Rebé lliçons d’Etna Michallon, que l’introduí en un naturalisme ingenu i, en morir aquest, ingressà al taller de Victor Bertin, que l’instruí dins la doctrina pictòrica del paisatge històric. Aquesta mescla d’idealisme i classicisme rebé un corrent de llibertat amb els assaigs del pintor a l’aire lliure, corrent que féu de la seva pintura, especialment dels seus paisatges, un preimpressionisme. La seva tècnica, sota una aparença tradicional, creà una atmosfera de llum i claredat. En el seu primer viatge a Itàlia (1825-28), sense negar la validesa del paisatge històric, penetrà dins el paisatge realista ( Pont de Narni , Ottawa). En els seus dos viatges següents (1834 i 1843) estudià els paisatges de la Toscana, de Venècia i de la regió dels llacs. Alhora, conreà la composició, que tan aviat col·locà en un paisatge històric — Crist a l’hort de les Oliveres (1849, Musée de Langres)— com en un paisatge idealitzat amb temàtica mitològica. Paral·lelament, i dins una línia realista, cal situar-ne els retrats. La consagració com a pintor li arribà a l’exposició universal de París, l’any 1855. A la seva última època, l’amistat amb Daubigny i l’ala jove de la pintura francesa li donaren una major flexibilitat. En el període 1865-72, de descans forçós per motius de salut, efectuà una sèrie d’estudis femenins, no compresos pel públic contemporani, però posteriorment apreciats dins el conjunt de la seva obra. Pocs mesos abans de la seva mort (1874) féu l’estudi de la catedral de Sens (Musée du Louvre).
Jean-Baptiste Camille Corot, Autoretrat
© Corel Professional Photos
Pintor francès.