de les zones amb més potencial turístic de la comarca, i es fan esforços per consolidar aquest sector com a alternativa al desenvolupament del terme. Actualment hi funcionen diverses residències casa de pagès i s’hi realitzen nombroses activitats relacionades amb l’excursionisme i els esports d’aventura.

La vila de Cornudella de Montsant

La vila de Cornudella de Montsant (533 m d’altitud) és situada a la vall, al peu de l’inici de les Muntanyes de Prades, a l’antic camí ral que duia del Camp cap a les Garrigues. El 2005 tenia 901 h.

Al poble hi ha diverses cases amb dovelles de pedra i elements decoratius dels segles XVI al XVIII. El seu Hostal del Racó ha estat reproduït al Poble Espanyol de Barcelona. Alguns edificis han estat reconstruïts com a lloc de segona residència. L’arxiu municipal, força ric, guarda documentació des del segle XIV. L’edifici més notable és l’església parroquial de Santa Maria, d’estil renaixentista. La planta és obra de Pere Blai, que la traçà cap al 1599. L’edifici modernista del Celler Cooperatiu, bastit l’any 1919, fou dissenyat per l’arquitecte Cèsar Martinell, de l’escola Gaudiniana i l’any 2002 fou declarat bé cultural d’interès nacional.

A la vila de Cornudella trobem una sala d’actes polivalent depenent de l’ajuntament i dos teatres-cinema, la Renaixença, del 1933, i l’Íntim, del 1903, pertanyents a sengles societats culturals ja desaparegudes però molt actives a principis de segle XX. L’any 2000 fou inaugurat el Museu Peris-Aragonès, de caràcter etnològic.

Entre les celebracions de més anomenada destaca la festa major,el tercer cap de setmana d’agost, que inclou un aplec de sardanes, així com les jornades gastronòmiques, celebrades l’últim diumenge de maig, l’esmentat mercat deartesania, el juny, el ball per Sant Cristòfol i una paellada molt concorreguda l’11 de setembre. Altres festes singulars són les de Sant Joan, al juny, la festa de l’arbre al març i la festa de la Mare de Déu de la vila, el 8 de setembre, que antigament era la festa major.

Altres indrets del terme

Albarca

El lloc d’Albarca, que el 1846 tenia encara ajuntament propi, és situat damunt el coll d’Albarca, a la unió del massís de Montsant amb el de les Muntanyes de Prades. El 2005 tenia 6 h. L’edifici més notable és l’església de Sant Vicenç, sota el presbiteri de la qual s’han trobat restes arqueològiques d’un suposat culte ibèric, i on hom creu que hi havia l’antiga mesquita. El temple conserva l’absis romànic semicircular. El 1612 fou ben acarreuada. La reforma comportà també la construcció de dues capelles laterals per banda. És d’una sola nau, amb cor i campanar adossat. S'hi conserva una creu gòtica d’argent i un antic Sant Antoni de pedra, provinent del Mas de l’Anglès.

Actualment, la vila és utilitzada com a segona residència, fet que ha provocat la reconstrucció d’una notable quantitat de cases, refetes algunes amb elements autèntics. Existeix un refugi de muntanya depenent del Centre Excursionista de Catalunya. Celebra la festa major per la Mare de Déu d’agost.

Hom creu que Albarca, pronunciat per la gent del país “”Aubarca”, deu el seu origen i el seu nom a un castell i un poblat àrabs. De fet, tota la serra de l’entorn fou un dels darrers reductes sarraïns del Principat. La repoblació ja hi era efectiva el 1152, quan es parla de la seva església i Guillem Ramon de Cervera i la seva muller Ponceta donaren diverses propietats, alguna d’elles a Albarca, al capellà Pere de Pinós. El 1172 el castrum de Albarcha passava per testament de Ramon de Cervera al seu fill Guillem. Albarca, que pertanyia des del primer moment al comtat de Prades, formà part de l’esponsalici lliurat pel comte Ramon Berenguer a la seva muller Blanca. Com a mínim des del 1557 formà part del Consell de la Terra del comtat de Prades. El 1582 la seva parròquia rebé el Mas de l’Oliver, que abans pertanyia a la de Siurana. El principal problema del poble era la manca d’aigua, que calia anar a cercar lluny de la vila. Una notable font de riquesa era generada per l’explotació del bosc. Durant el Trienni Liberal es feren fortes pel seu entorn partides absolutistes, que foren foragitades pel general Manso.

