Vida
Nascut en el si d’una família menestral d’origen empordanès, estudià dret a la Universitat de Barcelona.
El 1888 entrà a l’Associació Escolar Catalanista i, dissolta aquesta, s’afilià al partit republicà de Salmerón. Llicenciat en dret a Barcelona (1894), fou redactor de La República. Milità primer al partit republicà, però es desenganyà aviat dels ideals republicans i, tot seguit, es vinculà als ambients llibertari. El 1895 entrà a formar part del grup sorgit de L’Avenç i rebé la influència dels corrents anarquitzants i redemptoristes del Modernisme. Així, donà conferències sobre política al Centre de Carreters i, amb Jaume Brossa, Sempau, A. Cortada, Ignasi Iglésies, etc., fundà el grup cultural Foc Nou. Encetà també una intensa relació amb intel·lectuals de renom, des de Joan Maragall fins a Miguel de Unamuno. Fou, també, un dels fundadors de la revista Ciencia Social.
Amb Brossa i Iglésias, creà el grup del Teatre Independent, que representà Espectres, d’Ibsen, al Teatre Tívoli a l’abril del 1896. Tingué contactes amb grups anarquistes de Barcelona, fins que, el 1896, fou detingut en trobar-se implicat amb l’atemptat contra la processó barcelonina de Corpus de 1896 al carrer de Canvis Nous. Li fou demanada la pena de mort en el procés de Montjuïc, que finalment fou commutada per vuit anys de presó i després per l’exili. El 1897 marxà a França. Amnistiat per Sagasta, passà un quant temps a l’Empordà i, posteriorment, anà a Madrid, on es doctorà en dret (1900), estudià economia i entrà en contacte, no del tot cordial, amb medis acadèmics propers a la Institución Libre de Enseñanza. Col·laborà a España Nueva, Vida Nueva, La Revista Blanca i a la Revista de Economía y Hacienda. Amb Unamuno i altres, menà una campanya de revisió del procés de Montjuïc. D'aquesta experiència escriví Les presons imaginàries (1899), una narració autobiogràfica.
El 1903 retornà a Catalunya, gràcies als canvis registrats amb l’entrada del catalanisme i el republicanisme a l’Ajuntament de Barcelona. Cridat per Ildefons Sunyol, dirigí el negociat d’ingressos i despeses de l'Ajuntament i, poc temps després, de la secció de finances. Participà activament en la preparació del discutitpressupost extraordinari de Cultura del 1908 i, juntament amb Sunyol elaboraren la Memoria y proyecto de contrato con el Banco Hispano Colonial (1907) per a la reforma interior de Barcelona. Professor de l’Escola d’Alts Estudis Comercials i membre fundador de l’Institut d’Estudis Catalans (1907), on després presidí la secció de ciències.
Vinculat a l’esquerra del nacionalisme, participà en l’onada de la Solidaritat Catalana. El 1909, després de la Setmana Tràgica, fou cridat a la presidència de la Unió Federal Nacionalista Republicana, que li donà la direcció d’El Poble Català. Fou regidor a l’Ajuntament de Barcelona (1909) i diputat a Corts (1910 i 1914). L’estratègia erràtica que seguí la UFNR, amb contactes alternatius amb la Lliga i amb els radicals, acabà amb el primer intent de bastir una esquerra catalanista. Fracassat el pacte de Sant Gervasi (1914), l’any 1916 es retirà a l’exercici de l’advocacia.
El 1917 pronuncià una sèrie de conferències sobre El sentimiento de la riqueza en Castilla i prengué part activa en la campanya per l’autonomia de Catalunya (1918).
Cooperà amb Enric Prat de la Riba en les campanyes per la Mancomunitat, com abans ja ho havia fet en els treballs de l’Institut d’Estudis Catalans, on fou un dels fundadors de la Societat Catalana de Filosofia. Adquirí un gran prestigi com a economista i exercí, entre d’altres, el càrrec de conseller secretari del Banc de Catalunya.També col·laborà a la Revista de Catalunya. Durant la dictadura de Primo de Rivera assumí funcions directives a l’Ateneu Barcelonès (1928-30) i al Col·legi d’Advocats.
Amb la proclamació de la República, el 1931 tornà a la política i fou membre de la comissió redactora de l’Estatut d’Autonomia, de la Comissió de Traspàs de Serveis, i fou diputat a corts per Lleida per Esquerra Republicana (1932) i conseller de Justícia i Dret (1933). Durant la guerra, exerccí com a comissari general dels museus de Catalunya (1936-38), des d'on treballà per evitar la destrucció del patrimoni artístic català .
El 1939 anà, ja malalt, s'exilià a Buenos Aires, on fou publicat pòstumament un dels seus millors reculls de narracions i records: El perfecte dandi i altres contes (1940).
El fons personal de Pere Coromines fou llegat a la Biblioteca de Catalunya. El 1997 es creà la Fundació Pere Coromines (Pineda-Universitat de Girona).
Obra
L’activitat social i política no li impedí de construir una ingent obra literària, en bona part impregnada de sentit històric. La tesi doctoral, Las Ideas Jurídicas en el Poema del Cid (1900), encetà una línia de treball que tingué continuïtat en La sobirania de les persones polítiques (1921), Por Castilla adentro (1930) —impressions del viatge— i Apologia de Barcelona (1931). Es tractava de cercar els fonaments històrics dels grans principis jurídics i de les psicologies col·lectives dels pobles peninsulars.
