Professor de literatura a l’Argentina, el 1951 es traslladà a París (on fou traductor de la UNESCO) i el 1981 obtingué la nacionalitat francesa. La seva obra es caracteritza per la recerca constant d’un llenguatge propi, amb un humor subtil i destructiu. Reflecteix la problemàtica de l’home americà alhora que l’extrapola a un pla universal. Fou influït per J.L. Borges, H. Quiroga, J. Cocteau i A. Jarry, entre d’altres autors de la literatura fantàstica, amb els quals comparteix l’ús de l’humor com a eina d’investigació. En poesia escriví: Presencia (1948), Los reyes (1948), poema dramàtic, i Pameo y Meopas (1971). És autor de les novel·les: Los premios (1960), Rayuela (1963) —on en el camp del llenguatge, elimina la solemnitat i empra el to impersonal de les traduccions comercials i en l’estructura dóna preferència a la idea del laberint, tema entroncat amb la filosofia existencial, que convida el lector a participar en el procés creatiu— i El libro de Manuel (1973), on concilia la denúncia sociopolítica amb la recerca formal. En el camp de la narració curta, on l’element fantàstic, la unió entre els elements insòlits i els quotidians és més patent, escriví: Bestiario (1951), Final del juego (1956, amb una nova edició ampliada el 1962), Las armas secretas (1959) —un conte d’aquest recull serví de base a M. Antonioni per al seu film Blow-Up—, Historias de cronopios y de famas (1962). Todos los fuegos el fuego (1966), La vuelta al día en ochenta mundos (1967), 62, Modelo para armar (1968), Último round (1969), Octaedro (1974), Alguien que anda por ahí (1977), Un tal Lucas (1979), Queremos tanto a Glenda (1981) i Deshoras (1983). L’any 1983 publicà Los autonautas de la cosmopista, en col·laboració amb la seva esposa Carol Dunlop i el 1984 fou publicada, pòstumament, la seva darrera obra: Nicaragua tan violentament dulce.