Pel terme d’Albarca s’han trobat destrals de pedra polida, ceràmica acanalada a la font del Teix, un sepulcre de llosa al barranc dels Lladres, reconstruït al Museu Comarcal Salvador Vilaseca de Reus, i dues sepultures alt-medievals excavades a la roca.

Siurana de Prades

El poble de Siurana de Prades és enlairat a 737 m d’altitud, en una cinglera de roca calcària, dominant per l’esquerra el pantà de Siurana i encaixada pel torrent d’Estopinyà, davant la peanya bessona de Siuranella. El 2005 tenia 41 h. El poble és presidit per les ruïnes esmicolades del castell de Siurana, on stendevinen restes d’elements defensius de valor estratègic i de sitges, i per l’església. L’església de Santa Maria, que deixà de ser parròquia el 1940, és situada en una timba al caire del cingle des d’on es domina un magnífic paisatge. és romànica del segle XII, d’una sola nau amb la volta apuntada i absis semicircular llis a l’exterior. Leinterior és decorat a la línia d’impostes amb un doble fris de ziga-zaga. El campanar, adossat, és de planta quadrada, coberta piramidal i una sola finestra per cara. La portada, lateral, té tres arquivoltes que descansen damunt tres columnes per banda, amb un capitell ben esculturat amb decoració vegetal i zoomòrfica. La portalada i el timpà són emmarcats per un guardapols en doble ziga-zaga. Els àbacs dels capitells i la mènsula de la llinda són decorats amb un fris vegetal i l’esculturació del timpà, molt primitiva, representa Crist crucificat. Se sospita que el timpà fou dut d’algun altre indret, ja que no guarda les proporcions del lloc on és situat. La imatge titular, romànica, es creia que havia estat donada per Ramon Berenguer IV; era anomenada de l’Aigua i tenia molta devoció. La Mare de Déu, al seu altar barroc provinent d’Escaladei, i altres objectes de culte, foren robats el 1979. Vora l’església hi ha un sarcòfag de pedra, amb coberta amb doble vessant atribuït per la tradició a la “Reina Mora”.

Al poble, salvat de la destrucció i de l’abandonament per Jeroni Martorell, s’han refet diverses cases. Hi ha el refugi Ciriac Bonet, construït el 1934. El 1953 s’hi celebrà el Jubileu de la Conquesta, i es bastí un monument commemoratiu on resta escrit un famós sonet de Josep Carner. El 1965 s’hi féu un petit monument a Josep Iglésies.

A l’església, una butlla d’Innocenci XI instituí el jubileu el 1682, que fou ampliat per Gregori XI el 1832, des de llavors, es celebra cada 9 de maig i hi acudeix gent de tota la província de Tarragona. El poble celebra la festa major per la Mare de Déu d’Agost.

Siurana és un paratge de bells racons naturals, ric en llegendes. Cal destacar-ne la Trona, gran dosser suspès a mig cingle, i el penya-segat dit el salt de la Reina Mora, pel qual s’hauria estimbat voluntàriament, des de més de 100 m d’alçària, la darrera reina del lloc per no caure en mans dels cristians, tot deixant marcades en les pedres les últimes petjades del cavall.

L'ermita de Sant Joan del Codolar, els masos i les restes arqueològiques

A les Costes, uns 3 km al NW del poble, s’alça, envoltada de grans còdols, l’ermita de Sant Joan del Codolar, a 704 m, als vessants meridionals de la serra de Montsant i a la capçalera del barranc de Sant Joan. Hom creu que al segle XIII ja hi havia un temple que fou ampliat i refet el 1571. S'enllestiren noves obres de reforma el 1661 i el 1780 (data que figura a la portalada) amb elements abarrocats. El temple, de tres naus amb cor, té adossada la casa de l’ermità, que antigament tenia dret de capta per tot el comtat de Prades. Ocupada pels francesos, fou reconstruïda el 1820. El 1936 només fou salvada la imatge del titular, per Ignasi Malloll, que fou duta primer al museu de Reus i després de la guerra restituïda al seu lloc. L’ermita i el camí que hi mena són voltats de xiprers. El 17 de gener s’hi celebra un aplec i hom també hi puja per Sant Joan (24 de juny). En iniciar el camí de pujada, al peu del barranc, hi ha la capella de Sant Joan Petit, edifici sense interès, voltat de xiprers, amb la reixa datada el 1934.

