i Joan Cortada i Sala | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Joan Cortada i Sala

Joan Cortada i Sala
© Fototeca.cat
literatura lit
Escriptor.
Barcelona, 1805 — Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 1868

Estudià filosofia al seminari conciliar de Tarragona i dret a les Universitats de Cervera i de Barcelona, on es llicencià en filosofia i lletres, ja gran, el 1867. Fou agent fiscal (1828-40) a l’audiència barcelonina; després es dedicà exclusivament a l’ensenyament i a les lletres. Fou professor d’història a la Universitat de Barcelona i a l’institut de segon ensenyament, del qual exercí el càrrec de director des del 1860. Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1835), bibliotecari i primer conservador del museu, membre de l’Academia de la Historia, de Madrid, i president de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (1839). Escriví sis novel·les romàntiques, en castellà, sovint sobre temes catalans ( Las revueltas de Cataluña o El bastardo de Entença , 1838), i alguns reculls de narracions moralitzants, com El libro de la familia (1864). Col·laborà al “Diario de Barcelona” i a “El Telégrafo” amb els pseudònims Abén-Abudema i Benjamín , respectivament; hi escriví articles costumistes, amb elements de crítica social, o de política estrangera, dels quals articles hom publicà una antologia pòstuma: Artículos (1890). La seva obra més interessant és Cataluña y los catalanes (1860), conjunt d’articles publicats originàriament a “El Telégrafo” el 1859 en defensa de l’actuació històrica dels catalans, on el regionalisme és presentat, per primera vegada, com un valor polític. La seva publicació, en català, al setmanari “La Barretina”, el 1868, ocasionà la suspensió governativa de la revista. Com a divulgador de temes històrics publicà Historia de España (1841), Historia de Portugal (1844), Proceso instruido contra Juan Sala y Serrallonga (1868), on apropà el mite romàntic a la realitat. Autor d’obres de temes molt diversos: Pensamientos (1838), Tratado de la urbanidad (1838), amb més de cinquanta edicions, Viaje a la isla de Mallorca en el estío de 1845 (1845), llibrets d’òpera, com Arnaldo de Erill (musicat per Nicolau Guanyabens el 1859), i nombroses traduccions del francès i de l’italià. Publicà, en col·laboració amb Josep de Manjarrés i Bofarull, un anecdotari i ressenya de costums barcelonins: El libro verde de Barcelona (1848), amb els pseudònims Juan y José . Defensà sempre la llengua catalana, bé que la seva obra en català es limità a la traducció de La fuggitiva de Tommaso Grossi ( La noia fugitiva , 1834), poema, i al discurs presidencial dels jocs florals de Barcelona, el 1864, a la restauració dels quals (1859) havia contribuït decisivament (n'havia estat un dels set primers mantenidors). Col·laborà també en el Diccionari quintilingüe (1839); el mateix any féu publicar els primers poemes de Joaquim Rubió i Ors en el “Diario de Barcelona”, i participà de manera indirecta però activa en el moviment cultural català del seu temps.

Col·laboració: 
JBJ / JMA
Llegir més...