Vida i obra
Orfe des de molt petit, quedà sota la tutela del seu oncle, Domènec Sala, canonge de Tarragona. Estudià llatí i humanitats al col·legi dels pares escolapis d’Alcanyís (Terol) i els dos primers cursos de filosofia al Reial Estudi Literari de Tarragona (1818-19). El 1820 es traslladà a Barcelona, on realitzà el tercer curs de filosofia amb el prevere Francesc Garrós, i el 1821 s’incorporà a la restaurada universitat barcelonina, en la qual cursà els dos primers anys de dret. El 1823 es traslladà a Saragossa, on acabà tercer de lleis i cànons, i dos anys després, finalitzats els estudis, retornà a Barcelona, ciutat on completà la seva formació a les classes d’italià patrocinades per la Junta de Comerç.
L’any 1828 fou nomenat agent fiscal del crim de l’Audiència de Barcelona (auxiliar del fiscal), càrrec que ocupà fins al 1840. Durant el decenni 1830-40 compaginà les feines a l’Audiència amb una intensa activitat com a traductor, novel·lista, professor i periodista. A partir del 1840 es dedicà exclusivament a l’ensenyament i a les lletres. Fou professor d’història a la Universitat de Barcelona i a l’Institut de Segon Ensenyament —Institut Provincial de Barcelona—, del qual exercí el càrrec de director des del 1860. Com a professor de la universitat, Cortada elaborà alguns programes d’història en els quals predominava la història política.
Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1835), bibliotecari i primer conservador del museu, membre de l’Academia de la Historia, de Madrid, i president de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (1839).
Col·laborà al Diario de Barcelona (1838-41) i a El Telégrafo (1858-68) amb els pseudònims Abén-Abulema i Benjamín, respectivament. En les seves obres també signà com a D.J.C. i J.C. Obtingué força popularitat amb els seus articles de crítica social i de costums i amb els de política estrangera, que foren recollits parcialment per Joan Sardà a Artículos escogidos (1890). Fundà i dirigí una efímera Gaceta de Barcelona (1853).
El 1860 publicà l’interessant opuscle Cataluña y los catalanes, un recull d’articles ja apareguts a El Telégrafo el 1859, en què amb intenció informativa i pedagògica, defensà la identitat catalana i l’actuació històrica dels catalans, i on el regionalisme és presentat, per primera vegada, com un valor polític. Una publicació seva, en català, al setmanari La Barretina, el 1868, ocasionà la suspensió governativa de la revista.
S’inicià com a escriptor amb les novel·les històriques d’assumpte català La heredera de Sangumí (1835) i, la més destacada, Lorenzo (1837), i sis novel·les romàntiques, en castellà, sovint sobre temes catalans, com Las revueltas de Cataluña o El bastardo de Entença (1838).
Escriví sobre temes molt diversos: el recull Pensamientos (1838), Tratado de la urbanidad (1838), amb més de cinquanta edicions; el dietari Viaje a la isla de Mallorca en el estío de 1845 (1845); llibrets d’òpera, com Arnaldo de Erill (musicat per Nicolau Guanyabens el 1859) i nombroses traduccions del francès i de l’italià. Publicà, en col·laboració amb Josep de Manjarrés i Bofarull, l'anecdotari i ressenya de costums barcelonins El libro verde de Barcelona (1848), amb els pseudònims Juan y José, i els reculls de narracions moralitzants El libro de la familia (1866-67).
Com a historiador, les seves obres més destacades són Historia de España (1841), amb la qual volia posar els fonaments d’una historiografia de base científica, Historia de Portugal (1844) i Proceso instruido contra Juan Sala y Serrallonga (1868), on apropà el mite romàntic a la realitat.
Defensà sempre la llengua catalana, bé que la seva obra en català es limità a la traducció del poema La fuggitiva, del milanès Tommaso Grossi (La noia fugitiva, 1834), al discurs presidencial dels jocs florals de Barcelona de 1864, una breu nota sobre l’ús públic del català adreçada a Miquel Anton Martí i de Cortada (potser vinculat a la traducció de La fuggitiva), i una ressenya de La masia dels amors, de Fracesc P. Briz. El mateix 1839 feu publicar els primers poemes de Joaquim Rubió i Ors al Diario de Barcelona.