Entre les diverses masies del terme destaquen el Mas d’en Lluc, déon era hereu Pere Anglès, batlle del comtat de Prades i destacat dirigent austriacista que morí empresonat a Tarragona el 1714 durant el seu processament, el Mas de Cerdanyès, amb capella pròpia, i la Venta del Pubill, antic hostal situat damunt l’aiguabarreig del barranc d’Arbolí amb el riu Siurana, vora la cruïlla de la carretera cap a Poboleda. La caseria de les Moreres es troba vora el barranc d’Arbolí, al camí del coll d’Alforja a Poboleda i a Escaladei, i apareix documentada com a mas ja el 1744.

S'han trobat jaciments de sílex de superfície a la pedrera del Carter, als Colls Alts, vora el Mas de l’Argany, i als Segalars, i també esparsos pel terme diversos sepulcres de lloses alt-medievals. Prop del Mas de la Bella s’ha descobert recentment un important sepulcre neolític de fossa amb abundant material (eines i altres objectes).

El 1909 fou descobert a la Trona un taller de sílex amb destrals de pedra polida, molt rica en materials, encara que sense rastres de població. Les peces semblen datar de l’època neolítica. Al Mas del Candi s’ha trobat una punta de fletxa de bronze i a la cova del Portalloret fragments de vasos campaniformes i materials del bronze mitjà, a més de destrals de pedra al comellar de les Esplugues.

La història

La primera referència documental a Cornudella és l’esment que fa dels seus emprius el comte Ramon Berenguer IV. La seva repoblació fou ràpida, ja que, quan el 1190 la reina Sança donà Montsant a Joan i Miquel Navarro, féu constar que n'excloïa els indrets treballats pels homes de Cornutella . La mateixa Sança féu marcar el 1193 les fites del terme, a precs dels homes del lloc. Gent del poble participà, i en rebé honors després, en la conquesta de València, fet que demostra la seva potència demogràfica. El mateix creixement degué provocar les disputes del cobrament de les primícies de la parròquia entre el rector de Siurana i el prior de la cartoixa d’Escaladei, que culminaren amb la concòrdia del 1228. Al començament del XIII hi és detectada l’activitat de càtars, un dels quals fou condemnat encara el 1262. El 1258 Jaume I donava a Jaume Puigverd quatre masos de Cornudella que havien estat confiscats als seus anteriors propietaris. En aquell temps l’església era situada a l’actual plaça Major, on després hi hagué el pes de la palla.

Cornudella, que degué integrar-se a la baronia d’Entença, formà part, des de la seva creació el 1324, del comtat de Prades i com a tal fou representada al Consell de la Terra del comtat de Prades. La vila fou donada, junt amb altres béns, en esponsalici pels comtes Ramon Berenguer a la seva muller Blanca i per Pere a Joana. El 1408 Martí I prorrogà per cinc anys els impostos municipals que havia autoritzat al comú per a continuar les obres de la construcció de les muralles. El 1462 la Generalitat escriví al poble una carta demanant que cada deu famílies mantinguessin i armessin un home de guerra per a combatre contra Joan II. Al segle XV, Cornudella construí la seva segona església al mateix indret de l’actual, a la qual s’afegí el campanar el 1500. El dret d’asil de l’església fou violat pels oficials reials el 1566. L’església, que havia estat ampliada el 1516, ho fou novament amb la capella del Santíssim el 1565. El 1523 el poble votà la festa de Sant Sebastià i Sant Fabià en haver-se deslliurat de la pesta.

Malgrat el creixement demogràfic passà moments de crisi; així, el setembre del 1630, per mor de la carestia, hom autoritzà diversos veïns a comprar blat per al comú, a qualsevol indret. El 1650 els francesos saquejaren una cinquantena de cases i l’arxiu parroquial, a més de profanar l’església. En desgreuge, el poble va votar la vuitada de Corpus. El 1684 spobtingué el privilegi de fer mercat el dimarts. El 1685 el batlle hi exercia la justícia civil.