La narració autobiogràfica Les presons imaginàries (1899), es pot considerar la prefiguració del seu pensament ètic i laic, que es concretarà posteriorment a l’assaig La vida austera (1908), on defensà la dignitat humana, el sacrifici i l’ascetisme. El llibre tingué un gran èxit i fou traduït al castellà, al francès i a l’italià.
El 1912 havia publicat Les hores d’amor serenes, en vers i en prosa, al qual seguiren Les gràcies de l’Empordà (1919), llarg poema en prosa, i Elogi de la civilització catalana (1921), que denoten una certa aproximació al noucentisme, aviat abandonada. Més endavant aparegueren les Cartes d’un visionari (1921), un llibre de reflexió política en forma epistolar, i els reculls de narracions A recés dels tamarius (1925) i Jardins de Sant Pol (1927).
Amb A recés dels tamarius (1925), narracions on alterna elements fantàstics i reals, obtingué un gran èxit i inicià una etapa de producció novel·lística. En aquest sentit destaca la trilogia Les dites i facècies de l’estrenu filantrop en Tomàs de Bajalta —on s'apleguen les obres Silèn (1925), Pigmalió (1928) i Prometeu (1934)—, en la qual, amb una gran ambició, mostra un fresc de la història contemporània de Catalunya, des de les guerres carlines fins a l’agitació i la repressió dels anarquistes. Altres novel·les seves són els Jardins de Sant Pol (1927), que denota la influència de la filosofia neoplatònica i escolàstica, La mort de Joan Apòstol (1928), la novel·la melodramàtica, molt elaborada Les llàgrimes de sant Llorenç (1929) i Pina, la italiana del dancing (1933).
En teatre, publicà Putxinel·lis (1927), on recollia dues peces teatrals properes a la farsa: L’amor traïdor i De plaer no n’hi ha mai prou.
Recollí els discursos presidencials a l’Ateneu Barcelonès a Renovació de valors del segle XIX (1930), llibre amb què obrí el camí cap a la reflexió sobre la història catalana, que continuà amb Interpretació del vuit-cents català (1933) i Del meu comerç amb Joan Maragall (1935). Escriví, a més, diversos treballs de filosofia i traduí Terenci en col·laboració amb el seu fill Joan.
Pòstumament, a més d'El perfecte dandi i altres contes, es publicà el volum de poesia Les termes de Meleagros (1967). Els seus treballs literaris s’apleguen en Obres Completes (1972), Obra Completa en castellano (1975), els tres volums de Diaris i records de Pere Coromines (1974), a cura de Max Cahner i Joan Coromines, i Apologia de Barcelona i altres escrits (1989), a cura d’Àngel Duarte i amb pròleg de Josep Benet.
Pere Coromines i la historiografia
La producció estrictament historiogràfica s’organitzà al voltant d’uns pocs assaigs i algunes conferències. El 1927 dictà a l’Ateneu la conferència “Els nous estudis carlins”, en què reclamà una revisió, des dels valors del moment i per tal de contribuir a l’empresa nacionalitzadora, d’allò que havia estat el carlisme català. El treball inclou reflexions sobre la tasca de l’historiador on s’afirma la necessària interacció entre la visió intuïtiva d’aquest i el treball sistemàtic d’arxiu.
Pocs anys més tard, la conferència formà part del volum Revisió de valors del Segle XIX (1930), una obra on Coromines defensa que ja es disposa de perspectiva temporal per a assajar una mirada crítica cap al vuit-cents, i on s’examinen la tradició republicana, el provincialisme, l’esperit romàntic i les confrontacions ideològiques que abocaren el país a un seguit de guerres civils.
Finalment, en Interpretació del vuit-cents català (1933) assaja una complexa cronologia del vuit-cents polític, literari, artístic i econòmic: un segle agitat, liberal i constitucionalista, obrer, de les nacionalitats i, a Catalunya, particularment provincial. Destaca la revaloració que Coromines feu del «moviment profund de l’art popular», de la vena pitarresca, del xaronisme, d’aquell corrent «obscur» i poc conegut del qual participaren «la gran massa dels catalans». Frederic Soler i altres «poetes del poble», en impulsar aquest cap a dalt, foren els responsables que «la renaixença catalana no hagi fracassat, com tantes d’altres que no saberen interessar el poble en la restauració del pensament nacional».
Bibliografia
- Castellanos, J.: “Aspectes de les relacions entre intel·lectuals i anarquistes. Catalunya al segle XIX (a propòsit de Pere Coromines)”, Els Marges, 6, Curial, Barcelona 1976, p. 7-28.
- Cahner, M. i Coromines, J.: Diaris i records de Pere Coromines. Barcelona, Curial, 1974-1975.Duarte, À.: Pere Coromines: del republicanisme als cercles llibertaris (1888-1896), PAM, 1988.
- Duarte i Montserrat, À. (1989), p. 11-39
- Guansé, D.: Abans d’ara. Barcelona, Proa,1966, p. 32-40
- Izquierdo i Ballester, S.: Pere Coromines, 1870-1939, Afers, Catarroja-Barcelona 2001.
- Pous i Pagès, J.: Pere Coromines i el seu temps (pròleg de Joan Triadú), Edicions 62, Barcelona 1968.