Participà indirectament, però activament en el procés de la Renaixença donant suport al certamen poètic que organitzà l’Acadèmia de Bones Lletres (1842); fou promotor i mantenidor dels primers Jocs Florals de Barcelona (1859), dels quals fou president el 1864.
El 1839 col·laborà en el Diccionari quintilingüe —Diccionari català-castellà-llatí-francès-italià—.
Joan Cortada i la historiografia
Es prodigà sobretot en el camp del periodisme i la historiografia, tot i que la faceta com a historiador no ha suportat gaire bé ni el pas del temps ni l’evolució de la historiografia catalana. Ja a la seva època quedà desdibuixat per l’èxit dels poetes historiadors com Víctor Balaguer i Antoni de Bofarull, però l’eco de la seva tasca realitzada des de les aules d’ensenyament secundari i universitari ha arribat a través de testimonis valuosos i desinteressats, com els d’Elies Rogent i Joan Sardà, que informen sobre la serietat d’una feina historiogràfica feta sense escarafalls i ens apropen a la veritable dimensió d’una vida dedicada a la docència.
Al llarg de tota la dècada dels anys trenta, es mogué entre la història i la literatura. La seva primera novel·la, Tancredo en el Asia (1833), s’emmarca dins el procés de desenvolupament i consolidació de la novel·la històrica a Espanya. Després de la traducció al català de La fuggitiva (1834), publicà la novel·la La heredera de Sangumí, considerada per Rubió i Ors com la primera «sobre asuntos de nuestra historia catalana»; però Catalunya era l’escenografia (marc històric i geogràfic) i no el tema central de les novel·les de Cortada, ambientades en una Edat Mitjana que anava de l’Occident a Terra Santa i amb una trama amorosa marcada pel destí tràgic, emmarcada en un episodi històric, que li permeté recuperar passatges poc o mal coneguts de la història de Catalunya d’una forma amena.
El 1836 publicà la traducció d’Ettore Fieramosca o La disfida di Barletta (El desafío de Barletta), del torinès Massimo d’Azeglio, i El rapto de Doña Almodis, hija del Conde de Barcelona D. Berenguer III, basada en la història real del rapte de la germana de Ramon Berenguer IV del palau de Barcelona pel cavaller Ponci de Cervera. El 1837 publicà la traducció d’Indiana, de George Sand, i encara li quedà temps per a publicar la que segons els estudiosos fou la seva millor novel·la, Lorenzo, on recreà l’època dels trobadors. L’interès de Cortada pel tema i per l’època es tornà a posar de manifest el 1840 quan llegí a la Reial Acadèmia de Bones Lletres un treball sobre les antigues Corts d’Amor, base del concurs poètic en català i castellà convocat per l’Acadèmia, antecedent dels Jocs Florals del 1859, dels quals fou mantenidor.
El 1838, publicà un llibre de pensaments, en la línia il·lustrada dels aforismes, i la novel·la Las revueltas de Cataluña ó El bastardo de Entenza, en la qual reflexionà sobre els enfrontaments entre Joan II i el seu fill Carles, príncep de Viana, cosa que li permeté analitzar el conflicte carlí. Cortada, arrenglerat a les fileres dels liberals, fou un defensor de la via del pacte i de la reconciliació entre les parts enfrontades. El 1840 publicà l’última novel·la històrica d’aquest període, El Templario y la villana, molt més documentada històricament que les anteriors i en la qual explica la supressió de l’orde dels templers a la Corona d’Aragó.
En les seves novel·les barrejà veritat i ficció, amb l’objectiu de fer arribar al lector la «verdad histórica», objectiu més propi de l’estudi historiogràfic rigorós que de la creació literària. Aquest fet creava unes novel·les massa rígides, cosa que ha portat alguns historiadors de la literatura, incapaços de contextualitzar-les històricament, a considerar-les massa feixugues i avorrides.
El 1839 traduí del francès la memòria de Francisco Zea y Bermúdez La vérité sur la question de succession a la Couronne d’Espagne (La verdad sobre la cuestión de sucesión á la Corona de España), elaborada i difosa amb la intenció d’afavorir el reconeixement d’Isabel II per les potències absolutistes d’Àustria i Prússia.