El 1794 fou escollida com a cap de cantó per al reclutament de miquelets per a la Guerra Gran, tot i que el poble al·legà no poder mantenir el seu sometent, i el 1795 encara no havia constituït les seves companyies.

Al juny del 1808 designà Josep Mas per a la Junta Corregimental i, el mateix mes, en rebre la notícia de la batalla del Bruc, s’organitzà un sometent al qual s’allistaren 200 homes, que entrà tot seguit en campanya i participà, entre altres accions, en la conquesta de Falset del 1809. Tot i haver estat escollit el 1811 per a reunir-s’hi la junta de diputats municipals, el poble fou ocupat pels francesos al mes de juny, i al llarg de l’any hi efectuaren altres entrades. El mateix 1811 el seu sometent participà a la batalla del Coll de la Teixeta, on els francesos foren derrotats, i el poble acollí part dels sobrevivents de la batalla del Pont de Goi, en la qual el resultat fou favorable a les tropes napoleòniques. Al febrer del 1812 hi entraren de nou els francesos, que en foren foragitats per l’exèrcit i el sometent. El fet provocà l’afusellament de diverses persones acusades d’afrancesades. El 1812 el poble fou saquejat i els dos exèrcits en pugna hi exigiren aliments.

Les guerres civils del segle XIX hi incidiren de ple. El 1821 s’hi alçà l’absolutista Vinyes contra el govern liberal; al juliol del 1822 encara hi havia instal·lada una junta absolutista amb autoritat damunt tot el Priorat. A la guerra dels Malcontents, la revolta fou iniciada pel veí del poble Joan Rebull; al setembre del 1827 el coronel J. Laguàrdia hi formà un batalló que, al crit de “Religió, rei absolut, Inquisició i guerra als sectaris”, féu incursions per tot el Priorat. Durant la primera guerra Carlina hi actuà Tristany, i el 1836 hi funcionà un batalló de nacionals. El predomini de la ideologia reaccionària explica l’èxit assolit el 1847 per les prèdiques del pare Claret. L’octubre del 1869 es van retre, a Cornudella, sense combat, els milicians de Reus i de Valls que havien proclamat la república federal, al general Baldrich. A la darrera carlinada, Cornudella formà un cos de voluntaris liberals. El 1875 l’església fou convertida en fortí.

A Siurana possiblement ja els romans bastiren un castell que degué ser refet pels sarraïns al començament del segle VIII. El valí àrab de Siurana tenia sota el seu comandament, entre altres, els de Garcia i d’Ascó, i tots junts crearen al segle X una mena d’emprius. Lloc de defensa natural, fou el darrer reducte de defensa del valí Almira Almemoniz, que es reté el 1153 en rebre dels conqueridors garanties per a la vida i els béns que es poguessin endur amb ells els defensors. La majoria dels àrabs de Siurana abandonaren el lloc i s’establiren a la Ribera d’Ebre i al País Valencià. La tradició creu que el lloc no es reté per la campanya militar, sinó a causa de la traïció d’un jueu.

Abans d’ocupar el castell, el comte Ramon Berenguer IV ja havia donat el castell i la vila amb els seus termes a Berenguer Arnau el 1146, excepte una cinquena part que reservava per al Temple; el 23 d’agost de 1151 autoritzava l’ús de pasturatges i boscos als homes de Tàrrega que repoblaven Vinaixa, i el 1152 es parla ja de la marca de Siurana. Efectuada la conquesta, el 1153, des de diversos fronts, amb l’ajuda entre altres dels Castellvell, els Cervera i els Castellet, el comte anul·là la donació anterior. Ramon Berenguer atorgà el 29 d’abril de 1153, possiblement abans de la conquesta total, una carta de població als habitants presents i futurs, als quals donava la propietat de les cases i terres, sense cap cens ni usatge, i el lliure ús dels boscos i pasturatges d’acord amb els furs i usos de Lleida que els concedia, i alhora els prometia protecció i seguretat. En tractar-se d’un territori en una bona part erm i despoblat, fou convertit en marca i cedit a Bertran de Castellet com a castlà del castell i governador del territori. Al setembre del 1154, Bertran de Castellet i Berenguer de Molnells, prèvia consulta als antics pobladors residents a Tortosa i València, establiren els límits de la marca, que comprenia tot el Priorat i part del Camp, la Conca de Barberà i les Garrigues. Castellet renuncià a Siurana en canvi d’altres senyories al Camp, i el 1163 Siurana ja depenia d’Arbert de Castellvell, que, com el seu fill, féu diverses donacions i infeudacions. El 1173 Alfons I en féu una nova delimitació i en reduí el terme.