A partir del 1840 i durant cinc anys es concentrà en un projecte editorial d’envergadura, la traducció de Le Monde, histoire de tous les peuples (El Mundo. Historia de todos los pueblos), que competia a les llibreries catalanes amb la traducció de L’Univers pittoresque (Panorama Universal), editat per Antoni Bergnes de las Casas. Cortada fou el director i el principal traductor de l’obra, editada per Antoni Brusi. Entre el 1840 i el 1845 es publicaren nou títols en 17 volums. El primer, Historia de la Tierra Santa, aparegué el 1840; el segon, dedicat a França, es publicà en 1840-41. Cortada redactà expressament els tres volums dedicats a Espanya: Historia de España, desde los tiempos más remotos hasta 1839 (1841-42), i el de Portugal: Historia de Portugal desde los tiempos más remotos hasta 1839 (1844). L’obra sobre Espanya fou el seu llibre més important, i rebé distincions diverses. Cortada seguí els treballs historiogràfics de l’escocès William Robertson i del francès François Guizot, i les reflexions filosòfiques de Bossuet, Chateaubriand i Vico, i proposà una història explicativa enfront de la tradicional història narrativa. Oferí una visió plural d’Espanya, en la qual tenien cabuda la unitat i la diversitat; la unitat la posava la geografia, i la diversitat, els diferents pobles germans que la integraven.
Altres treballs importants en el terreny historiogràfic són la sèrie d’articles ja esmentats Cataluña y los catalanes (1858-59), en què reflexionava sobre la realitat històrica de Catalunya amb relació a Espanya, del qual es feu una segona edició el 1860, i el treball sobre el bandoler Serrallonga: Proceso instruido contra Juan Sala y Serrallonga, lladre de pas (salteador de caminos) (1868), resultat d’una reflexió forçada per la polèmica entre Víctor Balaguer i els seus contradictors. Cortada, que disposava del procés original incoat al bandoler, intentà apropar-se al personatge històric, tot fugint del mite i de la manipulació politicoideològica a què era sotmès per Balaguer. En darrer lloc, cal destacar les Reflexiones críticas (1867), obra inèdita en què comentava la biografia de Jules Cesar publicada per Napoleó III.
Els textos didàctics
Per a la seva tasca de professor, a més d'elaborar programes d’història fent èmfasi en la història política escribí llibres de text. El 1838 publicà un Compendio dialogístico de los principios de retórica para uso de las escuelas. El 1845, Cortada condensà les idees expressades en la Historia de España en les Lecciones de historia de España (1845), llibre de text per a l’ensenyament secundari del qual se’n feren quatre edicions del 1845 al 1852, i algunes més després de la seva mort. També adaptà per a l’ensenyament secundari el Compendio de Historia Universal (1848) d’Ambroise Rendu, i escriví un Compendio de historia universal (1852) i un Compendio de historia universal y particular de España (1864), reelaboració, amb petites variacions, dels treballs anteriors.
L’any 1867 autoritzà la publicació d’un Resumen de la historia universal de Juan Cortada, que no aportà res de nou a la seva producció. També corregí el Compendio de Historia de España (1854), escrit de Miguel Arañó per a la instrucció primària, escriví el manual La geografía esplicada a los alumnos de 2ª enseñanza (1865) i participà, juntament amb Miguel Arañó i Pascual Porta, en l’elaboració d’un Atlas geográfico-histórico (1860).
El 1848 pronuncià la lliçó inaugural del corresponent curs acadèmic universitari, titulada Utilidad del estudio de la historia, on exposà la seva idea que la història és l’eina que explica els canvis i les transformacions socials.
Bibliografia
- Ghanime, A.: Joan Cortada: Catalunya i els catalans al segle XIX. Barcelona, PAM, 1995.
- Ghanime, A.: Historia de un tiempo y un mundo: Juan Cortada y Sala (Barcelona, 1805-Sant Gervasi de Cassoles, 1868), 3 vol., Universitat de Barcelona, 1991-92, tesi doctoral.
- Molas Batllori, J. (1965): “Pròleg”, dins Cortada, Joan: Catalunya i els catalans. Barcelona, Edicions 62, p. 7-17.
- Vidal y Valenciano, C.: Cortada. Su vida. Sus obras, Establecimiento Tipográfico de Jaime Jepús, Barcelona 1872.