El 1159 Ramon Berenguer IV donà el dret d’ús de la muntanya de Siurana als homes de Prades, i el mateix féu Alfons I als de Vilosell. Les cartes d’Ulldemolins i Alcover del 1166, l’Alforja i Cambrils del 1170 i la de Vilanova de Prades del 1175 es feren a l’ús de Siurana.

El 1174 Alfons I donà Siurana a la seva muller Sança en esponsalici, que la retingué fins a la mort. El mateix 1174 era discutida la possessió de Siurana pel rei i Guillem de Castellvell. Alfons I es comprometé a no infeudar el lloc a ningú, i si ho feia, que fos en favor dels Castellvell, els quals hi mantingueren alguns drets que s’incorporaren a la baronia d’Entença fins a la seva extinció. Des del 1174 el castell romangué vinculat a la corona fins a la creació del comtat de Prades, del qual passà a formar part el 1324. Jaume I l’havia cedit en esponsalici a la seva muller Elionor de Castella el 1221. L’església de Siurana és esmentada en les butlles del 1154 i el 1194. A les muntanyes del seu entorn es produïren brots de catarisme, del qual es documenten una dotzena de casos el 1215; encara el 1263 se'n produí una condemna. El 1276 es dictà la sentència al plet per l’ús d’emprius i l’extensió dels termes entre Siurana i Escaladei.

Siurana va veure els seus privilegis, entre altres el de batre moneda, que fou utilitzat encara al segle XVII, confirmats per Alfons el Franc el 1286, després per Pere II i encara per Pere III el 1385; malgrat tot, perdut el control de gairebé tot el rerepaís, la vila no prosperà com a lloc de població civil. El 1352 Pere III havia ordenat fer, vora el castell, una important tala de pins per a construir cinquanta galeres amb motiu de la guerra contra Gènova.

El castell, d’importància estratègica, fou empenyorat el 1209 per Pere I al comte d’Urgell, i el 1246 fou cedit com a garantia d’un préstec per Jaume I als hospitalers. Durant tota l’època medieval actuà com a segura presó d’estat. El 1281 Pere el Gran hi tenia pres el comte Roger Bernat de Foix; el 1286 hi fou tancat Carles d’Anjou, que el 1288 fou substituït per tres dels seus fills, entre ells el futur sant Lluís de Tolosa i el futur rei titular d’Hongria, Carles Martell.

Durant la guerra civil catalana del segle XV restà en poder del comte de Prades, partidari del rei, que s’hi reuní el 1462 amb l’arquebisbe i les seves forces, contràries també a la Generalitat. A la guerra dels Segadors era en mans dels francesos a la fi de 1650; l’agost del 1651 el governador castellà de Tarragona, amb l’ajuda de la gent del Camp i incitat per ella, anà a conquerir-lo. Després de dos mesos de setge i davant el fracàs de les operacions bèl·liques, es pactà amb la seva guarnició, que fou autoritzada a evacuar cap a una altra plaça el 27 de novembre de 1651. El mateix any Felip IV de Castella ordenà als homes de la comuna d’aterrar el castell.

Al maig del 1812 hi pujaren un canó per a convertir el poble en plaça forta, però fou ocupada pels francesos per sorpresa el 31 del mateix mes, calaren foc al poble, mataren els veïns que hi trobaren i robaren a l’església. A mitjan segle hi havia encara vuit molins fariners vora el riu de Siurana. Durant la guerra civil de 1936-39 s’hi instal·là un comandament militar. El Mas del Candi fou residència dels Patacons, un dels maquis més coneguts de la zona.

Col·laboració: 
JMRe
Llegir més...